A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

¡GUARDIAS! ¡GUARDIAS!, Terry Pratchett

guardias

Títol original: ¡Guards! ¡Guards! Traducció: Cristina Macía Orío Editorial : Debolsillo Col·lecció: Best Seller 400 pàgines. Any publicació: 1989

Abans d’introduir-nos a ¡Guardias! ¡Guardias!, cal que coneixem una mica Ankh-Morpork: Ankh-Morpork és una gran ciutat del MundoDisco governada pel patrici Lord Vetinari. Aquest ha establert un funcionament per la ciutat, i es que la violència en gairebé totes les seves formes està permesa a través dels gremis, aplicant quotes màximes de crims i preus. És a dir, que parlem de crim organitzat, una de les moltes ironies i jocs de paraules que trobarem en el llibre.

L’argument de ¡Guardias! ¡Guardias! es que una societat secreta està coent un complot per desfer-se del patrici mitjançant l’invocació d’un ésser volador desaparegut centenars d’anys enrere i que pesa unes quantes tones.

En aquestes circumstàncies apareix Zanahoria, fill adoptiu d’un rei nan. Tot i declarar-se nan, destaca entre els seus congèneres perquè fa quasi dos metres d’alt i quasi el mateix d’ample. Zanahoria surt de les seva estimada comunitat situada a les muntanyes i és enviat a la ciutat perquè ingressi a la Guàrdia i es faci un home. Però amb aquest sistema de gremis la Guàrdia ja no és el que era, i molt menys la Guàrdia Nocturna, on va a parar Zanahoria. Els tres membres que la formen tenen les seves peculiaritats: dirigits pel capità Sam Vimes, que beu dia si dia també, el sergent Colon i el caporal Nobbs intenten bàsicament sobreviure nit rera nit mitjançant varies tècniques covardes com la de perseguir poc a poc al delinqüent, o mirar cap a un altre costat i fugir quan es presencia algun delicte. Però la rigidesa de Zanahoria, el seu esperit de justícia i l’aparició d’un drac que terroritza la ciutat faran que les coses canviïn.

¡Guardias! ¡Guardias! és el primer llibre de la saga de La Guàrdia. Admeto que al principi em va costar una mica, que era reticent, perquè la fantasia i jo no som gaire amigues, sobretot quan es tracta de ficar-se en mons aliens. Però en aquest cas la dificultat per introduir-te en el Mundodisco és mínima. Pratchett escurça aquesta distància aplicant molt d’humor a les descripcions, situacions i diàlegs. I sobretot perquè Ankh-Morpork té moltes, moltíssimes singularitats, però no deixa de ser una realitat alternativa de la nostra societat. Una realitat absurda i delirant, clar.

Si, m’ha agradat molt. Pot ser perquè és divertit, o per aquest món esbojarrat, o perquè té acció i una mica de misteri. Però el que realment més m’ha encisat, el que més m’ha enamorat, el que m’ha obligat a seguir llegint aquesta saga (a data d’avui vaig pel tercer), són els personatges. Els membres de la Guàrdia no només són carismàtics (cada un ben definit en el seu estil) si no que a més es percep que tindran certa evolució, una evolució important, i més sorprenent del que sembla en un primer moment. I amb aquestes sensacions, és impossible abandonar-los.

Un apunt:

Si voleu saber quelcom més de ¡Guardias! ¡Guardias! podeu consultar el post d’en Pons, com també si voleu saber més sobre l’obra de Terry Pratchett. 

Nota: 4/5

EL VIZCONDE DEMEDIADO (Nuestros antepasados 01), Italo Calvino

9788478444205_L38_04_l

Títol original: Il visconte dimezzato
Traducció: Esther Benítez
Editorial : Siruela
Col·lecció: Biblioteca Calvino
96 pàgines. Any publicació: 1952

El vescompte Medardo de Terralba marxa a unir-se als cristians en la guerra contra els turcs, i enmig de la batalla, una bala de canó el parteix per la meitat. Aconsegueix sobreviure a la mutilació i tornar a casa, però és un home diferent (i no només físicament): s’ha tornat pervers, iracund i despietat, i tothom el tem.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_3

Per sorpresa de tots, temps més tard i després d’un llarg pelegrinatge, apareix a Terralba l’altra meitat del vescompte. Aquest és tot el contrari que l’altre: bondadós, pacífic i compassiu.

L’argument ja dona a entendre que és tracta d’un text fantasiós, d’una faula que li no faltarà l’ensenyament moral. No he captat gaire més apart del plantejament sobre la dualitat de l’home, que m’ha desconcertat per ser massa obvia i simple. Tant, que m’ha fet dubtar de si l’he entès bé.

