MATEMOS AL TÍO, Rohan O’Grady

matemos al tío

Títol original: Let’s Kill Uncle
Traducció: Raquel Vicedo
Editorial : Impedimenta
336 pàgines. Any publicació: 1963

La tranquil·litat s’acaba en una plàcida illeta canadenca amb l’arribada d’en Barnaby i la Christie, que venen a passar l’estiu. Tenen deu anys, són terriblement entremaliats, i trasbalsaran a tots els habitants de l’illa, sobretot al sergent Coulter, membre de la Policia Muntada del Canadà.

En Barnaby és orfe, i quan no està a l’internat el cuida el seu oncle polític. S’havia de trobar amb ell a l’illa, però l’oncle és un home molt ocupat i el deixa a càrrec dels srs. Brooks, que porten la botiga de queviures i que el reben amb els braços oberts.

La Christie és filla d’una infermera que l’envia a casa d’una antiga pacient, la Tita, perquè no hagi de passar l’estiu a la ciutat.

Al principi no es suporten, però com que són els únics nens de l’illa acaben fent amistat i cometent una barrabassada rera l’altra. En Barnaby li confia un esgarrifós secret a la Christie: el seu oncle planeja matar-lo per quedar-se l’herència que li pertocarà quan tingui 21 anys, i tot i que ha provat de dir-ho ningú el creu. La Christie li proposa avançar-se a l’oncle i matar-lo ells primer.

El títol em va cridar molt l’atenció quan el vaig veure al blog Lleixes, i l’argument em va acabar de convèncer. I no m’ha defraudat pas.

Els nens són una mina de provocar somriures: les gamberrades i discussions que exasperen al sergent Coulter, els diàlegs on contrasta la innocència amb la perversitat de l’acte que volen cometre, o com torturen inconscientment amb grans i pesades dosis d’afectivitat a Una Oreja, el puma que trobaran pels boscos.

“Maldiciendo en silencio, el sargento Coulter decidió que a Herodes la historia lo había juzgado con demasiada severidad.”

Els plans dels nens semblen meres especulacions fins l’aparició de l’oncle, que suposa la part més sinistre. S’han d’enfrontar a un camaleònic depredador i psicòpata nat, que llegeix el Marques de Sade i del que s’insinuen horrors de tota mena. Tot i que l’autora intenta mantenir el to desenfadat al llarg de la novel·la, inclou alguns elements per deixar-nos a la imaginació com ha patit Barnaby amb el seu oncle, o la classe de persona que és:  

“Varias niñitas, de las que se había encaprichado, se habían desvanecido como por arte de magia.”

A l’illa hi ha pocs veïns, i això permet a l’autora desenvolupar eficaçment tot el ventall de personatges. Acaba sent una bona lectura, divertida i distreta, i que, literalment, et fa somriure fins a l’última frase.

Nota: 4’5/5

LA ISLA DEL TESORO, Robert Louis Stevenson

El mapa d’un gran botí amagat pel pirata Flint acaba a les mans del jove Jim Hawkins. Emprendrà un viatge cap a l’illa on s’amaga el tresor, però no tots els tripulants de la Hispaniola són aigua neta…

Com he gaudit amb aquest llibre!! A vegades pateixo amb els clàssics, perquè quan de joveneta em feien llegir-los al col·legi, sempre els recordo llargs, amb moltes paraules desconegudes, poca acció… I des d’aleshores que els miro escèptica. Però llibres com aquests fa que lluiti contra aquestes manies.

Des de el principi em va atrapar, amb un personatge misteriós, barroer, violent i borratxo, el primer dels pirates que ens presenta en Jim Hawkins, el jove protagonista i narrador. Si bé gairebé tots els homes de fortuna, com es solen dir entre els pirates, tenen el mateix motlle descrit, un d’entre tots ells és diferent: en John Silver, conegut també com El Largo (Long John Silver en la versió anglesa) o Barbacoa. La seva perversitat és capaç d’enganyar al propi lector. Fins i tot m’ha deixat en el dubte si realment era tant dolent.

Gairebé tot el llibre és una acció constant, i per això em va sorprendre que quan faltaven poques pàgines encara no s’havien posat oficialment a buscar el tresor.  Però tot té la seva justa mesura, i les situacions que és succeeixen i que posa traves a aquest objectiu no fa més que augmentar l’entusiasme que produeix la seva lectura. Ja havia comentat algun cop que em fan una mica de ràbia els finals de pimpampum, que després d’allargar-se el llibre el final resulti pobre i precipitat. Aquí no,  que això no és un llibre de Dan Brown ni similar, amb proves i tota la pesca.

Evidentment el recomanaria al jovent. No és una lectura gens difícil. Si de joveneta me l’haguessin regalat m’ho hagués passat pipa!

