Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

LOS CAMINANTES, Carlos Sisí

Editorial: Dolmen
Any publicació: 2009
Pàgines: 272

Los caminantes és l’enèsima novel·la de temàtica zombi que tant de moda està actualment. L’argument, com no, tracta de la aniquilació humana a través d’una epidèmia zombi que no se sap ben bé com ha sorgit.  Varis grups de supervivents es van trobant fins  unir-se en una comunitat, que reclosa en una zona esportiva intenta reeixir-se de tot el que ha succeït. Però un personatge fosc i trastocat, i que estranyament passa desapercebut pels zombis,  intentarà impedir-ho.

La única novetat que aporta al gènere és el padre Isidro, aquest personatge que sorprenentment és passeja entre els zombis sense rebre cap mossegada. Apart d’això resulta repetitiu.  Ja no es tracta d’explicar una història de ciència-ficció o de supervivència davant l’hecatombe. En realitat, es tracta de donar exemples de sol·lucions enginyoses davant l’epidèmia zombi. Com subsistir, com defensar-se, quins llocs són els adequats per la supervivència… I no li demanem més. El text és descuidat, inexpert, en el que l’autor no es molesta ni en consultar un diccionari de sinònims i repeteix incessantment paraules com “aspavientos” y “diáfana”. Tampoc l’editorial es molesta en fer-lo passar per un corrector, i permet construccions tan horroroses com “delante suya” o “debajo nuestra”, a més d’altres paraules de dubtosa coherència amb el text.

Els personatges no estan gens ben treballats. De profunditat zero i la majoria d’edat indeterminada (tant poden tenir 20 que 40), no concorden amb l’estatus que els hi ha donat l’autor.  Un protagonista sense estudis, ex-drogoaddicte i ex-presidiari fa discursos dignes d’un filòleg, i el sud-americà parla millor que un madrileny. Per tant, tots semblen iguals. I donat que s’està lluitant per la supervivència i la gent està estressada i traumatitzada, que tots siguin tan bones persones, que no tinguin una paraula lletja pel company, ni un mal pensament, resulta inversemblant.

Resumint, un llibre més de zombis. Tot i així ha tingut tant d’èxit com per treure una continuació el setembre, Los Caminantes: Necropolis (el mateix estil de títol que Apocalipsis Z i Apocalipsis Z: Los dias oscuros. Que originals els de Dolmen).

Nota:  :|

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀

LOS MUERTOS VIVIENTES – AQUÍ PERMANECEMOS (Volum 9), R. Kirkman & Ch. Adlard & C. Rathburn

Títol original: Here we remain (volum 9)
Traducció: Guillermo Ruiz
Editorial : Planeta DeAgostini
Col·lecció: Los muertos vivientes (The Walking Dead)
138 pàgines. Any publicació: 2009

En l’últim número s’acabava una era, així que lógicament aquesta nova entrega de Los muertos vivientes és un número de transició, per tant, menys mogudet, on es planteja un nou repte i apareixen nous protagonistes. Però després de tants mesos esperant, jo volia més, se m’ha fet curt i menys intens.

El problema que té Los muertos vivientes en aquest país es que no es prenen la seva publicació seriosament, poden arribar a trigar un any entre número i número. Segons he llegit l’editor de Planeta deAgostini vol donar-li la consistència trimestral i la pròxima entrega serà el 10 de Maig. A veure si és veritat!

Nota: 5/5

FIN, David Monteagudo

Editorial: Alcantilado
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: 2009
350 pàgines.

Una colla d’amics es reuneix en un refugi 25 anys després de que celebressin una trobada semblant. Volen recordar vells temps, veure com els ha canviat els anys, saber com li va a cada un… Però succeeix quelcom estrany que els deixa sense electricitat, i tots els aparells com els mòbils, llanternes, i fins i tot els cotxes, deixen de funcionar.

Quan una novel·la m’agrada moltissim em costa escriure una opinió perquè els sentiments em bloquegen. El mateix passa amb les novel·les que no m’han agradat gens, quan la indignació no em deixa raonar clarament. Però faré l’intent.

