14, Jean Echenoz

wpid-pn843_g.jpg

Títol original: 14
Traducció: Javier Albiñana
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
104 pàgines. Any publicació: 2012

A 14 trobarem un relat sobre la primera guerra mundial, en el que uns joves de l’oest de França són reclutats i marxen de forma festiva cap a les trinxeres, amb l’idea de que tot plegat durarà dos setmanes.

És una novel·la rodona. De curta extensió, (tot just 100 pàgines), Echenoz es centra en el que li passa a Anthime i els qui l’envolten, i les experiències i pensaments (pocs) que narra són els que estan únicament relacionats amb la guerra que viuen en les seves carns, amb les seves conseqüències i danys col·laterals. Els personatges s’intueixen més que veure’ls, perquè Echenoz omet tot sentimentalisme, tot i que va implícit. Però no és freda, perquè és impossible quedar-se indiferent. Una novel·la on la protagonista és la guerra és sobretot crua, i els personatges aquí són mers exemples de tot el que va viure qualsevol que va participar-hi, directa o indirectament, des de l’inici fins al final. Per això hi ha un constant flux d’informació, amb situacions i moments que et queden gravats, com la delirant escena de plantar una orquestra enmig del camp de batalla.

14

Escena a la que fa referència l’autor quan marxen cap a la guerra, retratada per Albert Herter a l’estació est de París (gare de l’est).

La novel·la històrica no és un gènere que m’agradi especialment, però em rendeixo davant d’aquesta obra de Jean Echenoz, una narració lleugera en contrast amb tot el pes que porta, i amb una fina ironia que encara la fa passar millor. Molt i molt recomanable.

N’han parlat molt bé i em van convèncer per llegir-lo en Benet, l’Imma, i la Tieta Mame.

Nota: 4/5

Anuncis

CAFÉ BUDAPEST, Alfonso Zapico

Editorial : Astiberri
Col·lecció: Colección Sillón Orejero
168 pàgines / Any: 2007

Desprès de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, Yechezkel i la seva mare malviuen a Budapest, passant gana e intentant superar els horrors patits a la guerra.  Yechezkel reprèn el contacte perdut amb el seu oncle Josef, que viu a Jerusalem, i tot i les reticències de la seva mare, es traslladen al futur Israel per començar una nova vida, una vida millor.

Jerusalem se’ns presenta com un poble on conviuen diferents cultures i religions en perfecta harmonia. Però algunes decisions polítiques ho desbaraten tot. Costa explicar quelcom així sense posar-te en cap bàndol. Quan començava a ensumar certa tendència de Zapico de posicionar-se, em vaig adonar que ell parla de persones. Persones dolentes i persones bones, i gent que ha de fugir perquè les persones dolentes, sigui del bàndol que sigui, els hi volen destrossar la vida.

Cafè Budapest no és un còmic d’una cruesa insoportable, fins i tot ens estalvia visualment certs esdeveniments horribles. I en quant a la violència més explícita vaig tenir certa sensació de deja-vu, crec que per Maus i pels còmics de  Joe Sacco, ambdós molt més brutals. Però Cafè Budapest no tracta d’això, si no de com un poble amb gent ben diferent i ben avinguda va esdevenir inhabitable.

Nota: 😀 😀 😀

L’EDAT DE FERRO, J.M. Coetzee

Títol original: The age of the iron
Traducció: Dolors Udina
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: MOLU s. XX – Les millors obres de la literatura Universal segle XX
208 pàgines. Any publicació: 1990

L’edat de ferro està ambientada a Sud-àfrica, en ple conflicte de l’Apartheid. La novel·la és una llarga carta que escriu una anciana, la sra. Curren, que s’acaba d’assabentar que li queda poc temps de vida a causa d’un càncer terminal. La destinatària és la seva filla, que viu a EEUU, amb la qui degut als anys i la distància manté una cordial però freda relació. La intenció de la mare és deixar-li un llegat a la seva filla, expressar-li els seus sentiments i sincerar-se sobre la seva relació. Tot i el toc intimista de la carta, no pot evitar escriure sobre els fets que succeeixen al seu voltant, començant pel rodamón que s’ha instal·lat al seu jardí, qui creu que pot ser una mena d’enviat diví. Gràcies a la minyona, una dona de color, i el fill adolescent d’aquesta, coneixerà de ple la desgràcia del conflicte que es viu al país.

