EL LECTOR, Bernhard Schlink

el-lector-bernhard-schlink

Títol original: Der Vorleser
Traducció: Joan Parra Contreras
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
208 pàgines. Any publicació: 1995

A l’Alemanya de finals dels anys 50, en Michael Berg torna del col·legi sense trobar-se gaire bé. Acaba vomitant en una cantonada, i l’auxilia una dona que el porta a casa. A en Michael li diagnostiquen una hepatitis, i mesos després, ja recuperat i empès per la seva mare, torna a buscar la dona que el va ajudar per agrair-li el gest. Iniciaran una intensa relació sexual, però la Hannah desapareixerà mesos més tard.

Al cap d’uns anys en Michael acut com a estudiant de Dret a un judici de criminals de guerra en el que es jutja a cinc guardianes d’un camp de concentració. Sorprenentment, la Hannah està entre els acusats.

El tractament de la part històrica m’ha agradat molt, sobretot la recerca d’en Michael per intentar entendre l’horror, les víctimes i els botxins, i sobretot posar-se en el paper de la Hannah-nazi. El tema de la generació post-nazi també l’he trobat molt interessant: els fills que rebutgen els pares que van permetre l’horror, ya que esos mismos padres quedaban desautorizados por el hecho de no haber sabido plantar cara al Tercer Reich, ni siquiera a posteriori. 

Però per l’altre hi ha la part “romàntica“, on hi tinc sensacions contradictòries. M’agrada que l’autor sigui tan fi, tan delicat per l’erotisme, posant la quantitat justa i fugint de la morbositat. Tampoc és ensucrada, i classificar-la com a novel·la d’amor no li faria justícia. La història entre ells és complicada, com també ho és jutjar l’actuació dels personatges. Al ser en Michael l’únic narrador desconeixem que sent la Hannah, i no estic segura si és per això que fins i tot acabo sentit compassió per ella, i que trobi que en Michael no està a l’altura de les circumstàncies. Però si ens cenyim al més bàsic d’aquesta relació, és a dir, un adolescent seduït per una dona de trenta-sis anys i que no sap com comportar-se quan descobreix que la seva amant va ser una criminal nazi, doncs acabes acceptant el comportament d’en Michael, tot i que no satisfaci a ningú.

Nota: 4/5

Un record: 

En Michael visita el camp de concentració d’Struthof, passejant per la preciosa regió alsaciana i dels Vosges, i que també vaig visitar l’agost del 2009. (…) anduve por unos escalones que bajaban entre los cimientos de los derruidos barracones. tambíen recordé los hornos crematorios que por entonces se exhibían en uno de los barracones, y el calabozo, alojado en otro. Recordé mi intento frustrado de imaginarme un campo de concentración lleno (…) de imaginarme de una manera concreta todo aquel sufrimiento. Lo intenté de verdad (…) pero todo fue inútil, y tuve una sensación de lamentable y vergonzoso fracaso. Recordo de la meva visitaAuschwitz que, abans d’entrar en una sala, va sortir una japonesa jove, pàl·lida, tapant-se la boca, i va baixar amb pressa les escales que jo havia pujat. Vaig pensar que, déu meu, què era el que m’esperava allà dins.

Era la sala dels cabells. Una habitació d’uns quinze metres de llarg amb aparadors a ambdues bandes, on mostren muntanyes de cabell, tallat o arrancat als seus propietaris, ves a saber. No em va sortir el nivell d’empatia que va tenir la japonesa, que encara a dia d’avui no estic segura si envejar-li. A mi se’m va venir a sobre la perplexitat i l’incredulitat, que es va repetir al visitar Struthof a l’any següent. Preguntes que se t’amunteguen a cada passa (ningú va fer res? ningú ho sabia? cap a on mirava el món? com es possible que ningú dels dos bàndols es rebel·lés?) com la confusió en la rutina del turista (està bé fer fotos? està bé fer-se fotos? tocar o acostar-s’hi massa al que hi ha exposat sense cap mena de barrera pot ser irrespectuós? que punyetes fan aquests nens passejant per aquí?), com una sensació d’irrealitat i de no saber estar amb tu mateix: (…) encontré más abajo, en la misma ladera, una casa pequeña, situada frente a un restaurante. En tiempos aquella casa había sido la cámara de gas. Si! Un restaurant on la terrassa tenia precioses vistes als Vosges i a la càmara de gas! Encara seguíem desconcertats: volíem anar a prendre alguna cosa fresqueta, però era adequat fer-ho allà? Quines són les normes per conviure respectuosament amb el que va passar? Finalment vam marxar. Remato subscrivint aquest passatge: Al principio me daba cierto reparo pasar, en el camino de regreso, por los pueblos alsacianos en busca de un restaurante para almorzar. Pero el reparo no se debía a un sentimiento auténtico, sino a la idea de cómo había que sentirse después de visitar un campo de concentración. Cuando me di cuenta, me encongí de hombros y me puse a buscar un restaurante.

