La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

LA NOIA DE LA PLUJA, SERGI PURCET GREGORI

img_29478

Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015

L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.

En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.

Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.

Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.

Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.

Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.

Nota: 3/5

YO FUI JOHNNY THUNDERS, Carlos Zanon

yo_fui_johnny_thunders_300x457

Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
320 pàgines. Any publicació: 2014

Fa poc vaig tenir uns dies, pocs, en que em vaig sentir un pèl flonja i sensible. D’aquells moments en que la ment és indomable i actua sobre tu sense que hi puguis fer gran cosa; que els ànims, si no baixos, estaven alterats. L’únic que podia fer era esperar a que passés, que les forces apareguessin de nou (sempre tornen a aparèixer) per empentar-me a continuar amb la vida. I amb aquesta pinta vaig començar a llegir Yo fui Johnny Thunders de Carlos Zanon, guardonada amb el premi Hammet la passada edició de la Semana Negra de Gijón.

Francis és un home que torna al seu barri fugint del seu alter ego, en Mr. Frankie. Mr. Frankie va triomfar relativament a la música als anys 80 i 90, vivint una vida de sexe, drogues i rock’n’roll en grans quantitats. Però ara creu que ha tocat fons i és viure o morir, i opta per viure i redreçar-se, restablir el contacte amb els seus fills, passar-li la pensió a la seva dona, trobar una feina estable i tenir una vida tranquil·la, allunyar-se de l’alcohol i de les drogues. Però la seva vida es tornarà a complicar quan el propietari d’un bingo l’emboliqui en negocis tèrbols.

No definiria Yo fui Johnny Thunders com una novel·la negre tal i com s’acostuma a entendre avui dia, perquè la inestable vida d’en Francis té molt de pes en l’obra, com la vida dels que el rodegen, ple d’històries decadents, tristes i miserables. Que Francis torni als orígens significa recordar, retrobar-se amb vius i morts. Però sí que hi ha trama noir, i de conseqüències catastròfiques. Podríem dir que és una novel·la gris asfalt? Postnoir? Doncs sí, m’agrada, li escau.

Carlos Zanon, a mà del personatge, ens farà un recorregut musical en el que ens trobarem amb gent com els Pixies, en Mink/Willy DeVille, David Bowie, Patti Smith, The Clash… I sí, esclar, Johnny Thunders. L’autor regala alguns moments de la vida de Francis que no vaig tenir altra sortida que compartir-la empàticament i fins i tot fer-la un xic meva. Hi ha una llista a l’Spotify que val molt la pena escoltar-la.

Va ser la lectura adient pel meu estat anímic? Doncs sí, cada un és com és. Com que sempre m’he considerat una persona alegre i positiva, quan em ve una tristesa d’aquestes la deixo anar, que surti, que es desinfli i desapareixi. La tristesa m’ha servit per gaudir d’un llibre molt ben escrit, molt ben portat, amb moltes i gran varietat de tragèdies. M’ha servit per connectar amb ell, hipersensibilitzar-me amb la música que m’oferia, arraulir-me al sofà gaudint de cada nota. I per animar-me, doncs sí, perquè em costa molt estar-me quieta amb cançons així:

Nota: 4,5/5

EL CLUB DE LA BUENA ESTRELLA, Amy Tan

buena estrella

Títol original: The Joy Luck Club
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Tusquets Editores
Col·lecció: Andanzas
338 pàgines. Any publicació: 1989

El club de la bona estrella és una reunió periòdica de quatre dones xineses per jugar al mah-jong. La mort d’una d’elles portarà la seva filla a substituir-la, i així s’inicia la història (històries) de cada una d’elles i de les seves respectives filles i les tenses relacions que mantenen, ja que ambdues generacions semblen incompatibles tant per vivències personals com per les diferències culturals.

Confessaré que no el vaig agafar amb gaires ganes, el tenia a casa arrel d’un saqueig a casa d’uns familiars (un dia haig de parlar d’aquest saqueig i de tot el que en vaig treure). Però en les primeres pàgines de seguida vaig intuir que m’agradaria molt, i ho vaig encertar de ple. El club de la buena estrella és un recull de relats del passat i el present, lligats entre sí pels fils familiars entre mares i filles. Les primeres relaten marcades experiències molt lligades a la cultura xinesa en que s’hi barreja la guerra, fam i pobresa, amb supersticions que em recordaven al famós Feng Shui i que per poc creíbles que siguin em deixaven un pòsit d’incertesa. Les filles en canvi, nascudes i criades com a nord-americanes, tenen unes vivències i manera de fer molt diferent a la de les seves mares, i això provoca que siguin incapaces d’entendre’s entre elles, comportant una convivència força difícil.

M'ho sé montar bé.

M’ho sé muntar bé.

L’única contra que hi he trobat (i n’assumeixo la culpa) és que anava una mica confosa amb el nom de cada una d’elles, de manera que sovint no sabía qui era la mare o la filla de qui, i quina història havien viscut anteriorment. M’hagués anat bé fer-me una petita guía, però em vaig conformar en mirar les pàgines anteriors. Mal fet.

Nota: 4/5

UN PERRO, Alejandro Palomas

IMG_20160218_174134

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5

SE SABRÀ TOT, Xavier Bosch

se sabrˆ tot.inddEditorial: Labutxaca (Grup62)
Col·lecció: LB
304 pàgines. Any publicació: 2010
Premi Sant Jordi 2009

Perquè en Dani Santana ha deixat el seu càrrec de director del diari Crònica? Xavier Bosch ens endinsa en una trama on ens mostra el periodisme entre bambolines, en un continu estira i arronsa amb el poder regnant. La situació es torna encara més tensa arrel d’un reportatge d’investigació en que sorgeixen certes relacions amb Al-Qaida. Periodistes, polítics, terrorisme… tenim una mica de tot!