2

El conte està carregat de fets e imatges crues, i d’humor més aviat negre. La narració és interessant i enginyosa, no puc dir que m’ho hagi passat malament llegint-lo (ni molt menys!), però si que no m’ha acabat d’emplenar, no va més enllà que la d’un conte curiós.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_1

M’ha sobtat una mica que el llibre estigui recomanat a partir dels 13 anys, per la violència que conté. Imagino que a aquesta edat els hi ha d’impactar llegir sobre cavalls de guerra que intenten que no se’ls hi escapin els budells quan els fereixen, sobre gent que pengen al patíbul o sobre families a qui li cremen la casa, però potser el jovent d’avui dia no té la pell tan fina com m’imagino.

gerardo_delgado_vizconde_demediado_4

n24_visconte_Cicare_1

El Vizconde demediado és el primer d’una trilogia anomenada Els nostres avantpassats. Els altres dos que segueixen són El barón rampante i El caballero inexistente. La meva primera intenció era llegir El barón rampante, però al saber que es tractava d’una trilogia vaig voler començar des del principi. Però se m’han tret una mica les ganes, m’ho tornaré a plantejar d’aquí un temps.

No sabia ben bé si posar-li un 2 o un 3. Com que em faria gràcia que d’aquí uns anys se’l llegís la meva filla (quan cregui que té l’edat adequada), li pujaré una mica la nota.

Nota: 3/5

LA INVENCIÓN DE MOREL, Adolfo Bioy Casares

la-invencion-de-morel


Editorial : EMECÉ
200 pàgines. Any publicació: 1940

Aquesta novel·la ha estat tota una SORPRESA, en majúscules. La coneixia tant a ella com a l’autor, més d’oïdes que per interès real, i la tenia a la meva llista de pendents més per considerar-se un clàssic de la literatura del s. XX que per l’argument, del que no en sabia res. A mi em passa sovint amb els anomenats “clàssics”, que em fan arrufar el nas, tot i que les experiències sempre han estat més positives que negatives. Però normalment requereixen més concentració, i has de trobar-te disposada.

Adolfo-Bioy-Casares-2

El 15 de setembre passat va ser el centenari del naixement de Adolfo Bioy Casares, autor argentí, gran amic de Jorge Luis Borges, qui participa en un elogiós pròleg. Aquesta és una de les seves obres més conegudes, si no la que més,  i fou escrita l’any 1940. L’ocasió del centenari, i que sigui un llibre curtet em va animar a donar el pas a obrir les seves pàgines. Aquí l’argument:

Un fugitiu s’amaga en unes antigues instal·lacions d’una illa deserta de la Polinèsia. Prèviament l’havien advertit de que en aquella illa hi ha una estranya malaltia (provocant uns símptomes semblants a la radiació) que va matar els que havien habitat en aquell estrany complex, quedant tot fantasmagòricament abandonat. Tot i així el fugitiu assumeix el risc i s’hi instal·la, amb l’esperança de que ningú el vindrà a buscar en un lloc com aquell.

La invención de Morel, Adolfo Bioy Casares

Mapa de l’illa, portada molt encertada per part de l’editorial.

A l’illa hi ha tres construccions: un imponent edifici anomenat el museo (que segons el protagonista més aviat sembla un hotel o un sanatori, i on la maquinària segueix funcionant), la capilla i la pileta (piscina). Tot i que no és un lloc idíl·lic, i massa sovint li falta quelcom que endur-se a l’estómac, el fugitiu passa els dies més o menys tranquil, fins que una nit el desperta la música d’un fonògraf. Creient que el venen a detenir, fuig espantat a amagar-se al pantà, des d’on observarà durant dies els nouvinguts. Però aquests semblen més de vacances que no pas a la caça d’un pròfug. Li cridarà l’atenció, sobretot, la Faustine, una dona que cada tarda observa en solitari l’ocàs des d’un penya-segat. La relació que acaba establint amb ella és tan singular com la novel·la, i és la que portarà a un final que, per inesperat, per original, per rodó i poètic, m’ha encantat.

Al principi vaig trobar que era una història estranya, enigmàtica. Em va confondre i em va desconcertar. Fàcil de seguir però no d’esbrinar que passa. Segurament això em va passar perquè no el tenia per un llibre de ciència ficció (o d’imaginació raonada, com l’etiqueta Jorge Luis Borges), i per tot el que va succeint m’imaginava més una explicació paranormal, sobrenatural, que no pas científica. Pel lector no acostumat al gènere, és un encert que no n’abusi en excés. En algun moment hi ha discursos massa tècnics que em va costar seguir, però són en poques ocasions. El concepte que revela, el quid de la qüestió, l’essència de la història, és un plantejament futurista-fantàstic gens anacrònic.

