LA INVENCIÓN DE MOREL, Adolfo Bioy Casares

la-invencion-de-morel


Editorial : EMECÉ
200 pàgines. Any publicació: 1940

Aquesta novel·la ha estat tota una SORPRESA, en majúscules. La coneixia tant a ella com a l’autor, més d’oïdes que per interès real, i la tenia a la meva llista de pendents més per considerar-se un clàssic de la literatura del s. XX que per l’argument, del que no en sabia res. A mi em passa sovint amb els anomenats “clàssics”, que em fan arrufar el nas, tot i que les experiències sempre han estat més positives que negatives. Però normalment requereixen més concentració, i has de trobar-te disposada.

Adolfo-Bioy-Casares-2

El 15 de setembre passat va ser el centenari del naixement de Adolfo Bioy Casares, autor argentí, gran amic de Jorge Luis Borges, qui participa en un elogiós pròleg. Aquesta és una de les seves obres més conegudes, si no la que més,  i fou escrita l’any 1940. L’ocasió del centenari, i que sigui un llibre curtet em va animar a donar el pas a obrir les seves pàgines. Aquí l’argument:

Un fugitiu s’amaga en unes antigues instal·lacions d’una illa deserta de la Polinèsia. Prèviament l’havien advertit de que en aquella illa hi ha una estranya malaltia (provocant uns símptomes semblants a la radiació) que va matar els que havien habitat en aquell estrany complex, quedant tot fantasmagòricament abandonat. Tot i així el fugitiu assumeix el risc i s’hi instal·la, amb l’esperança de que ningú el vindrà a buscar en un lloc com aquell.

La invención de Morel, Adolfo Bioy Casares

Mapa de l’illa, portada molt encertada per part de l’editorial.

A l’illa hi ha tres construccions: un imponent edifici anomenat el museo (que segons el protagonista més aviat sembla un hotel o un sanatori, i on la maquinària segueix funcionant), la capilla i la pileta (piscina). Tot i que no és un lloc idíl·lic, i massa sovint li falta quelcom que endur-se a l’estómac, el fugitiu passa els dies més o menys tranquil, fins que una nit el desperta la música d’un fonògraf. Creient que el venen a detenir, fuig espantat a amagar-se al pantà, des d’on observarà durant dies els nouvinguts. Però aquests semblen més de vacances que no pas a la caça d’un pròfug. Li cridarà l’atenció, sobretot, la Faustine, una dona que cada tarda observa en solitari l’ocàs des d’un penya-segat. La relació que acaba establint amb ella és tan singular com la novel·la, i és la que portarà a un final que, per inesperat, per original, per rodó i poètic, m’ha encantat.

Al principi vaig trobar que era una història estranya, enigmàtica. Em va confondre i em va desconcertar. Fàcil de seguir però no d’esbrinar que passa. Segurament això em va passar perquè no el tenia per un llibre de ciència ficció (o d’imaginació raonada, com l’etiqueta Jorge Luis Borges), i per tot el que va succeint m’imaginava més una explicació paranormal, sobrenatural, que no pas científica. Pel lector no acostumat al gènere, és un encert que no n’abusi en excés. En algun moment hi ha discursos massa tècnics que em va costar seguir, però són en poques ocasions. El concepte que revela, el quid de la qüestió, l’essència de la història, és un plantejament futurista-fantàstic gens anacrònic.

El pròleg de Jorge Luis Borges es pot llegir perfectament abans d’endinsar-se en la novel·la perquè no desvetlla res de la trama. Però si destacaria dos punts, dues definicions de La invención de Morel, que podrien malmetre la lectura: la primera, es que diu que és “perfecta” (sic), i la segona, que és una història d’aventures. No goso contradir a Borges, però si a matissar-lo. Algú que espera llegir una novel·la perfecta bé el pot decebre, i el concepte que té “d’aventures” pot ser una mica diferent al que esperem. Però si que coincidim en que és molt recomanable.

Un apunt:

És possible que amb l’argument que us he donat no s’intueixi, però ja us ho dic jo: La invención de Morel és un llibre de ciència ficció molt lostnià. Si, si, parlo de Lost, la sèrie, i no crec que sigui casualitat. I això tampoc és casualitat:


Morel

Claqueta

Saw2

sawyer

Algú ha estat capaç d’oblidar a Sawyer?

