84, CHARING CROSS ROAD, HELENE HANFF

Títol original: 84, Charing Cross Road
Traducció: Javier Calzada Jiménez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Edición Limitada
132 pàgines. Any publicació: 1970

84, Charing Cross Road és la correspondència real que va mantenir l’autora amb en Frank Doel, cap de vendes de la llibreria Marks & Co., començant a finals dels anys 40 i allargant-se quasi 20 anys. A través d’aquesta correspondència ens assabentem que a l’Helene, escriptora i guionista autodidacta, li interessen llibres bastant especials, difícils de trobar a Nova York (difícil de trobar a Nova York, tu) perquè a més els vol amb una edició acurada. A través d’un anunci decideix provar sort amb una llibreria a l’altra cantó de l’atlàntic, en una Anglaterra ressentida pels efectes de la guerra i on hi ha més problemes per trobar menjar que llibres. Frank Doel s’encarregarà durant aquests anys de proveir a l’Helene de les lectures més diverses, que ella agrairà amb obsequis, convertint-la en la clienta predilecta de tots els treballadors de la llibreria.

És un llibre absolutament encantador. L’Helene de seguida es mostra com és, divertida, generosa i una mica estrafolària, i pel contrari tenim en Frank, amo d’aquella mena de correcció tan anglesa, seriós però molt disposat. Durant els anys que durarà aquesta correspondència hi participaran altres membres de la llibreria, també la dona d’en Frank i fins i tot una veïna!

És fàcil llegir-lo amb un somriure permanent, tant pel caire que agafa aquesta aventura epistolar com per algunes de les manies de l’Helen sobre els llibres, que són completament comprensibles i fins i tot compartides per molts lectors. També m’ha produït una enveja sana per la relació de proximitat que sorgeix entre aquestes persones en una època en que parlar d’internet seria equivalent a parlar de ciència ficció. Em fa reflexionar sobre si avui dia som més a prop de tothom però alhora les formes ens fan estar més lluny que abans de que sorgís aquest avanç tecnològic.

I bé, tota aventura té el seu final. I a mi aquest final em va provocar quelcom així (i no exagero):

No es que sigui un llibre dramàtic, i tampoc diria que em va agafar per sorpresa el què passa (s’intueix només obrint el llibre). Però vaig agafar molta estima a tots els personatges i no vaig poder (ni voler) evitar els sentiments que em va provocar. Si s’ha de plorar, doncs plorem!

Nota: 5/5

 

LA CENA, Herman Koch

cena-la-150-rgb

Títol original: Het Diner
Traducció: Marta Arguilé Bernal
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
288 pàgines. Any publicació: 2009

La cena és una novel·la basada en fets reals. I en uns fets reals ben propers: segur que no heu oblidat el cas dels tres joves que  al 2005 van cremar viva una indigent en un caixer de Barcelona. 

Herman Koch es va sentir atret pel cas i l’ha novel·lat d’una manera molt particular: dues parelles, els pares dels joves, queden per sopar en un  modern restaurant per “parlar dels seus fills”, sense concretar el tema a tractar. El narrador i qui ens donarà la visió principal és Paul, un dels pares, que coneix el secret del seu fill, i que ja intueix que no és l’únic. Paul es passarà tot el sopar entre agres pensaments contra l’altra parella que els acompanya a taula i nedant entre records cada cop més obscurs, mentre el tema que els ha portat a reunir-se planeja per sobre seu, però es va posposant plat rere plat.

L’autor divideix la narració per àpats, i a cada àpat la conversa es va tensant i degenerant fins a culminar en un final del que no s’intueix res fins poc abans.

Àcida i provocadora, Koch s’allunya dels plantejaments políticament correctes. Tergiversa el sentit de la justícia i els deures d’uns pares amorosos fins a uns límits no tan allunyats de la realitat. Perquè… Què series capaç de fer pels teus fills? Evidentment no es queda només aquí: l’educació, la responsabilitat, i altres temes són tractats de manera agosarada, descarada i poc habitual, ajudant-se d’uns personatges trastornats.

media_xl_1092220

La cena va ser un èxit immediat a Holanda, arribant a ser el Llibre de l’Any 2009. No coneixia Herman Koch, però m’ha agradat tant que immediatament he començat Casa de verano con piscina, llibre posterior a aquest, en que l’estil de l’autor es fa patent al repetir-se aquest to punyent que fins i tot pot incomodar a alguns lector.

