L’ELEGÀNCIA DE L’ERIÇÓ, Muriel Barbery

Aparentment, la Renée Michel és la típica portera, un fantasma que només apareix segons les necessitats dels rics habitants de l’edifici. La Paloma, aparentment, és una noieta timida de 12 anys, que viu amb la seva família al mateix edifici.

Ambdues són ànimes bessones perdudes en una societat (o un lloc concret de la societat) on no s’hi senten a gust. Tenen una gran intel·ligència que amaguen a la resta de la gent fins a límits insospitats. El perquè no m’ha quedat molt clar, si més no sembla que una bona raó la sabem al final, però no penso comentar-ho. Però suposo que també és una forma de desempallegar-se de la gent que els envolta, fartes de tant cretinisme. I de no voler cridar l’atenció ni ser objecte de curiositat. S’han creat un món més o menys a la seva mida, una bombolla.

Tot i ser dos esperits calcats, en contraposició hi ha un punt de conformisme en la Sra. Michel, sempre disfressada de portera ignorant, i un punt de rebel·lió en la Paloma, que decideix suïcidar-se perquè a la vida li manca un què, un objectiu, és un buit, i fer-se adult és perdre el que és un i t’adones que no hi ha res més i només et pots enganyar tu mateix.

Apareix una tercera ànima bessona, el Sr. Ozu, i s’estableix un lligam entre els tres. També hi ha la Sra. Manuela, una Gran Senyora sense que li faci falta cap paper amb els títols nobiliaris  e inicien tots plegats tertúlies a la porteria. I t’adones que entre tot aquell edifici de rics prepotents, l’aristocràcia és allà dintre, la crème de la crème de l’edifici és dins la porteria rient, bevent te i menjant pastes.

El meu entusiasme s’ha trobat amb molts altibaixos. Dins la narració hi ha molta la filosofia, en ocasions massa densa per mi. Reconec que si una frase amb matisos filosòfics té més de set linees, quan ja he arribat a l’ultima paraula haig de tornar a començar perquè de ben segur que m’he perdut. I hi ha molt d’això, massa i tot. Però l’historia en si té molt encant, és encisadora i emotiva. El llibre està escrit pels dos personatges principals, la Sra. Michel i la Paloma, cada una amb el seu patiment, els seus pensaments, i també el seu humor e ironia. Hi ha moltes situacions còmiques sobretot gràcies a tots els personatges que els envolten, la majoria burgesos estereotipats, i que s’acosten sovint, sense que ells aparentment s’adonin, a la crueltat. Tenen al cap que certa classe social s’ha de tractar de certa manera i tot i l’educació que volen aparentar, són de la pitjor espècie d’humanitat. Com a la vida real, vaja.

Nota: 😀 😀 😀

SIDDHARTHA, Herman Hesse

Hesse ens transporta a la Índia i ens relata la vida de Siddhartha. La seva vida és un camí espiritual, on hi ha riquesa, renuncia, misticisme,… per buscar una felicitat no basada en la riquesa física, si no espiritual.

És una història molt maca i és molt agradable de llegir, però no tinc la sensibilitat adequada per apreciar aquest tipus de lectures. Té una ensenyança no gaire amagada, la de trobar la felicitat en l’espiritualitat de l’ànima, de no deixar-nos perdre per l’avarícia i altres sentiments tan terrenals, i alhora, innats en l’home. En anar més enllà del conte es el que no puc concebre, en un camí a seguir per trobar la felicitat. Seria hipòcrita si el cregués i tot i així seguís fent la meva vida tal com ara, com negant-me la felicitat.

EL CAMÍ DE VINCENNES, Antoni Marí

El llibre tracta sobre dos personatges anteriors a la Revolució Francesa però grans representants d’aquesta: Denis Diderot i Jean Jacques Rousseau.

El primer es troba empresonat al castell de Vincennes pels seus escrits, crítics amb la jerarquia, la societat i la religió. El segon, ja que són grans amics, decideix visitar-lo, en part per donar-li suport, i en part perquè necessita de la seva amistat.

Diderot, tot i empresonat, gaudeix d’una gran llibertat dins del castell, i no està sotmès a les crueses d’un reu qualsevol de l’època, doncs es tracta d’un personatge il·lustre. Això fa que pugui pensar més al seu aire sobre les seves idees, que comparteix amb el lector. Rousseau per la seva banda, se’ns mostra com una persona insegura, molt pendent de que els seus escrits siguin acceptats en l’alta societat, a la vegada és una mica antisocial. De camí a veure el seu amic, també comparteix amb el lector la seva filosofia, i a base d’especulacions i pensaments diversos, rep de sobte una espècie d’il·luminació, en el que creu veure clar quin seria la veritable raó de l’home i la seva veritable salvació. Aqui surt un Rousseau bastant radical, en que la seva màxima seria eliminar tot: societat, lleis, jerarquies, … i tornar als inicis de l’home, i que aquest només es proveeixi del necessari per viure, aconseguint així la veritable felicitat. Diderot, més moderat però no per això menys lluitador pel que fa a ideologia, advocava per canviar la societat, no eliminar-la.
Aquest és un llibre bàsicament de filosofia novel·lada. A vegades és massa reiteratiu en les idees que exposa. No és un llibre per distreure’s, tot i que la filosofia que exposa, per la forma de ser narrada, és fàcil d’assimilar, tot i que em suposava una lectura més lenta. Només el recomanaria a persones interessades en la filosofia.

LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER, Milan Kundera

És un llibre centrat en el comportament humà i les seves relacions, utilitzant els quatre personatges principals per ensenyar diferents punts de vista i diverses conductes. És subjectiu i profundament explicatiu, amb una prosa tan clara, que sent jo bastant aliena a aquest tipus de literatura filosòfica, no vaig tenir cap problema a comprendre-ho, i a més, a gaudir intensament.
Hi ha tants anàlisi que és impossible no identificar-te almenys amb un personatge, un fet, una acció,… i fa molta gràcia trobar-te el cas.
M’ha agradat aprendre i aprehendre coses: el Kitsch, el és muss eim, la teoria de la merda (de la que estic bastant d’acord), la perillositat de les metàfores, la bondat de l’ésser humà per els animals …
Que no m’ha agradat? Doncs un dia, tornant de la feina, vaig decidir vorejar la costa amb el cotxe. Arribat a un punt on es veia tota la ciutat, casualment el sol es posava. A la ràdio sonava Elton John. El paisatge era preciós. Però va sortir una veueta dins meu que va exclamar: “Q kitsch, no?” Aaaaaaaaaarg, maldita…. La vaig callar immediatament. Per molta raó que tingui, lluitaria perquè ningú m’espatllés aquests moments amb un despreci d’intel·lectuals.

Cites preferides:

“Las metaforas pueden llegar a ser muy peligrosas.”

“En el mismo comienzo del Génesis está escrito que Dios creó al hombre para confiarle el dominio sobre los pájaros, los peces y los animales. Claro que el Génesis fue escrito por un hombre y no por un caballo. ”

“La verdadera bondad del hombre sólo puede manifestarse con absoluta limpieza y libertad en relación con quien no representa fuerza alguna. “

LA METAMORFOSIS, Frank Kafka

Gregor Samsa és un jove que manté econòmicament i amb grans dificultats als seus pares i la seva germana. Un bon dia, sense saber perquè, es desperta convertit en un insecte gegant.

Aquest llibre té moltes lectures. Per a mi, l’estat de Gregor Samsa és una al·legoria de la malaltia.

Gregor es passa tota la vida fora de casa, treballant dur, trobant a faltar la seva família, mentre aquests viuen dels diners que porta Gregor sense fer ni brot.  Per més inri, els seus pares es van endeutar amb el seu cap, i per tant Gregor està lligat a la seva feina per saldar els deutes.

Llavors ve la malaltia. Ser insecte seria com imaginar-se’l postrat al llit víctima d’un greu accident (per exemple), en coma i fins i tot deformat. Els familiars creuen que com està inconscient, no s’assabenta de res. I llavors és un pes per a la família, el pes d’un semidesconegut del que tenen que tenir cura, sense que tampoc hi hagi cap esforç per curar-lo. I aleshores els fets parlen per si mateixos, de com l’amor de la seva familia no era realment cap a Gregor, si nó cap als diners que aportava.

També Kafka ens dona una lliçó: quan la necessitat apreta, fem que el faci falta. La familia Samsa, ben acomodada i amb diverses (teòriques) impossibilitats per treballar acaba sobrevivint amb l’esforç del seu front. Malauradament, qui ho paga més car és Gregor, ja que se’ns dona a entendre que si ja no aporta res a la família econòmicament, és pràcticament un destorb. I per desgràcia, en Gregor ho sap.

Ni tan sols sé si hi ha una visió correcta de veure aquest relat curt o cadascú ho veu a la seva manera. Però jo ho he vist així i m’ha agradat.

EL ALQUIMISTA, Paulo Coehlo

L’Alquimista relata les aventures de Santiago, un jove pastor andalús que un dia abandona el seu ramat per anar a la recerca d’una quimera. Un enriquidor viatge per les sorres del desert que recrea un símbol bell i revelador de la vida, sobre l’home i els seus somnis més profunds.

És una narrativa molt poètica, un conte per a adults molt enriquidor.

Vaig acabar el llibre amb una mica de neguit. Aquesta classe de llibres que et fan pensar si ets feliç, si aconseguiràs els teus objectiu a la vida, et convida (o millor dit, t’obliga) a pensar sobre la teva vida. Quan em preguntava si eres feliç, abans de llegir-lo deia que si , i després, que creia que si. La diferència és gran, el dubte s’ha interposat en la meva resposta. És a dir, que em va fer una menjada de coco impressionant.

Jo crec que es pot aprendre dels llibres, però  que tu mateix has de fer la teva pròpia història, que no deixis que un llibre (que al cap i a la fi és una persona) et digui el que has fer o que has de tenir per ser feliç. Doncs el que he pogut captar, després de posar dos dits de seny, és que Coelho fa una psicologia de pacotilla que s’adapta a tothom, a la majoria dels habitants de la societat capitalista, que tenim de tot però som infeliços per no tenir més. Ens fa creure que tenim un objectiu que no hem assolit, que  la nostra situació és temporal, i que d’això ve la nostra infelicitat. I això remarcarà més la infelicitat del que ho llegeixi, doncs  no serà feliç fins que no aconsegueixi un objectiu, i que en Coelho ja s’espavila de ser vague en aquest aspecte, ja t’ho faràs. Qui realment tingui problemes psiquiàtrics que s’allunyi d’aquest llibre, perquè o bé l’enfonsa o bé l’allunyarà  de la realitat amb tot de frases i pensaments obvis i facilons,  i que serà com posar un pegat dels xinos en la seva fràgil ànima.

He llegit que a molta gent li ha servit per ser més feliç. I que no ens adonem, que estem tan perduts , que la societat està tan malalta que venen aquests encantadors de serps que amb només 4 frases fetes s’emporten la gent a la butxaca?

Per cert, sense cap mena de dubte, sóc feliç.