En l’emissió d’aquest capítol les vendes del llibre a Amazon van pujar espectacularment, sobretot al fer-se patent la relació entre les dues obres, el que va provocar, per variar, múltiples teories.

Que curioses són les casualitats: Set dies després del centenari del naixement de Bioy Casares es celebra la dècada de l’estrena de Lost. Curiós perquè set dies, una setmana, acaba essent un temps molt important al final de la novel·la. I amb aquesta esbojarrada observació, us demostro que Lost encara corre per les meves venes.

Nota: 4’5/5

Anuncis

LA TORRE OSCURA I i II, Stephen King

Hi havia una vegada, en un altre temps i un altre món, un pistoler que perseguia l’Home de Negre. Aquest ser misteriós, aquest mag, aquest Home de Negre, tenia totes les respostes que buscava el pistoler, fins i tot de les preguntes que (encara) no s’havia plantejat. Però sobretot, sabria indicar-li el camí per arribar a la Torre Fosca. Anys i anys de persecució, el van portar a un desert etern del que si bé el pistoler sortia en vida, creia que probablement també en sortiria boig. 

L’Home de Negre no tenia totes les respostes. Però va guiar al pistoler a  invocar tres companys que s’unirien a ell. Aquests tres companys els trobaria a través de tres portes que el portarien en un altre temps i en un altre lloc. El lloc seria, concretament, Nova York. I el temps, entre els anys 60 i 80. I els companys no serien precisament els més adients per qualsevol aventura. 

Però… què és la Torre Fosca? Perquè el pistoler ha invertit tants anys de la seva vida, fins i tot jugant-se-la, per trobar-la? Quines respostes podrà donar aquest lloc? Quina és la seva raó de ser? 

Fa tot just un parell de dies que he acabat els dos primers llibres de la saga de set de La Torre Oscura, d’Stephen King. Potser si busqués per internet trobaria quelcom de semblant, però personalment no conec cap autor que hagi necessitat 7 llibres per explicar una història. Una història que si bé al principi t’has de carregar de paciència, després passa com un glop d’aigua en un cos assedegat.

L’autor, el qual feia molts i molts anys que no llegia, comença el primer volum amb un canvi de registre al que no ens té acostumats. Ell mateix ho admet, tant en les notes finals com en el pròleg. A l’inici ens trobem amb massa misteri i desconcert, massa imprecisió, amb una narració massa poètica que s’allarga massa i juga amb la paciència del lector. El traductor no ajuda gens, clar que tampoc és feina seva arreglar el que ha embolicat l’autor. Però si és cert que una traducció més acurada, unes paraules més precises pel que vol descriure King, ens hagués estalviat més desconcert i rellegir passatges que són pràcticament incomprensibles.

La retòrica de King, que ja normalment sol ser molt retorçada, en el primer volum és forçadament tan florida que no ens fa cap favor. El lector s’ha d’exigir continuar, s’ho ha d’agafar com un repte, una prova a passar. No es que sigui complicada a nivell intel·lectual, no es que calgui un intel·lecte superior a la mitja. Es que cal molta paciència per traspassar aquesta barrera imposada per l’autor/traductor i assumir que no entendrem del tot el que ens vol arribar a dir, si bé podrem intuir-ho si continuem amb la lectura. Al final, però, deixa una llavor que és impossible d’aturar, i com a mínim obliga a continuar amb el segon volum. Ni que sigui les primeres planes.

Aquest segon volum és molt King. És el King de sempre, es reconeix de seguida. No floreix(tant) la narració, però segueix endinsant-se en els petits detalls. En part exaspera, i en part meravella perquè en cada història de petits detalls fa un pas més per conèixer millor els personatges. No clar aclarir que els personatges no són gens plans. Qui ha llegit més d’una novel·la de King sap que els seus personatges no solen ser-ho mai, de plans. Són extrems, grans sacs de traumes i històries fantàstiques, amb comportaments inesperats, tot i ser més racionals que irracionals.