Nota: 4/5

EL CASO COLLINI, Ferdinand Von Schirach

Caso Collini, El_137X220

Títol original: Der Fall Collini
Traducció: María José Díez Perez
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
160 pàgines. Any publicació: 2011

La vida de Fabrizio Collini, un jubilat discret i modèlic, fa un gir radical el dia que Hans Meyer li obra la porta de l’habitació d’un hotel de luxe. Meyer té 85 anys, és un reputat empresari alemany, i creu que Collini és un periodista que desitja fer-li una entrevista. Però aquest té altres intencions: vint minuts després mata a Meyer, i com si no hi hagués prou amb les quatre bales que li ha encolomat al cap, hi afegeix una brutal pallissa centrada només al que queda de crani.

El seu advocat serà Caspar Leinen, que s’acaba de llicenciar i és el seu primer cas. Si no hi hagués prou amb això (i amb altres coses que no vull desvetllar, ja que la sinopsi no ho fa), l’assassí li ho posa encara més difícil al negar-se rotundament a donar cap explicació, mostrant només desídia i resignació.

El relat comença prou bé: la mort de Meyer a mans de Collini, l’extrema violència, dóna a entendre quelcom personal entre ells. El silenci de Collini no fa més que encuriosir-nos, així que l’autor ja ens té enganxats.

Es nota que l’autor és advocat: el procés judicial alemany com tot el que ho envolta és descrit fidelment, i a raó del motiu de l’assassinat ens fa entendre algunes lleis de forma planera. Si bé el mòbil de Collini és el típic ull per ull (no seré més concreta, però es dedueix de seguida), la història que hi ha darrera captiva, com l’evolució del judici, que l’he trobat insòlit. Admeto, però, que tampoc llegeixo gaires novel·les on hi hagi judicis pel mig.

Per mi, si hi ha quelcom que falla, és Caspar Leinen, o com porta l’autor aquest personatge, com també algunes escenes que protagonitza, més pròpies d’una d’aquelles pel·lícules que t’adormen al migdia desprès d’un bon àpat. Però al final Leinen acaba essent només una eina de l’autor per fer-nos arribar la veritat, i aquest segon pla li escau més bé que no pas el protagonisme.

És una novel·la fàcil, gens complicada, i a més molt curteta i que passa molt bé.

Aquesta és la primera novel·la de Ferdinand Von Schirach, però no la seva primera publicació. Anteriorment publicà Crims i Culpa, petites històries sobre casos basats en la seva experiència judicial, i que tingueren molt d’èxit a Alemanya. Aquí n’he vist molt bones recomanacions, i la temàtica em sembla interessant, així que ja els he afegit a la pila de pendents.

Nota: 3/5

NÈMESI, Philip Roth

P994416.jpg

Títol original: Nemesis
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Penguin Random House
Col·lecció: Contemporanea Debolsillo
208 pàgines. Any publicació: 2010

Durant els últims mesos he tingut el club de lectura força abandonat, així que quan em van dir que aquest mes tocava Philip Roth hi he abocat tots els meus esforços per treure’m l’espina de la culpabilitat.

Tampoc ha sigut tan difícil, eh? Philip Roth sempre és un plaer, i a més era el segon cop que llegia Némesis, així que ho tenia tot de cara. O quasi, perquè d’aquest llibre tenia un record una mica agre. Però ara m’explicaré millor, primer diré de què va l’última història de Roth, que de nou torna a la seva Newark natal i novel·la una de les pitjors èpoques del seu barri.

És un estiu especialment calorós a Newark. Corre l’any 1944 i la majoria de joves són a les trinxeres. Entre els pocs que s’han lliurat es troba Bucky Cantor, un jove atlètic i formal, que es sent frustrat de no ser apte per ser cridat a files degut a la seva miopia, i s’ha de conformar en ser el director del casal juvenil d’estiu del barri jueu de Weequahic.

El tema principal de conversa al carrer no és la guerra, si no la polio, una malaltia sovint mortal que en aquells temps no se sap d’on prové, com evitar-la ni com curar-la, i que afecta principalment als menors de catorze anys. Bucky serà espectador dels estralls de la malaltia quan comença a afectar als nens del seu casal. A partir d’aquí el protagonista entra en una espiral d’autoflagelació i culpa. És difícil explicar-ho: és un home confiat, amable, correcte, just i valent, però els conceptes malformats d’aquestes virtuts el transformen en tot el contrari.