Nota: 5/5

LA PESCA DEL SALMÓ AL IEMEN, Paul Torday (i altres reflexions)

A l’Alfred Jones un bon dia li trasbalsen la vida: un xeic boig pretén introduir la pesca del salmó al Iemen. Com a eminent científic del govern britànic se li encarrega aquest projecte, i és obligat a acceptar degut a les pressions polítiques. Mentre intenta fer d’aquest impossible quelcom viable junt amb la seva companya de projecte Harriet, s’adonarà que el xeic potser no és tan boig.

M’havien promès que amb aquest llibre riuria moltíssim, i sincerament quasi ni he somrigut. Que està mal traduït potser? Va, sempre li foto la culpa als traductors, siguem més introspectius: que sóc jo? Que m’ha desaparegut el sentit de l’humor? On ha anat? No, no, no és això, és que en aquest llibre no hi ha res que faci punyetera gràcia!!! La idea en si és atractiva, risas aseguradas, però apart del desconcert inicial, tot és un projecte que va rutllant. Si, hi ha algun personatge estrafolari, però no li veig el que. I confessaré sense vergonya que les últimes 100 pàgines (en té 327) anava llegint a talls, perquè a vegades resultava fins i tot avorrit.

Només hi ha un tall que m’ha semblat més interessant i m’ha cridat l’atenció, i té a veure amb el que em ronda pel cap últimament: la idea de viure en un lloc diferent. I a diferent no em refereixo simplement a canviar uns edificis per uns altres, o un idioma per un altre. Em refereixo a tota una cultura, una manera de ser, de pensar, de veure les coses, tot diferent. L’impacte que li causa al protagonista al viatjar al Iemen m’ha produït fins i tot enveja. Ja les voldria per mi aquelles sensacions.

A vegades penso que em tornaré boja per culpa del capitalisme. No sóc cap politoleg o politicoleg o com coi es digui, però sé que el capitalisme ens menja el coco per consumir, i si no consumeixes t’entra una mena d’ansietat, i ens tornem males persones, que es el que passa en aquesta crisi. Li fotem la culpa als peixos grans i als petits, però em dol això últim perquè la majoria tenen poques possessions, i a nosaltres de sobte ens costa molt estar sense el mòbil, sense internet, sense el cotxe nou, sense la roba de marca, sense el digital+ o sense sortir una nit i gastar-nos 60€ en un sopar i unes copes (i fent curt). I li fotem la culpa a tota aquesta gent que no té ni una mica d’això, els insultem i els hi diem que es culpa seva. I a mi em fa vergonya.

I veig per la tele que hi ha un altre món en que les possessions no són importants, o si més no, no és el més important. Quan veig llocs que es dediquen a tenir pau en si mateixos, a tenir calma, a cuidar-se uns dels altres, llocs ple de gent pobre però que quan veuen un estranger els hi falta temps per oferir aigua i menjar, penso que aqui anem molt malament, que devem tenir l’ànima ben negre. I no em refereixo en pla místic.

Es clar que allà, on sigui, aquell lloc diferent, deuen tenir coses dolentes. Però un cop viscut aquí i traslladat allà, no sabria valorar lo bo d’un i altre estil de vida? No trobaria per fi una forma de viure que ja no dependría del lloc on visc, si no de mi mateixa? Una mena de pau que m’allunyaria dels prejudicis dels altres, fins que desapareguessin ben lluny, sense sentir ni una suau remor?

Em considero una persona senzilla, però que si pogués ho seria més. Però estic massa influenciada per aquesta societat. Fins i tot en el que respecte la bellesa. A vegades somio que estic en una illa deserta, i el primer que faig és… tallar-me el cabell!!! Ningú em mira, es igual si em queda fatal, l’important en un lloc així és la comoditat. Després em trauria els sostenidors, que total, pel que aguanten….  He començat fotent la culpa al capitalisme i ara parlo de treure’m els sostens. Dec ser hippie, i encara no m’he adonat del tot.

Diners, diners… en algun lloc d’aquest món es pot ser feliç i no va lligat amb els diners. Com trobar-lo? I més difícil encara: com fer que la parella hi participi, quan no és comparteixen les mateixes idees?

Seguiré meditant.

LA CARRETERA, Cormac McCarthy

Vaig deixar a mitges aquesta novel·la fa uns mesos perquè va arribar a un punt que no podia amb ella de pur avorriment. Ahir la vaig acabar, i el final em va semblar igual de decebedor.

Crec que McCarthy abusa de la idea de fer quelcom diferent sobre un tema molt utilitzat i s’hi recrea molt en situacions insulses i repetitives (com els diàlegs), narrant-les amb aire dramàtic (perquè això si, de narrar en sap una estona llarga) per donar-li una intensitat que jo no li he trobat i sense acabar de desenvolupar res. El nano és tan hieràtic que li donaries un parell de gleves a veure si espavila. A mi el que em va acabar creant és cansament, fam, i tristesa, però res d’estima cap a la novel·la en si.