Com en altres històries de King, inclou els seus temes eterns, com és la baralla entre el bé i el mal, l’ambigüitat entre l’ètica i la moral, el poder de l’autor sobre la vida dels seus personatges…

A LA TV

En què ho podria comparar perquè algú se’n fes una idea de la trama i el tipus de gènere que tracta? Clarament amb Lost. Els autors de la mítica serie han begut molt d’aquestes pàgines de S. King, fins a un punt de semblar un plagi. Si es fes realitat el projecte de passar La Torre Fosca a una serie de TV, crearia moltes crítiques acarnissades entre lectors i espectadors.

El projecte, iniciat per JJ Abrams (tornem a Lost), a data d’avui s’ha suspès. Ballaven noms com Javier Bardem o Russell Crowe com a protagonistes. Personalment, m’agradaria més que agafessin actors semi-desconeguts (com a The Walking Dead) lliures d’estar encasellats, per assegurar-se la màxima fidelitat física i mental dels personatges.

NOTA: 4’5/5

ESMORZAR DE CAMPIONS, Kurt Vonnegut

Títol original: Breakfast of Champions
Traducció: Isabel Llansat
Editorial : Laia
Col·lecció: El mirall i el temps
245 pàgines. Any publicació: 1973

Kilgore Trout és un escriptor sense fama que ha publicat desenes de llibres. Dwayne Hooper és propietari d’un concesionari i de varis negocis a Midland City. Ambdos són personatges literaris, no reals, titelles manejades per un altre personatge irreal, l’escriptor Philboyd Studge, creat per Vonnegut.  La creació de la creació, és a dir Trout i Hooper, seràn l’excusa per aquest assaig de Studge, que alhora és l’excusa de Vonnegut per denunciar l’ètica i moralitat, a través de temes com el masclisme o el racisme, de principis dels 70, tant vergonyosament ambigua com avui dia.

Trout, el personatge fictici de l’escriptor irreal, provocarà involuntariament l’allau de violència que s’està gestant al llarg de la novel·la al cap malalt de Dwayne. Studge aprofita els passos previs al fatal encontre per fer aquesta mena d’assaig, al que no li falta l’humor i la ironia, sobre la societat actual, el comportament humà i sobre la condició d’escriptor.

La narració sovint frega l’absurd, tot i que hi ha raonaments sorprenents que et porten a sumir-te en les teves propies reflexions. No és una lectura especialment difícil, però vaig tenir que posar-hi un extra de voluntat en certs moments.

És la meva segona novel·la de Kurt Vonnegut, i sense cap dubte em quedo amb Matadero Cinco.

Nota: 😀 😀 🙂

L’ANY DE LA PLAGA, Marc Pastor

Editorial : La Magrana
Col·lecció: Les Ales Esteses
368 pàgines / Any: 2010

En un estiu xafogós a Barcelona, en Víctor Negre, un treballador social, passa una mala època: no supera l’abandonament de la seva xicota, la pudor d’eucaliptus que sent per tot arreu no l’ajuda gens a mitigar la seva migranya i estranys suïcidis i assassinats succeeixen a la seva feina, entre avis indefensos i atents cuidadors. Serà per la calor? Serà també aquesta la raó de que alguns companys i amics es comportin d’una manera estranya?

L’allau de novel·les apocalíptiques que estan rebent les llibreries no té fi. Com que m’he n’he llegit unes quantes, serà per això que tot i algun gir inesperat, L’any de la plaga no m’ha sorprès gaire. La manca d’originalitat ve donada pel que ja confessa l’autor, i es que les referencies en que s’ha inspirat són varies: la més clara és “La invasió dels ultracossos”, però també trobem una mica de Matheson, una mica de Widham, una mica de Romero,… I per si ens hem deixat algun, al final l’autor s’encarrega de posar-nos un llistat de totes les mencions culturalment disperses que s’han fet al llarg del relat.

Tot i que no té tanta acció (que la té) com s’acostuma en aquest tipus de novel·les, si hi ha més tensió, jugant fins a l’extrem amb les situacions ambigües.  Els apunts generacionals  i que la ciutat on transcorre l’acció sigui Barcelona la fan més propera i atractiva.

