PREMI NOBEL DE LITERATURA 2014: PATRICK MODIANO

patrick-modiano

09/10/2014: No sempre pots “presumir” d’haver llegit un premi Nobel. Aquest any li ha tocat a Patrick Modiano, autor francés molt reconegut, però admeto que no pensava que tant. Potser és així perquè l’únic llibre que vaig llegir d’ell no em va fer el pes. Aquí recupero el post del 07/09/2009 dedicat a En el cafè de la joventut perduda. 

És cert que aquest post no anima a llegir-lo, però bé, primer que tot són gustos, i segon, que l’opinió dels jutges del Nobel no sempre ha estat compartida pel públic. 

I per quan el Nobel a Philip Roth? Esperen premiar-lo a títol pòstum? 

Títol original: Dans le café de la jeunesse perdue
Traducció: Joan Casas
Editorial : Proa
144 pàgines. Any publicació: 2007

En En el cafè de la juventut perduda tres persones relaten el que van arribar a saber de la Louki, una noia misteriosa que sovint apareixia pel cafè Condé, a París, al voltant dels anys 60.

Patrick Modiano ens situa pels carrers de Paris, que percebem misteriosos, bromosos, bohemis,… a través de quatre personatges amb un punt en comú, la misteriosa Louki. Per mi la historia de la Louki no té ni cap ni peus, és quasi un pretext perquè els personatges (inclosa la Louki) ens donin diferents visions de la seva vida a Paris. I tot i així, acaba essent una novel·la ensopida, amb algun moment interessant, visions plaents dels carrers de París, però grisa, fins i tot inconnexa, on els personatges gairebé no  aporten res sobre el tema central i on la mateixa Louki ens deixa més freds que un glaçó.

Nota: 2/5

Anuncis

UNA LECTORA NADA COMÚN, Alan Bennett

lectora nada común

Títol original: The Uncommon Reader
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
128 pàgines. Any publicació: 2007

A sa majestat la Reina d’Anglaterra li sorprèn veure una biblioteca mòbil darrera el seu jardí. Acostumada a quedar bé amb tothom, agafa un llibre per compromís. Aquest fet marcarà l’inici del seu hàbit per la lectura, un hàbit que la tindrà cada cop més absorta i que no agradarà a palau.

Els llibres que parlen d’altres llibres i autors sempre se’m guanyen una mica. Per guanyar-se’m del tot hi ha d’haver-hi més. I a Una lectora nada común no hi ha més. La història és massa simple (o ximple), amb una evolució fictícia del personatge, que sempre trobarem pla com una porta i més sec que un pa de tres dies. La resta de personatges, ensopits i quasi transparents, aporten poc  (gens) a la història.

L’autor busca l’humor, sense aconseguir-ho, en les reaccions de palau i dels súbdits amb els canvis de rutina i de protocol de la reina. Amb prou feines ha aconseguit arrencar-me un somriure, i he acabat pensant que “l’humor fi anglès” amb que el publiciten és aprofitar-se d’una etiqueta, ja que la gràcia és tan lleugera que ni l’assaboreixes.

Però és agradable llegir, ni que sigui de passada, sobre Sylvia Plath, Ted Hughes, Charles Dickens, Philip Roth, Alice Munro.. i descobrir autors i personatges com Jean Genet, J.R. Ackeriey (i la seva peculiar obra La meva gossa Tulip, que tinc moltes ganes d’enganxar), Nancy Mitford (i les seves germanes)… I és per això que aquesta obra s’escapa pels pèls de l’infern.

Nota: 😀 :/

FUN HOME, UNA FAMILIA TRAGICÓMICA, Alison Bechdel


Títol original: Fun Home, A Family Tragicomic
Traducció: Rocío de la Maya Retamar
Editorial : Random House Mondadori
Col·lecció: Reservoir Books
240 pàgines. Any publicació: 2006

Bruce Bechdel és un pare de familia poc afectuós, introvertit, i obsessionat amb la decoració. I és el personatge principal de Fun Home,  la autobiografia de Alison Bechdel, centrada entre la seva infantesa i la post adolescència.