A casa els punts de pàgina i la meva filla no poden coexistir.

Coexistència nul·la entre la meva filla i els punts de pàgina.

Se sabrà tot no és d’aquelles novel·les que et deixen sense alè, però Xavier Bosch aconsegueix muntar una història ben filada que va rodant sense entrebancs. Els elements sorpresa que van sorgint tenen la mida justa per no capgirar el sentit de la història i seguir-la amb interès. I tot i la tendència a criminalitzar els criminals i beatificar els bons, aconsegueix que alguns dels personatges siguin atractius, que tinguin cert carisma.

Dos novel·les més segueixen les peripècies de Dani Santana, Homes d’honor i Eufòria. A la pila van, però no tinc pressa per llegir-les.

Nota: 3/5

EL LECTOR, Bernhard Schlink

el-lector-bernhard-schlink

Títol original: Der Vorleser
Traducció: Joan Parra Contreras
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
208 pàgines. Any publicació: 1995

A l’Alemanya de finals dels anys 50, en Michael Berg torna del col·legi sense trobar-se gaire bé. Acaba vomitant en una cantonada, i l’auxilia una dona que el porta a casa. A en Michael li diagnostiquen una hepatitis, i mesos després, ja recuperat i empès per la seva mare, torna a buscar la dona que el va ajudar per agrair-li el gest. Iniciaran una intensa relació sexual, però la Hannah desapareixerà mesos més tard.

Al cap d’uns anys en Michael acut com a estudiant de Dret a un judici de criminals de guerra en el que es jutja a cinc guardianes d’un camp de concentració. Sorprenentment, la Hannah està entre els acusats.

El tractament de la part històrica m’ha agradat molt, sobretot la recerca d’en Michael per intentar entendre l’horror, les víctimes i els botxins, i sobretot posar-se en el paper de la Hannah-nazi. El tema de la generació post-nazi també l’he trobat molt interessant: els fills que rebutgen els pares que van permetre l’horror, ya que esos mismos padres quedaban desautorizados por el hecho de no haber sabido plantar cara al Tercer Reich, ni siquiera a posteriori. 

Però per l’altre hi ha la part “romàntica“, on hi tinc sensacions contradictòries. M’agrada que l’autor sigui tan fi, tan delicat per l’erotisme, posant la quantitat justa i fugint de la morbositat. Tampoc és ensucrada, i classificar-la com a novel·la d’amor no li faria justícia. La història entre ells és complicada, com també ho és jutjar l’actuació dels personatges. Al ser en Michael l’únic narrador desconeixem que sent la Hannah, i no estic segura si és per això que fins i tot acabo sentit compassió per ella, i que trobi que en Michael no està a l’altura de les circumstàncies. Però si ens cenyim al més bàsic d’aquesta relació, és a dir, un adolescent seduït per una dona de trenta-sis anys i que no sap com comportar-se quan descobreix que la seva amant va ser una criminal nazi, doncs acabes acceptant el comportament d’en Michael, tot i que no satisfaci a ningú.

Nota: 4/5

Un record: 

En Michael visita el camp de concentració d’Struthof, passejant per la preciosa regió alsaciana i dels Vosges, i que també vaig visitar l’agost del 2009. (…) anduve por unos escalones que bajaban entre los cimientos de los derruidos barracones. tambíen recordé los hornos crematorios que por entonces se exhibían en uno de los barracones, y el calabozo, alojado en otro. Recordé mi intento frustrado de imaginarme un campo de concentración lleno (…) de imaginarme de una manera concreta todo aquel sufrimiento. Lo intenté de verdad (…) pero todo fue inútil, y tuve una sensación de lamentable y vergonzoso fracaso. Recordo de la meva visitaAuschwitz que, abans d’entrar en una sala, va sortir una japonesa jove, pàl·lida, tapant-se la boca, i va baixar amb pressa les escales que jo havia pujat. Vaig pensar que, déu meu, què era el que m’esperava allà dins.

Era la sala dels cabells. Una habitació d’uns quinze metres de llarg amb aparadors a ambdues bandes, on mostren muntanyes de cabell, tallat o arrancat als seus propietaris, ves a saber. No em va sortir el nivell d’empatia que va tenir la japonesa, que encara a dia d’avui no estic segura si envejar-li. A mi se’m va venir a sobre la perplexitat i l’incredulitat, que es va repetir al visitar Struthof a l’any següent. Preguntes que se t’amunteguen a cada passa (ningú va fer res? ningú ho sabia? cap a on mirava el món? com es possible que ningú dels dos bàndols es rebel·lés?) com la confusió en la rutina del turista (està bé fer fotos? està bé fer-se fotos? tocar o acostar-s’hi massa al que hi ha exposat sense cap mena de barrera pot ser irrespectuós? que punyetes fan aquests nens passejant per aquí?), com una sensació d’irrealitat i de no saber estar amb tu mateix: (…) encontré más abajo, en la misma ladera, una casa pequeña, situada frente a un restaurante. En tiempos aquella casa había sido la cámara de gas. Si! Un restaurant on la terrassa tenia precioses vistes als Vosges i a la càmara de gas! Encara seguíem desconcertats: volíem anar a prendre alguna cosa fresqueta, però era adequat fer-ho allà? Quines són les normes per conviure respectuosament amb el que va passar? Finalment vam marxar. Remato subscrivint aquest passatge: Al principio me daba cierto reparo pasar, en el camino de regreso, por los pueblos alsacianos en busca de un restaurante para almorzar. Pero el reparo no se debía a un sentimiento auténtico, sino a la idea de cómo había que sentirse después de visitar un campo de concentración. Cuando me di cuenta, me encongí de hombros y me puse a buscar un restaurante.