O sigui, que intentaré explicar perquè no m’ha agradat. I aquí ULL! perquè hi ha algun SPOILER.

L’autor no s’ha complicat la vida. Un fet que va succeir anys enrera uneix als protagonistes, i s’aludeix constantment però no és explicat explícitament. Cada cop que es vol fer, casualment hi ha una interrupció. O sigui, que l’autor ens deixa amb l’enigma del que va passar realment, tot i que per detalls ens fem una idea. Però es tan ridícula aquesta manera de saltar-se una explicació senzilla però concreta que només em ve al cap que és una forma de no complicar-se la vida. A més, aprofita sense cap vergonya aquesta ignorància del lector per engrandir fins a límits insospitats la víctima de l’incident.

El fet que de sobte cap maquinària funcioni i les desaparicions tan enigmàtiques dels protagonistes tampoc rebran cap explicació. S’atreveix a barrejar la ciència ficció amb els fets paranormals perquè si, perquè l’autor creu que no té cap obligació a donar una explicació lògica ni res que s’assembli.

Monteagudo tira pel dret en certes situacions, és a dir, estalvia d’explicar coses bàsiques com l’entrada a una gran població o la provisió d’aliments. Ho trobaria justificat si a canvi hagués donat quelcom més que diàlegs insulsos, histriònics i repetitius carretera amunt, carretera avall. Em recordava sovint a La carretera, vinga carretera amunt! Però sobretot em recordava a un reportatge que vaig veure fa temps, sobre que passaria si la població desaparegués per art de màgia, així per les bones. Potser li va servir d’inspiració, junt amb el Mecanoscrit del segon origen.

Les converses inicials, trivials, entre els protagonistes, són escrites amb tan poca gràcia que cauen en al vulgaritat, i són tan horriblement tipiques que et sembla increible veure-les plasmades en un llibre. A més… amb tants… punts suspensius… que la lectura… es fa…. carregosa… No es pot demanar més, la resta de la narració no és per tirar coets.

De totes maneres, felicito l’autor perquè ha aconseguit que li publiquessin. Com va passar amb el fenomen Brown, crec que aquesta publicació és per la moda d’ara, que es porten molt les històries apocalíptiques. Una manera més de fer calerons.

Nota: 👿

LOS MUERTOS VIVIENTES 9: Ja tenim data!

O casi. De moment se sap que entre les novetats de febrer de Planeta de Agostini hi ha el volum 9 de Los muertos vivientes de Kirkman i Adlard, titulat “Aquí permanecemos”. No sé si es publica el dia 1 o el 28, però si de cas agraeixo que aquest mes no té 31 dies. Tenim un febrer ben complert!

Comença una nova etapa pels protagonistes. Evitaré els spoilers, però comentaré que, després del volum 8, dels que molts dubtàvem si hi hauria continuació pel seu final colpidor i sorprenent, aquest nou número ens té intrigats, però sobretot, molt emocionats.

APOCALIPSIS Z, Manel Loureiro

apocalipsis-z
Aquesta aventura va començar a publicar-se per internet. Poc a poc va guanyar adeptes (són tantes les coses a agrair al www!) fins tenir l’èxit suficient com per publicar-ne el llibre.
Escrit com si fos un blog dels molts que hi ha per internet, el protagonista ens relata com poc a poc una malaltia desconeguda aterreix el món. Els malalts, aparentment molt greus, ataquen a tothom amb una ràbia irrefrenable. Una pista ben clara ens la dona el titol: la “Z” és de zombie.
Molt entretingut, amb una acció constant que no decau. Crec que els frikizombies (com una servidora) estaran encantats. Situacions al limit en un món enzombiat, amb un protagonista molt real, amb les seves pors i problemes per sobreviure. Enganxa, i passes una bona estona.
La segona part, Los dias oscuros, ja s’està publicant en el mateix blog on ho feia, i es suposa que en breu també ho farà l’editorial Dolmen.