I bé, que és la polio? El lector d’avui sap que és un virus que es transmet per via oral i fecal. Les seqüeles que pot deixar és atrofia muscular permanent, paràlisi respiratòria (s’havia de recórrer a un pulmó d’acer per intentar salvar la vida de l’afectat), i en casos molt greus, la mort. I bé, ja tenim la paranoia servida durant tota la lectura: l’aigua que beuen porta la polio? Les persones poc higièniques? Les mosques? El menjar? La calor? Al no saber l’origen ni perquè la majoria de víctimes són criatures, Bucky acaba carregant contra Déu, per ell un esser tan boig com maligne. Precisament el títol, Némesi, fa referència (si no m’equivoco) a una deessa que castigava als més afortunats, o als que amb els seus actes, bons o dolents, trastocaven l’equilibri universal. Aquí en traurem molt de suc, al club de lectura, en relació a la vida del protagonista.

La narració és senzilla, lineal, però profunda. A través de Bucky i a causa d’aquest virus se’ns plantegen uns dilemes i reflexions gens fàcils. Per això recordo la primera lectura com una constant angoixa. Les quatre notes que tinc apuntades del primer cop són una mica críptiques i no val la pena posa-les aquí, però refermen aquestes sensacions. També han sorgit per segon cop però més assossegades, i sé que sonen contradictori aquests termes. Però ajuda molt saber on va a parar Roth amb el seu relat, per estar més atenta als detalls, sense la irritació del primer cop al no saber perquè es recrea tant quan es canvia d’escenari a mitja novel·la.

És la cinquena novel·la que llegeixo de Philip Roth. Etern candidat al Nobel, aquest escritoràs va anunciar que deixava d’escriure, tot i que l’última novel·la, aquesta, va ser publicada l’any 2010. Potser serà aquesta la manera de que per fi li concedeixin el guardó. La seva obra és molt extensa, i tot i que aquesta no es considera de les millors, a mi m’ha agradat força.

Nota: 4’5/5

L’ADVERSARI, Emmanuel Carrère

PN461_G

 

Títol original: L’adversaire
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
176 pàgines. Any publicació: 2000

“La mañana del sábado 9 de enero de 1993, mientras
Jean-Claude Romand mataba a su mujer y a sus hijos, yo
asistía con los míos a una reunión pedagógica en la escuela
de Gabriel, nuestro hijo primogénito. Gabriel tenía cinco
años, la edad de Antoine Romand. Luego fuimos a comer
con mis padres, y Romand a casa de los suyos, a los
que mató después de la comida.”

Així de colpidor comença el relat d’Emmanuel Carrère, que s’endinsa en el cas real d’aquest francès abans i després dels seus crims. És un cas sanguinari, però que el fa diferent als altres que es succeeixen arreu del món? Què li va atraure tant a l’autor? Segurament fou que Romand els va enganyar a tots durant 18 anys, des de l’època en que estudiava medicina fins a l’actualitat, fent-se passar per un metge que treballava a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Pero Jean-Claude no va passar mai de segon de medicina, i no treballava enlloc. Quan cada matí agafava el cotxe e interpretava que anava a la oficina, en realitat vagava, dia rera dia, per boscos, aparcaments, poblets. Ningú sospitava la veritat, ni els seus pares, ni Florence, la seva dona, ni els seus amics. Per mantenir un nivell de vida equiparable a un metge de l’OMS es dedicava a estafar als familiars, prometent-los interessos molt alts si li confiaven els seus diners per ingressar-los en un compte suís.

romand

Els Romand.

Jean-Claude Romand és un home introvertit, poc carismàtic, covard i un mentider patològic. És capaç d’inventar-se un càncer, la mort d’algú proper o un atracament com a excusa i com a medi per aconseguir la pietat de qui l’envolta, de fer-se present en la vida dels demés. És malèfic, sense tenir-ne l’aparença i el caràcter. Pateix les seves mentides com llagues a la pell, però no es capaç d’enfrontar-se al fet de dir la veritat. En sentir-se atrapat, fruit en part de la paranoia que l’ha perseguit durant anys de la por de que descobrissin l’impostor que era, provoca que acabi amb la seva família de forma dramàtica.

Entre les investigacions policials, el judici, les declaracions de qui el coneixen, i la correspondència que manté l’autor amb l’assassí, s’acabarà de perfilar la vida i el caràcter d’aquest home així com el que va succeí. Però hi ha altra informació de la no tindrem mai la certesa de que sigui veritat, al ser Jean-Claude Romand la única font.

carrere

Jean-Claude Romand en el judici.