El pròleg de Jorge Luis Borges es pot llegir perfectament abans d’endinsar-se en la novel·la perquè no desvetlla res de la trama. Però si destacaria dos punts, dues definicions de La invención de Morel, que podrien malmetre la lectura: la primera, es que diu que és “perfecta” (sic), i la segona, que és una història d’aventures. No goso contradir a Borges, però si a matissar-lo. Algú que espera llegir una novel·la perfecta bé el pot decebre, i el concepte que té “d’aventures” pot ser una mica diferent al que esperem. Però si que coincidim en que és molt recomanable.

Un apunt:

És possible que amb l’argument que us he donat no s’intueixi, però ja us ho dic jo: La invención de Morel és un llibre de ciència ficció molt lostnià. Si, si, parlo de Lost, la sèrie, i no crec que sigui casualitat. I això tampoc és casualitat:


Morel

Claqueta

Saw2

sawyer

Algú ha estat capaç d’oblidar a Sawyer?

En l’emissió d’aquest capítol les vendes del llibre a Amazon van pujar espectacularment, sobretot al fer-se patent la relació entre les dues obres, el que va provocar, per variar, múltiples teories.

Que curioses són les casualitats: Set dies després del centenari del naixement de Bioy Casares es celebra la dècada de l’estrena de Lost. Curiós perquè set dies, una setmana, acaba essent un temps molt important al final de la novel·la. I amb aquesta esbojarrada observació, us demostro que Lost encara corre per les meves venes.

Nota: 4’5/5

LA TORRE OSCURA I i II, Stephen King

Hi havia una vegada, en un altre temps i un altre món, un pistoler que perseguia l’Home de Negre. Aquest ser misteriós, aquest mag, aquest Home de Negre, tenia totes les respostes que buscava el pistoler, fins i tot de les preguntes que (encara) no s’havia plantejat. Però sobretot, sabria indicar-li el camí per arribar a la Torre Fosca. Anys i anys de persecució, el van portar a un desert etern del que si bé el pistoler sortia en vida, creia que probablement també en sortiria boig. 

L’Home de Negre no tenia totes les respostes. Però va guiar al pistoler a  invocar tres companys que s’unirien a ell. Aquests tres companys els trobaria a través de tres portes que el portarien en un altre temps i en un altre lloc. El lloc seria, concretament, Nova York. I el temps, entre els anys 60 i 80. I els companys no serien precisament els més adients per qualsevol aventura. 

Però… què és la Torre Fosca? Perquè el pistoler ha invertit tants anys de la seva vida, fins i tot jugant-se-la, per trobar-la? Quines respostes podrà donar aquest lloc? Quina és la seva raó de ser? 

Fa tot just un parell de dies que he acabat els dos primers llibres de la saga de set de La Torre Oscura, d’Stephen King. Potser si busqués per internet trobaria quelcom de semblant, però personalment no conec cap autor que hagi necessitat 7 llibres per explicar una història. Una història que si bé al principi t’has de carregar de paciència, després passa com un glop d’aigua en un cos assedegat.

L’autor, el qual feia molts i molts anys que no llegia, comença el primer volum amb un canvi de registre al que no ens té acostumats. Ell mateix ho admet, tant en les notes finals com en el pròleg. A l’inici ens trobem amb massa misteri i desconcert, massa imprecisió, amb una narració massa poètica que s’allarga massa i juga amb la paciència del lector. El traductor no ajuda gens, clar que tampoc és feina seva arreglar el que ha embolicat l’autor. Però si és cert que una traducció més acurada, unes paraules més precises pel que vol descriure King, ens hagués estalviat més desconcert i rellegir passatges que són pràcticament incomprensibles.

La retòrica de King, que ja normalment sol ser molt retorçada, en el primer volum és forçadament tan florida que no ens fa cap favor. El lector s’ha d’exigir continuar, s’ho ha d’agafar com un repte, una prova a passar. No es que sigui complicada a nivell intel·lectual, no es que calgui un intel·lecte superior a la mitja. Es que cal molta paciència per traspassar aquesta barrera imposada per l’autor/traductor i assumir que no entendrem del tot el que ens vol arribar a dir, si bé podrem intuir-ho si continuem amb la lectura. Al final, però, deixa una llavor que és impossible d’aturar, i com a mínim obliga a continuar amb el segon volum. Ni que sigui les primeres planes.