Anuncis

EL CASO COLLINI, Ferdinand Von Schirach

Caso Collini, El_137X220

Títol original: Der Fall Collini
Traducció: María José Díez Perez
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
160 pàgines. Any publicació: 2011

La vida de Fabrizio Collini, un jubilat discret i modèlic, fa un gir radical el dia que Hans Meyer li obra la porta de l’habitació d’un hotel de luxe. Meyer té 85 anys, és un reputat empresari alemany, i creu que Collini és un periodista que desitja fer-li una entrevista. Però aquest té altres intencions: vint minuts després mata a Meyer, i com si no hi hagués prou amb les quatre bales que li ha encolomat al cap, hi afegeix una brutal pallissa centrada només al que queda de crani.

El seu advocat serà Caspar Leinen, que s’acaba de llicenciar i és el seu primer cas. Si no hi hagués prou amb això (i amb altres coses que no vull desvetllar, ja que la sinopsi no ho fa), l’assassí li ho posa encara més difícil al negar-se rotundament a donar cap explicació, mostrant només desídia i resignació.

El relat comença prou bé: la mort de Meyer a mans de Collini, l’extrema violència, dóna a entendre quelcom personal entre ells. El silenci de Collini no fa més que encuriosir-nos, així que l’autor ja ens té enganxats.

Es nota que l’autor és advocat: el procés judicial alemany com tot el que ho envolta és descrit fidelment, i a raó del motiu de l’assassinat ens fa entendre algunes lleis de forma planera. Si bé el mòbil de Collini és el típic ull per ull (no seré més concreta, però es dedueix de seguida), la història que hi ha darrera captiva, com l’evolució del judici, que l’he trobat insòlit. Admeto, però, que tampoc llegeixo gaires novel·les on hi hagi judicis pel mig.

Per mi, si hi ha quelcom que falla, és Caspar Leinen, o com porta l’autor aquest personatge, com també algunes escenes que protagonitza, més pròpies d’una d’aquelles pel·lícules que t’adormen al migdia desprès d’un bon àpat. Però al final Leinen acaba essent només una eina de l’autor per fer-nos arribar la veritat, i aquest segon pla li escau més bé que no pas el protagonisme.

És una novel·la fàcil, gens complicada, i a més molt curteta i que passa molt bé.

Aquesta és la primera novel·la de Ferdinand Von Schirach, però no la seva primera publicació. Anteriorment publicà Crims i Culpa, petites històries sobre casos basats en la seva experiència judicial, i que tingueren molt d’èxit a Alemanya. Aquí n’he vist molt bones recomanacions, i la temàtica em sembla interessant, així que ja els he afegit a la pila de pendents.

Nota: 3/5

14, Jean Echenoz

wpid-pn843_g.jpg

Títol original: 14
Traducció: Javier Albiñana
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de narrativas
104 pàgines. Any publicació: 2012

A 14 trobarem un relat sobre la primera guerra mundial, en el que uns joves de l’oest de França són reclutats i marxen de forma festiva cap a les trinxeres, amb l’idea de que tot plegat durarà dos setmanes.