Un cop a la presó, Romand es refugia en el catolicisme, i rep la compassió i amistat de visitadors catòlics. Segurament, en general, tots compartirem el que ens inspira Romand, però què ens inspiren els que es compadeixen d’ell? És un debat interessant. Em va esgarrifar, però, que iniciés una relació romàntica des de la presó amb la professora del seu fill, i que aquesta fes dibuixar a tots els seus alumnes, sense ells saber-ho, uns dibuixos per animar a qui havia matat al seu amic i company de classe.

Com es veu, aquest és un cas que et fa plantejar moltes coses. Avui dia, amb la pèrdua, per bé o malament, de l’intimitat “gràcies” a internet i també a les xarxes socials, seria impensable que algú portes aquesta doble vida durant tant de temps. Pots negar-te a participar-hi, però és molt difícil amagar-se de google, sobretot si presumeixes de tenir un càrrec públic important.

retour-a-kotelnitch-2003-06-g

L’autor Emmanuel Carrère

En resum, és un cas horrible, però fascinant, controvertit. El vaig llegir fa un parell d’anys i m’ha tornat a impactar com ho va fer en el seu moment. Sempre es comparen aquest tipus de novel·les (la narració d’un crim) amb A sang freda de Truman Capote (obra magnífica), però la semblança és únicament aquesta, començant que allà els assassins de la família Clutter eren uns delinqüents desconeguts de la zona, i aquí l’assassí és membre d’una família i d’una comunitat. Sobre això, us deixo aquest paràgraf sobre Luc i Cécile Ladmiral, els amics íntims dels Romand (Jean-Claude era el padrí de la seva filla), i com els va afectar el cas:

“¡Si por lo menos hubiesen podido proteger a sus hijos!

Ya era bastante espantoso limitarse a decirles que Antoine y
Caroline habían muerto en un incendio junto con sus padres.
Pero cuchichear no servía de nada. Al cabo de pocas
horas, invadieron la localidad periodistas, fotógrafos, técnicos
de televisión que atosigaban a todo el mundo, incluso a
los escolares. Todos ellos sabían desde el martes que a An-
toine, a Caroline y a la mamá de ambos los había matado
su papá, y que luego había prendido fuego a la casa. Muchos
soñaron de noche que la suya se incendiaba y que su
padre hacía lo mismo que el de Antoine y Caroline. Luc y
Cécile se sentaban en el borde de los colchones que habían
arrastrado para colocarlos unos junto a otros, porque ya
nadie se atrevía a dormir solo, y se acurrucaban cinco en la
habitación de los padres. Sin saber todavía qué explicarles,
ellos les acunaban, les mimaban, procuraban al menos
tranquilizarles. Pero notaban que sus palabras no poseían
ya el poder mágico de antes. Se había infiltrado una duda
que únicamente el tiempo podría extirpar. Eso quería decir
que les habían robado la infancia, tanto a los niños como a
los padres, que nunca más los pequeños se abandonarían
en sus brazos con aquella confianza milagrosa, que es un
prodigio, pero que es normal, a su edad, en las familias
normales, y pensando en eso, en lo que había sido destruido
sin remedio, Luc y Cécile se echaron a llorar. “

Si us interessa una versió cinematogràfica, hi ha la francesa, protagonitzada per Daniel Auteuil (actor francés consagradíssim) i, oh sorpresa, una espanyola. Protagonitzada per José Coronado i Adriana Ozores, es titula La vida de nadie, i a mi em va agradar.

Per últim, comentar que tot i que Romand va ser condemnat a cadena perpetua, al 2015 li revisaran la condemna per concedir-li permís per sortir.

 Nota: 5/5

Lectures segon trimestre 2014

Com en l’anterior trimestre, la majoria de lectures han estat força positives. De totes les lectures, segurament em quedaria amb Harriet i amb Patricia Highsmith.

Los crímenes de Cater Street, Anne Perry. Tot un descobriment: típica novel·la d’esbrinar l’assassí, però molt ben elaborada, amb tensió, sense un assassí clar fins el final. Entretinguda.

Los cadáveres de Callander Square, Anne Perry. M’ho vaig passar tan bé que vaig seguir amb la Perry. El mateix procés que amb la novel·la anterior, però amb més personatges.