Aquest segon volum és molt King. És el King de sempre, es reconeix de seguida. No floreix(tant) la narració, però segueix endinsant-se en els petits detalls. En part exaspera, i en part meravella perquè en cada història de petits detalls fa un pas més per conèixer millor els personatges. No clar aclarir que els personatges no són gens plans. Qui ha llegit més d’una novel·la de King sap que els seus personatges no solen ser-ho mai, de plans. Són extrems, grans sacs de traumes i històries fantàstiques, amb comportaments inesperats, tot i ser més racionals que irracionals.

Com en altres històries de King, inclou els seus temes eterns, com és la baralla entre el bé i el mal, l’ambigüitat entre l’ètica i la moral, el poder de l’autor sobre la vida dels seus personatges…

A LA TV

En què ho podria comparar perquè algú se’n fes una idea de la trama i el tipus de gènere que tracta? Clarament amb Lost. Els autors de la mítica serie han begut molt d’aquestes pàgines de S. King, fins a un punt de semblar un plagi. Si es fes realitat el projecte de passar La Torre Fosca a una serie de TV, crearia moltes crítiques acarnissades entre lectors i espectadors.

El projecte, iniciat per JJ Abrams (tornem a Lost), a data d’avui s’ha suspès. Ballaven noms com Javier Bardem o Russell Crowe com a protagonistes. Personalment, m’agradaria més que agafessin actors semi-desconeguts (com a The Walking Dead) lliures d’estar encasellats, per assegurar-se la màxima fidelitat física i mental dels personatges.

NOTA: 4’5/5

LA PRINCESA QUE HABLABA CON EL VIENTO, Shannon Hale

Títol original: The Goose Girl
Traducció: Noemí Risco
Editorial : Ediciones Oniro
Col·lecció: La Lámpara Mágica
397 pàgines.
Inclou entrevista amb l’autora i guia de lectura.

La princesa Anidori-Kiladra Talianna Isilee, Ani, és l’hereva del regne de Kildenree. Donat el seu feble caràcter, la seva mare decideix prometre-la al desconegut príncep del regne veí de Baviera per evitar una possible guerra. De camí a Baviera, Selia, la dama d’honor d’Ani, la traeix i hi ha un motí en la que assassinen a tots els soldats lleials i de la que Anidori  amb prou feines pot escapar. La dama d’honor es farà passar per la princesa al regne de Baviera i la princesa real no sabrà com fer-ho per recuperar la seva identitat.

Basat en el conte La cuidadora d’oques dels germans Grimm, La princesa que hablaba con el viento és un història de princeses, màgia, traïcions i amistat. L’encant no s’espatlla amb un text i un final totalment lògics i previsibles, que de tota manera, és així des del moment que llegim el títol. No conec cap conte de princeses que acabi malament.

Tot i ser considerada una novel·la juvenil, la narració no està encarada exclusivament cap a aquest públic. És un text madur, i amb una traducció molt correcte. A vegades fins i tot és un relat cruent, amb algunes imatges impactants. Hi ha elements fantàstics que potser si tenen un caire més juvenil, com el fet de que la princesa tingui la capacitat de parlar amb cavalls i ocells.

He trobat que hi ha massa palla, moltes descripcions que cansen sovint i frenen l’acció. Moltes me les he saltades sense perdre el fil. Hi ha qui pot preferir no saltar-se ni un paràgraf per recrear-se constantment en la pomposa vida reial, en la desgraciada vida dels habitants o en les vicissituds de la ciutat.

Una altra innovació dins aquest relat és que la “dolenta” és una espècie de Mata-Hari. El sexe no és explícit, en realitat no hi ha cap escena de sexe, però les mostres de complicitat entre la dama d’honor i alguns homes a les seves ordres, i algun acte de gelosia,  fa entendre quelcom més  que una simple associació. Dins el conte se li confereix el do de la paraula com el seu poder subjugador, quan en realitat, bé, “tiran más dos tetas que dos carretas”.

Hi ha personatges i situacions arquetípiques d’aquest tipus de contes que es respecten, com els bondadosos protagonistes (la preciosa i virginal princesa amb complexe d’aneguet lleig, i el viril príncep) uns personatges humils i fidels de classe inferior repudiats per la societat,… L’amor que sorgeix “casualment” entre dos persones de sang blava sense saber l’un la condició de l’altre, el prometatge amb un desconegut (tan criticat en la vida real, és aquí justificat i amb final feliç)…

Confessaré que la fantasia no és un gènere que m’interessi especialment però m’ho he passat bé llegint aquest història de princeses destronades, traïcions reials i vides humils amb somnis esperançadors.

Nota: 😀 😀 😀