EN EL CAMINO, Jack Kerouac

Títol original: On the road
Traducció: Martín Lendínez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
368 pàgines. Any publicació: 1939
Escrit d’una forma no novel·lada, com un diari de viatge, Kerouac ens relata els seus tres frenètics viatges fets entre 1948 i 1950 a través dels EUA i acabant a la ciutat de Mèxic. Tot sona a bogeria, a inestabilitat mental, a al·lucinar, … però hi ha un fons. Un fons en el qual els protagonistes destaquen les seves ganes de viure, de que les sensacions s’apoderin d’ells per poder palpar la vida, i notar com aquesta entra en els seus cossos, i viure-ho, i experimentar, i sobretot explicar-ho. No són uns sants, tampoc uns intel·lectuals, se’ns mostren com joves amb inquietuds sobre el veritable món en què viuen, amb ganes de barrejar-se amb aquest, agafar el que els ofereix, sense miraments, sense maldat, sense por a les persones ni l’ambient que els envolta. No hi ha objectius a primer cop d’ull, cada coneixement aconseguit, cada descobriment que es fan entre ells, es considera una saviesa assolida.
A un nivell més moderat, però arriba a ser contagiós.
Vaig haver de canviar el “xip” en plena lectura i decidir només llegir-lo, en lloc de buscar algun raonament a tot el que estava llegint, un objectiu. Llavors vaig començar a gaudir del llibre, ja que la seva lectura és … una experiència diferent que cal aprendre a assaborir.
La majoria de les descripcions dels llocs són molt boniques, fregant l’idíl·lic. Et venen a la ment paisatges excepcionals però reals, comuns, que Kerouac descriu gairebé poèticament.
El que menys m’ha agradat és el personatge de Dean. Arriba a desgastar-te, és tan frenètic, impulsiu i esbojarrat que costa acomodar a la seva personalitat.
Nota: 4’5/5

SEDA – Alessandro Baricco

Hervé es dedica al negoci de la seda. Per raons professionals ha de viatjar al Japó, un viatge que tindrà quelcom de místic i en el que coneixerà una misteriosa dona.
Insípid i el final, depriment. M’ha recordat a aquestes desenes de power points que rebo al meu correu electrònic amb intenció sentimentals i lacrimògenes, aquelles que t’expliquen una història d’amor o amistat amb final tràgic perquè tinguis present als teus éssers estimats.
Doncs aquí passa igual. Amb una prosa intencionadament poètica, sobretot amb les descripcions, però que sona buida, acaba essent una història massa senzilla, ridículament senzilla.
La relació amb la seva dona és tan poc detallada (la veritat es que li falta força detalls en diverses coses) que costa creure un final així. D’això es serveix per sorprendre, el poc detall. No crec que tingui molt de mèrit.
El gir sexual final, inapropiat. No enganxa ni volguent. I el final del tot, horrorós.
No, no m’ha convençut.

TIERRA FIRME: LA VIDA EXTRAORDINARIA DE MARTIN OJO DE PLATA – Matilde Asensi

Catalina Solís sobreviu a un abordatge pirata que acaba amb tota la tripulació, inclòs el seu germà. Aconsegueix arribar a una illa deserta on hi resta dos anys, fins que un vaixell arriba a la costa i el capità decidexi adoptar-la i presentar-la com un fill mestís que desconeixia fins ara. A partir d’aquest moment, convertida en Martín Nevares, Catalina descobrirà la llibertat i la lleialtat en un Nou Món ple de perillosos contrabandistes, corsaris i extorsionadors.
Aquest és el primer llibre d’una saga (de tres llibres, crec) que pretén treure Matilde Asensi sobre el personatge Catalina Solís-Martin Nevares-Martin Ojo de Plata.
La veritat és que aquest primer li ha quedat fluix, amb molts buits en l’argument. Un argument que si s’hagués explotat adequadament hauria estat molt interessant. Una prosa més aviat forçada, artificial, encara que quan portes unes quantes pàgines t’hi acostumes. Però res a veure amb la prosa de, per exemple, El Capitan Alatriste, on Perez-Reverte és capaç de portar-te segles enrere i fer que en qualsevol moment puguis deixar anar “¡Me importa un ardite!”
La veritat és que és una mica diferent al que ens té acostumats Matilde Asensi. A mi m’han agradat molt els 3 llibres seus que he llegit, encara que fos un argument calcat l’un de l’altre. Però aquest és com si ho hagués escrit una altra persona, no m’ha agradat gens, sembla escrit per un escriptor novell que li falti pràctica en la narració.