Harriet, Elizabeth Jenkins. Magnífica. Tot i que al principi costava, després agafa embranzida. Basada en un fet real, sobre una família que enganya una disminuïda psíquica per apoderar-se de la seva riquesa.

Pequeños cuentos misóginos, Patricia Highsmith.  Recull de relats sobre dones malvades. Molt divertit si t’agrada l’humor negre (a mi m’agrada).

Que ningú no et salvi la vida, Flàvia Company. Regular. Amb el temps, se’m fa més patent les coses que em varen fallar. Al principi la vaig trobar força bé, però els dos trams finals no em van deixar del tot satisfeta. Tot i així, prou bé.

La mala dona, Marc Pastor. Basada en fets reals, sobre l’Enriqueta Martí, personatge terrorífic de principis del 1900 a Barcelona. Molt impactant, sense ser morbós. Enganxa encara que ho passis malament amb el que fa la Vampira del Rabal.

Muerte en Hamburgo, Craig Russell. No té res a veure amb Lennox, del mateix autor. Un grup de policies han d’aturar un assassí en sèrie molt gore. Tot i que em va enganxar, al final em va quedar la sensació que no era res espectacular.

Sé lo que estás pensando, John Verdon. Comença molt bé, els pocs enigmes intriguen, tot i que al final deceben. També veia que l’autor esquivava certs aspectes de la investigació, per això vaig acabar deduint l’assassí. També em queda la sensació de que no és res espectacular.

La forma del agua, Andrea Camilleri. Molt entretingut, amb un protagonista amb carisma, extensiu a la resta de personatges i fins i tot, llocs. No és molt complex i té un toc d’humor.

Janet la torcida, R.L. Stevenson. Breu conte de RL Stevenson. Destacable perquè al final, contra pronòstic, em va fer por. I perquè aquella nit vaig dormir en un lloc diferent a casa meva (per culpa d’unes obres) i no em treia la punyetera Janet del cap.

 

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

LA MALA DONA, Marc Pastor

la mala dona


Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
256 pàgines. Any publicació: 2008

Si no sou gaire fans de Cuarto Milenio i desconeixeu la història negra de Barcelona, us faig cinc cèntims de l’Enriqueta Martí.

Coneguda com la vampira de Barcelona, l’Enriqueta va terroritzar la ciutat a principis del s. XX segrestant canalla, sobretot de prostitutes, bé per prostituir-los, bé per matar-los, per seguidament menjar-se’ls i/o fer-ne ungüents, tant per ella com per l’alta societat barcelonina.

220px-Enriqueta_Martí

L’Enriqueta Martí, la vampir de Barcelona.

Ambientada en una Barcelona pobre, corrupta i depravada, sense esperança ni consol, Marc Pastor novel·la aquests espantosos fets d’una forma molt original: la Mort és el narrador omniscient que ens ajuda a conèixer qui i què va envoltar aquest monstre. L’encarregat d’aturar l’allau de desaparicions serà l’inspector Moisés Corvo, un personatge que a primeres no em va caure gens bé, però poc a poc i sense adonar-me, li vaig agafar una estima que se’m va fer molt patent al final de la novel·la, arribant-me a emocionar.

M’ha agradat, si, però també m’ha costat molt llegir-lo. No perquè la prosa de Pastor sigui difícil, al contrari. Si fos per això no hagués continuat, i tampoc ho hagués fet si l’autor busqués el morbo i les descripcions gore. És perquè els fets són terribles, i les víctimes són pobres e innocents criatures. Hi ha moments molt crus, imatges esborronadores que em van fer replantejar seriosament deixar de llegir. Ho comento sovint, amb el naixement de la meva filla m’ha sorgit una forta sensibilitat amb la crueltat infantil fins a extrems insuportables, no puc evitar-ho. Però la història, tal com l’explica en Marc Pastor, està molt bé i mereixia fer el cor fort. En un moment del relat el narrador ens avisa que si som sensibles ens saltéssim la pagina següent, fet a agrair infinitament, ja que és el que vaig fer al cap de tres línies sense por de perdre’m res important.

wpid-screenshot_2014-05-19-13-56-21.png

L’autor eludeix la seva responsabilitat.

És la segona novel·la que llegeixo d’aquest autor. La primera va ser L’any de la plaga, que és entretinguda i em va agradar, però definitivament, posats a triar, em quedo amb aquesta, que contradictòriament espero no llegir mai més.

Marc-Pastor-image

Nota: 4/5