Coetzee és un dels autors que tenia moltes ganes de llegir, tant per la seva popularitat com pel seu premi Nobel. Si bé m’he trobat un autor molt ficat en la pell de la protagonista, sorprenentment intimista, és una novel·la que no m’ha agradat gens. El fet és que és una novel·la desesperançadora. Cap dels protagonistes permet una concessió a la sra. Curren, que lluita per  intentar de totes les maneres possibles ajudar, a canvi d’una estima i pietat que no trobarà. Tots els protagonistes són com glaçons, semblen robotitzats, quadrats,  i desconfiats fins a la mort. La degradació física, mental i moral de l’anciana arriba fins a límits indignants, essent totalment ignorada per les poques persones que l’envolten. Si bé tots estan submergits en altres problemes, i sincerament també molt durs,  aquest caràcter “de ferro” fa que ningú es preocupi per ningú i al final la sort de cada un no tingui altra nom que “desgràcia”.

Així que la història no m’ha agradat, i els raonaments intimistes de la sra. Curren m’han arribat a cansar. Les divagacions i deliris fa que el relat sigui a vegades molt confús. I afegeixo a més que no he aconseguit de cap de les maneres connectar amb ella.

No és una mala novel·la, en aquest cas es tracta estrictament del meu gust personal. Al club de lectura ha triomfat, tot i que no he aconseguit trobar, per molt que ho parléssim, l’esperança i bondat que han trobat la gran majoria. Aquestes coses a vegades em fan dubtar de mi mateixa.

Nota: 👿 :

NADA, Carmen Laforet

Editorial : Espasa – Ediciones Destino
Col·lecció: Austral Narrativa
353 pàgines, inclou extensa guia de lectura / Any: 1944

Andrea és una jove de poble que es trasllada a casa d’uns familiars a Barcelona per continuar els seus estudis a la universitat.  Ha passat una guerra des de l’últim cop que va visitar els seus parents, i els records d’infantesa, tant dolços i perfectes, li juguen una mala passada. Andrea va a parar a una casa plena de pertorbats que amb prou feines coneix, sense cap altra sortida que conviure-hi.

Nada està ambientada pocs anys desprès de la Guerra Civil, un tema que  amb prou feines es toca directament però és ben present. La pobresa extrema obliga a conviure a éssers molts dispars, trastornats i traumatitzats a la seva manera. L’oncle Román, un personatge misteriós, el corcó de la casa, ajuda moltíssim a crear un ambient tens, provocant discussions monumentals.

La Barcelona grisa de post-guerra que ens descriu breument Laforet invita a fer un recorregut per la ciutat  mirant-la amb altres ulls. I al arribar al carrer Aribau tindríem ben present, com ho hem tingut en tot moment al llegir aquesta novel·la, l’ombra d’aquell pis vell, brut i ple de personatges estrambòtics, i aquelles  acollidores golfes que afegien un fals aire seductor a Román. Una llar que com a l’Andrea i les seves amistats, ens submergeix i se’ns empassa dins d’aquesta espiral de bogeria teixida gràcies a l’aportació de cada personatge.

Amb un estil directe, de poques floritures, Carmen Laforet guanyà el primer Premi Nadal al 1944. La lectura és àgil i fascinant, i em va tenir enganxada les poques hores que vaig trigar a llegir-lo.

Nota: 4/5

MATADERO CINCO o La Cruzada De Los Niños, Kurt Vonnegut

Títol original: Slaughterhouse-Five, or The Children’s Crusade
Traducció: Margarita García de Miró
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
188 pàgines. Any publicació: 1969

Fa unes setmanes que vaig acabar Matadero cinco i encara no he escrit res sobre aquesta novel·la. El meu problema és que l’he trobat tant genial que no sé per on començar.