Poques coses tenien en comú pare i filla. L’interès per la lectura és un d’ells, l’altre era la seva homosexualitat. I això s’acaba convertint Fun Home, en un autodescobriment d’una sexualitat socialment diferent i que comparteix amb qui menys espera.

La revista Time va posar-la entre els 10 millors llibres del 2006, i és una decepció creure que en tot aquell any no es va escriure res millor. Alison Bechdel fa una mena d’anàlisi psicològic al seu pare relacionant-les amb multitud de referències literàries, de Fitzerald, Joyce, Camus… Però en realitat són fets puntuals barrejats amb moltes reflexions, donant molta palla a l’assumpte. Si bé en Bruce és l’antitesis de l’Alison, que la seva repressió sexual el fa fred i distant, així el sentim, però en sentit negatiu. El sentim tant allunyat que no arribem a sentir cap connexió amb ell, i a vegades ni amb l’Alison. Fins i tot l’autora, mentre divaga, reflexiona, no pot fer més que dibuixar escenes sobre rentar plats o arreglar el jardí.

Fins i tot la insistència que el seu pare es va suïcidar no té cap fonament, i sembla més aviat un recurs per atrapar de bon principi al lector. Un inici tan forçat com el final, una escena ensucrada de pare i filla que no té res a veure amb la postura que s’ha seguit al llarg del llibre.

El títol, com es pot ensumar, és totalment irònic, ja que aquí de còmic no trobareu res.

Nota: :evil:

FIN, David Monteagudo

Editorial: Alcantilado
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: 2009
350 pàgines.

Una colla d’amics es reuneix en un refugi 25 anys després de que celebressin una trobada semblant. Volen recordar vells temps, veure com els ha canviat els anys, saber com li va a cada un… Però succeeix quelcom estrany que els deixa sense electricitat, i tots els aparells com els mòbils, llanternes, i fins i tot els cotxes, deixen de funcionar.

Quan una novel·la m’agrada moltissim em costa escriure una opinió perquè els sentiments em bloquegen. El mateix passa amb les novel·les que no m’han agradat gens, quan la indignació no em deixa raonar clarament. Però faré l’intent.

O sigui, que intentaré explicar perquè no m’ha agradat. I aquí ULL! perquè hi ha algun SPOILER.

L’autor no s’ha complicat la vida. Un fet que va succeir anys enrera uneix als protagonistes, i s’aludeix constantment però no és explicat explícitament. Cada cop que es vol fer, casualment hi ha una interrupció. O sigui, que l’autor ens deixa amb l’enigma del que va passar realment, tot i que per detalls ens fem una idea. Però es tan ridícula aquesta manera de saltar-se una explicació senzilla però concreta que només em ve al cap que és una forma de no complicar-se la vida. A més, aprofita sense cap vergonya aquesta ignorància del lector per engrandir fins a límits insospitats la víctima de l’incident.

El fet que de sobte cap maquinària funcioni i les desaparicions tan enigmàtiques dels protagonistes tampoc rebran cap explicació. S’atreveix a barrejar la ciència ficció amb els fets paranormals perquè si, perquè l’autor creu que no té cap obligació a donar una explicació lògica ni res que s’assembli.

Monteagudo tira pel dret en certes situacions, és a dir, estalvia d’explicar coses bàsiques com l’entrada a una gran població o la provisió d’aliments. Ho trobaria justificat si a canvi hagués donat quelcom més que diàlegs insulsos, histriònics i repetitius carretera amunt, carretera avall. Em recordava sovint a La carretera, vinga carretera amunt! Però sobretot em recordava a un reportatge que vaig veure fa temps, sobre que passaria si la població desaparegués per art de màgia, així per les bones. Potser li va servir d’inspiració, junt amb el Mecanoscrit del segon origen.

