OI QUE MATEN ELS CAVALLS?, Horace McCoy

Títol original: They Shoot Horses, Don’t They?
Traducció: Marta Martín
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: Seleccions de la cua de palla
87 pàgines. Any publicació: 1935

Hollywood, 1935. Ens trobem enmig de la Gran Depressió: no hi ha feina ni diners, i són molts els joves que es dirigeixen cap a la meca del cinema per fer-se un lloc en l’indústria, sense que hi hagi sort. I enmig del rebuig, es coneixen Rob i Glòria. No es tracta d’enamorament, sinó de dues ànimes que busquen companyia i consol. Aquell mateix dia la Glòria li proposa a en Rob ser la seva parella en un concurs de resistència de ball: els oferiran menjar, llit, roba i assistència mèdica gratuïta mentre duri el concurs, que té com a premi mil dòlars. I, qui sap, potser algun productor de Hollywood acabi fixant-se en ells.

Pensava que es tractava d’una distòpia, perquè no creia que fos possible passar-se setmanes (i mesos!) ballant, amb breus descansos de 10-15 minuts. Però amb una googlejada vaig comprovar que aquests concursos van existir, fins i tot en altres països. L’autor tenia la intenció, i ho va aconseguir, de  criticar feroçment el capitalisme, de com enmig d’una crisi econòmica s’aguditzen les ments perverses per aprofitar-se de la necessitat de les persones. Aquests participants estaran setmanes ballant davant d’un públic (que ha pagat entrada) i seran marionetes dels productors del concurs, que aprofitaran la voluntat dels concursants per fer més interessant l’espectacle. Us sona? Bé podríem estar parlant d’uns quants programes televisius actuals.

Si li busquem una segona lectura, també es podria entendre com una mena d’al·legoria de la vida: la rutina, les obligacions imposades, les ambicions frustrades, la recerca d’una idea de felicitat que no està a l’abast,… Alguns ballant la melodia que els hi adjudica la vida, altres que renuncien a continuar.

És una novel·la agre, i es que a més només començar sabrem que en Rob acaba matant la Glòria. La raó? Es va intuint al llarg de la novel·la, però fins al final no sabrem què va passar.

Nota: 4/5

Un apunt: la novel·la es va portar al cinema a finals dels anys 60, duent el nom original de la novel·la, que aquí es va traduir com a “Danzad, danzad, malditos”, protagonitzada per la Jane Fonda (i que es suma a la llista de pelis pendents de veure).

Anuncis

L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

LA NOIA DE LA PLUJA, SERGI PURCET GREGORI

img_29478

Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015

L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.

En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.

Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.

Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.

Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.

Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.

Nota: 3/5

YO FUI JOHNNY THUNDERS, Carlos Zanon

yo_fui_johnny_thunders_300x457

Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
320 pàgines. Any publicació: 2014

Fa poc vaig tenir uns dies, pocs, en que em vaig sentir un pèl flonja i sensible. D’aquells moments en que la ment és indomable i actua sobre tu sense que hi puguis fer gran cosa; que els ànims, si no baixos, estaven alterats. L’únic que podia fer era esperar a que passés, que les forces apareguessin de nou (sempre tornen a aparèixer) per empentar-me a continuar amb la vida. I amb aquesta pinta vaig començar a llegir Yo fui Johnny Thunders de Carlos Zanon, guardonada amb el premi Hammet la passada edició de la Semana Negra de Gijón.

Francis és un home que torna al seu barri fugint del seu alter ego, en Mr. Frankie. Mr. Frankie va triomfar relativament a la música als anys 80 i 90, vivint una vida de sexe, drogues i rock’n’roll en grans quantitats. Però ara creu que ha tocat fons i és viure o morir, i opta per viure i redreçar-se, restablir el contacte amb els seus fills, passar-li la pensió a la seva dona, trobar una feina estable i tenir una vida tranquil·la, allunyar-se de l’alcohol i de les drogues. Però la seva vida es tornarà a complicar quan el propietari d’un bingo l’emboliqui en negocis tèrbols.

No definiria Yo fui Johnny Thunders com una novel·la negre tal i com s’acostuma a entendre avui dia, perquè la inestable vida d’en Francis té molt de pes en l’obra, com la vida dels que el rodegen, ple d’històries decadents, tristes i miserables. Que Francis torni als orígens significa recordar, retrobar-se amb vius i morts. Però sí que hi ha trama noir, i de conseqüències catastròfiques. Podríem dir que és una novel·la gris asfalt? Postnoir? Doncs sí, m’agrada, li escau.

Carlos Zanon, a mà del personatge, ens farà un recorregut musical en el que ens trobarem amb gent com els Pixies, en Mink/Willy DeVille, David Bowie, Patti Smith, The Clash… I sí, esclar, Johnny Thunders. L’autor regala alguns moments de la vida de Francis que no vaig tenir altra sortida que compartir-la empàticament i fins i tot fer-la un xic meva. Hi ha una llista a l’Spotify que val molt la pena escoltar-la.

Va ser la lectura adient pel meu estat anímic? Doncs sí, cada un és com és. Com que sempre m’he considerat una persona alegre i positiva, quan em ve una tristesa d’aquestes la deixo anar, que surti, que es desinfli i desapareixi. La tristesa m’ha servit per gaudir d’un llibre molt ben escrit, molt ben portat, amb moltes i gran varietat de tragèdies. M’ha servit per connectar amb ell, hipersensibilitzar-me amb la música que m’oferia, arraulir-me al sofà gaudint de cada nota. I per animar-me, doncs sí, perquè em costa molt estar-me quieta amb cançons així:

Nota: 4,5/5

EL CLUB DE LA BUENA ESTRELLA, Amy Tan

buena estrella

Títol original: The Joy Luck Club
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Tusquets Editores
Col·lecció: Andanzas
338 pàgines. Any publicació: 1989

El club de la bona estrella és una reunió periòdica de quatre dones xineses per jugar al mah-jong. La mort d’una d’elles portarà la seva filla a substituir-la, i així s’inicia la història (històries) de cada una d’elles i de les seves respectives filles i les tenses relacions que mantenen, ja que ambdues generacions semblen incompatibles tant per vivències personals com per les diferències culturals.

Confessaré que no el vaig agafar amb gaires ganes, el tenia a casa arrel d’un saqueig a casa d’uns familiars (un dia haig de parlar d’aquest saqueig i de tot el que en vaig treure). Però en les primeres pàgines de seguida vaig intuir que m’agradaria molt, i ho vaig encertar de ple. El club de la buena estrella és un recull de relats del passat i el present, lligats entre sí pels fils familiars entre mares i filles. Les primeres relaten marcades experiències molt lligades a la cultura xinesa en que s’hi barreja la guerra, fam i pobresa, amb supersticions que em recordaven al famós Feng Shui i que per poc creíbles que siguin em deixaven un pòsit d’incertesa. Les filles en canvi, nascudes i criades com a nord-americanes, tenen unes vivències i manera de fer molt diferent a la de les seves mares, i això provoca que siguin incapaces d’entendre’s entre elles, comportant una convivència força difícil.

M'ho sé montar bé.

M’ho sé muntar bé.

L’única contra que hi he trobat (i n’assumeixo la culpa) és que anava una mica confosa amb el nom de cada una d’elles, de manera que sovint no sabía qui era la mare o la filla de qui, i quina història havien viscut anteriorment. M’hagués anat bé fer-me una petita guía, però em vaig conformar en mirar les pàgines anteriors. Mal fet.

Nota: 4/5

UN PERRO, Alejandro Palomas

IMG_20160218_174134

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5