Com a curiositat, l’enumeració de les pàgines acaba a la plana 214, essent la resta una perpètua plana 214. Certs comentaris donen a entendre que no és pas un error d’impremta, i probablement el significat podríem trobar-ho en la continuació, ja que com moltes d’aquestes novel·les el final dona peu a una segona part.

Una novel·la entretinguda, recomanable per l’estiu, així la calor col·labora a ambientar-nos.

Nota: 😀 😀 😀 🙂

MATADERO CINCO o La Cruzada De Los Niños, Kurt Vonnegut

Títol original: Slaughterhouse-Five, or The Children’s Crusade
Traducció: Margarita García de Miró
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
188 pàgines. Any publicació: 1969

Fa unes setmanes que vaig acabar Matadero cinco i encara no he escrit res sobre aquesta novel·la. El meu problema és que l’he trobat tant genial que no sé per on començar.

Vonnegut utilitza la ciència-ficció per explicar la seva experiència personal en el bombardeig de Dresde. A l’inici ens comenta la dificultat de parlar-ne quan ja s’han escrit tantes coses sobre el tema, així que seu propòsit és fer un plantejament original. I  ho fa utilitzant la ciència-ficció, adobada amb humor negre i un marcat posat anti-bel·licista.

El protagonista és Billy Pilgrim, que segons sembla ha estat segrestat per uns alienígenes del planeta Trafalmadore, on tenen un concepte del temps  diferent al terrestre. Es per aquesta influència que Billy fa continus salts pel temps. Tan bon punt és presoner dels marcians, com està a la guerra, com dirigint la seva botiga, suportant els esbroncades de la seva filla o presenciant la seva pròpia mort. Tot plegat una mica lostià (de Lost).

En general és una novel·la molt divertida, curiosa, i sense caure en un humor ofensiu tractant-se d’una tragèdia d’aquesta magnitud.

Nota: 😀 😀 😀 😀

LOS CAMINANTES, Carlos Sisí

Editorial: Dolmen
Any publicació: 2009
Pàgines: 272

Los caminantes és l’enèsima novel·la de temàtica zombi que tant de moda està actualment. L’argument, com no, tracta de la aniquilació humana a través d’una epidèmia zombi que no se sap ben bé com ha sorgit.  Varis grups de supervivents es van trobant fins  unir-se en una comunitat, que reclosa en una zona esportiva intenta reeixir-se de tot el que ha succeït. Però un personatge fosc i trastocat, i que estranyament passa desapercebut pels zombis,  intentarà impedir-ho.

La única novetat que aporta al gènere és el padre Isidro, aquest personatge que sorprenentment és passeja entre els zombis sense rebre cap mossegada. Apart d’això resulta repetitiu.  Ja no es tracta d’explicar una història de ciència-ficció o de supervivència davant l’hecatombe. En realitat, es tracta de donar exemples de sol·lucions enginyoses davant l’epidèmia zombi. Com subsistir, com defensar-se, quins llocs són els adequats per la supervivència… I no li demanem més. El text és descuidat, inexpert, en el que l’autor no es molesta ni en consultar un diccionari de sinònims i repeteix incessantment paraules com “aspavientos” y “diáfana”. Tampoc l’editorial es molesta en fer-lo passar per un corrector, i permet construccions tan horroroses com “delante suya” o “debajo nuestra”, a més d’altres paraules de dubtosa coherència amb el text.

Els personatges no estan gens ben treballats. De profunditat zero i la majoria d’edat indeterminada (tant poden tenir 20 que 40), no concorden amb l’estatus que els hi ha donat l’autor.  Un protagonista sense estudis, ex-drogoaddicte i ex-presidiari fa discursos dignes d’un filòleg, i el sud-americà parla millor que un madrileny. Per tant, tots semblen iguals. I donat que s’està lluitant per la supervivència i la gent està estressada i traumatitzada, que tots siguin tan bones persones, que no tinguin una paraula lletja pel company, ni un mal pensament, resulta inversemblant.

Resumint, un llibre més de zombis. Tot i així ha tingut tant d’èxit com per treure una continuació el setembre, Los Caminantes: Necropolis (el mateix estil de títol que Apocalipsis Z i Apocalipsis Z: Los dias oscuros. Que originals els de Dolmen).

Nota:  :|

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