Vonnegut utilitza la ciència-ficció per explicar la seva experiència personal en el bombardeig de Dresde. A l’inici ens comenta la dificultat de parlar-ne quan ja s’han escrit tantes coses sobre el tema, així que seu propòsit és fer un plantejament original. I  ho fa utilitzant la ciència-ficció, adobada amb humor negre i un marcat posat anti-bel·licista.

El protagonista és Billy Pilgrim, que segons sembla ha estat segrestat per uns alienígenes del planeta Trafalmadore, on tenen un concepte del temps  diferent al terrestre. Es per aquesta influència que Billy fa continus salts pel temps. Tan bon punt és presoner dels marcians, com està a la guerra, com dirigint la seva botiga, suportant els esbroncades de la seva filla o presenciant la seva pròpia mort. Tot plegat una mica lostià (de Lost).

En general és una novel·la molt divertida, curiosa, i sense caure en un humor ofensiu tractant-se d’una tragèdia d’aquesta magnitud.

Nota: 😀 😀 😀 😀

GORAZDE: ZONA PROTEGIDA, Joe Sacco

M’agrada molt aquest autor. Posant-se sempre al costat dels desvalguts, els hi dona imatge i veu. No s’estalvia la cruesa de la veritat, o si més no, la veritat que els hi explica els testimonis i victimes que pocs més escolten. Un cop més, com va passar a Palestina: En la Franja de Gaza, Sacco o et treu el son o et provoca malsons.

Els serbis van realitzar una neteja ètnica sobre Iugoslavia i atacaren  indiscriminadament zones protegides per les Nacions Unides, trencant pactes de pau repetidament. Gorazde és/era una ciutat i una zona protegida de les que menys van patir, sense que això volgués dir que no patiren. Franctiradors  i  tancs assetjaren i atacaren la ciutat indiscriminadament, imposaren barreres perquè cap ajuda humanitària pogués arribar-hi i la manca d’aliments sempre era present. Però tingueren més sort que  altres zones segures com per exemple Srebrenica (on ocorregué la famosa Matança de Srebrenica, on van assassinar més de 8.000 persones).

Totes les guerres són cruels, i el sadisme d’algunes persones em repulsa. Sempre hi ha uns perdedors i uns vencedors, i els fets parlen per si mateixos. I com passa amb totes les guerres, actuals i passades, els fets succeeixen davant dels nostres nassos sense que moguem un sol dit.

Nota: 😀 😀 😀 😀

BERLÍN, CIUDAD DE HUMO. LIBRO DOS, Jason Lutes

Ja he llegit el segon volum d’aquesta trilogia. En aquest cas a Jason Lutes se li veu més dedicació, com si la seva ploma hagués pujat un nivell. Té més estil i concreció en el traç, i més coherencia en la forma de enllaçar les histories. Queda més clar quina és secundària i quina no, i li dona a les secundaries una escena final amb certa bellesa.

Ara venen els “però”. Però… a vegades sembla una classe d’història. Hi ha moltes escenes estàtiques, com si l’autor ho hagués televisat mentalment i després ho hagués dibuixat. Aquestes escenes són persones que parlen sobre la situació, amb la intenció claríssima de que coneguis part de la historia.  Però és un rotllo patatero. Es podria pensar que potser en altres còmics històrics ja coneguem la situació (per exemple Maus) i no faci falta moltes explicacions, i així és més fàcil entendre el relat. Però no. Per exemple a Persèpolis hi ha de fons una part històrica concreta d’Iran, i se’m va fer molt lleuger, sense tenir ni punyetera idea del país en general.
I després el guió que… tela. Queda un volum i no sé com s’ho farà per animar una mica això, perquè m’està resultant feixuc i avorrit.

Nota: 😀 😀