Les converses inicials, trivials, entre els protagonistes, són escrites amb tan poca gràcia que cauen en al vulgaritat, i són tan horriblement tipiques que et sembla increible veure-les plasmades en un llibre. A més… amb tants… punts suspensius… que la lectura… es fa…. carregosa… No es pot demanar més, la resta de la narració no és per tirar coets.

De totes maneres, felicito l’autor perquè ha aconseguit que li publiquessin. Com va passar amb el fenomen Brown, crec que aquesta publicació és per la moda d’ara, que es porten molt les històries apocalíptiques. Una manera més de fer calerons.

Nota: 👿

COMO NO HACER NADA, Guy Delisle

Como no hacer nada és un recull de vinyetes que l’autor va publicar anteriorment en diferents revistes. Algunes m’han semblat reflexions interessants i altres curiositats, però n’he trobat  massa sovint de pesades e incomprensibles. Els temes són variats, tant poden ser temes actuals com reflexions personals. Per fullejar.

BERLÍN, CIUDAD DE HUMO. LIBRO DOS, Jason Lutes

Ja he llegit el segon volum d’aquesta trilogia. En aquest cas a Jason Lutes se li veu més dedicació, com si la seva ploma hagués pujat un nivell. Té més estil i concreció en el traç, i més coherencia en la forma de enllaçar les histories. Queda més clar quina és secundària i quina no, i li dona a les secundaries una escena final amb certa bellesa.

Ara venen els “però”. Però… a vegades sembla una classe d’història. Hi ha moltes escenes estàtiques, com si l’autor ho hagués televisat mentalment i després ho hagués dibuixat. Aquestes escenes són persones que parlen sobre la situació, amb la intenció claríssima de que coneguis part de la historia.  Però és un rotllo patatero. Es podria pensar que potser en altres còmics històrics ja coneguem la situació (per exemple Maus) i no faci falta moltes explicacions, i així és més fàcil entendre el relat. Però no. Per exemple a Persèpolis hi ha de fons una part històrica concreta d’Iran, i se’m va fer molt lleuger, sense tenir ni punyetera idea del país en general.
I després el guió que… tela. Queda un volum i no sé com s’ho farà per animar una mica això, perquè m’està resultant feixuc i avorrit.

Nota: 😀 😀

BERLÍN, CIUDAD DE PIEDRAS. LIBRO UNO. Jason Lutes

Jason Lutes crea la seva història dins l’Alemanya d’entre guerres, a la República de Weimar. És una època difícil, hi ha el desencís i la pobresa que suposa la derrota de la 1ª Guerra Mundial, i alhora hi ha molts partits que lluiten per tirar endavant a una arruïnada Alemanya, cada un a la seva manera. Amb aquest panorama s’encreuen diferents històries de personatges de procedència i classe social variada. En principi és una trilogia, tot i que l’autor diu que no li agrada ser molt concret en aquest tema. El primer és Ciudad de Piedras, el segon Ciudad de Humo, i el tercer Ciudad de Luz. Aquest últim encara no s’ha publicat.

A mi no m’ha entusiasmat. I això que els còmics amb un fons històric em solen agradar molt. Moltes històries són massa curtes per deixar petjada, i en principi totes semblen prou interessants per aprofundir-hi. I amb tantes històries pel mig, crec que descuida les històries principals, costa que enganxin, i alguna trama la veig forçada.

El dibuix no m’agrada. El problema és que la majoria de dones s’assemblen (i alguns homes també), i em fa confondre sobre si prové de tal o qual història, si es que en prové d’alguna. I també costa molt saber l’edat de les persones pel traç. El guió…. pesat a vegades, i com ja he comentat, forçat.

Tinc la segona part, Berlín: Ciudad de humo a les meves mans, a veure si aquest volum m’enganxa més.

Nota: 😀 😀