És una novel·la rodona. De curta extensió, (tot just 100 pàgines), Echenoz es centra en el que li passa a Anthime i els qui l’envolten, i les experiències i pensaments (pocs) que narra són els que estan únicament relacionats amb la guerra que viuen en les seves carns, amb les seves conseqüències i danys col·laterals. Els personatges s’intueixen més que veure’ls, perquè Echenoz omet tot sentimentalisme, tot i que va implícit. Però no és freda, perquè és impossible quedar-se indiferent. Una novel·la on la protagonista és la guerra és sobretot crua, i els personatges aquí són mers exemples de tot el que va viure qualsevol que va participar-hi, directa o indirectament, des de l’inici fins al final. Per això hi ha un constant flux d’informació, amb situacions i moments que et queden gravats, com la delirant escena de plantar una orquestra enmig del camp de batalla.

14

Escena a la que fa referència l’autor quan marxen cap a la guerra, retratada per Albert Herter a l’estació est de París (gare de l’est).

La novel·la històrica no és un gènere que m’agradi especialment, però em rendeixo davant d’aquesta obra de Jean Echenoz, una narració lleugera en contrast amb tot el pes que porta, i amb una fina ironia que encara la fa passar millor. Molt i molt recomanable.

N’han parlat molt bé i em van convèncer per llegir-lo en Benet, l’Imma, i la Tieta Mame.

Nota: 4/5

LA COCINERA DE HIMMLER, Franz-Olivier Giesbert

portada-cocinera-himmler

Rose, als seus 105 anys, decideix escriure un llibre relatant la seva vida. Ha sobreviscut al genocidi armeni, al nazisme, al maoisme,… gràcies al seu caràcter, i a la venjança. En el relat es barreja el present, on a la seva edat encara porta el seu restaurant a Marsella, i els dolorosos records d’un passat que sempre van amb ella.

Sense esperar-ho, m’ha agradat molt. L’editorial, que la descriu com una “hilarante epopeya”, fa que una s’imagini una història similar a l’avi centenari de la finestra o a Forrest Gump, i resulta que no. Si que és veritat que la protagonista fa el seu particular repàs per la història del segle XX, i que viurà prop d’alguns dels mandataris més destacats del segle, però no ho fa a base d’extravagàncies plenes de fantasia.

Rose és un personatge que m’ha agradat molt, pel seu caràcter i resolució, tot i que alguns desitjos i moments sexuals m’han semblat una mica rebuscats o fins i tot incòmodes.

Vaig simpatitzar tant amb ella que fins i tot em va contagiar l’angoixa que sentia cap als seus fills. Suposo que era inevitable, ja que com a mare recent que sóc, tinc certs sentiments a flor de pell.

La història, tot i el tema, i tot i alguns altibaixos, sobretot cap al final, l’he trobat força lleugera, molt ràpida de llegir.

Nota: 😀 😀 😀

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ, Jonas Jonasson

 

el-abuelo-que-salto-por-la-ventana-y-se-largo-9788498384161

Títol original: Hundraaringen som klev ut genom fönstret och försvann
Traducció: Sofía Pascual Pape
Editorial : Salamadra
Col·lecció: Narrativa
416 pàgines. Any publicació: 2009

L’Allan Karlsson, en el dia del seu centenari, no està disposat a suportar l’alcalde, els medis locals, companys e infermers que l’esperen a la sala de l’asil on viu per celebrar aquest dia tan especial. I és així que, sense cap destí fixe en ment, fuig per la finestra de la seva habitació i vaga pels carrers fins arribar a l’estació d’autobusos, on un fet en particular donarà molta més emoció de l’esperada a aquesta escapada improvisada. L’autor, a més, intercala el present i el passat de l’Allan, que sorprenentment s’ha topat (topat és la paraula exacta) al llarg de la seva vida amb personatges històrics i s’ha involucrat en fets rellevants de l’història mundial com qui no vol la cosa.

Sobre aquesta novel·la he llegit moltes opinions extremes: o no agrada gens o encanta. El fet en comú de tot plegat són les expectatives: a la majoria dels que no els hi ha agradat comenten que les recomanacions d’altres lectors els havien creat unes expectatives que no s’han vist complertes. A la majoria del qui els hi ha agradat comenten que no pensaven que s’ho passarien tant bé.

Partint d’aquesta base, quedeu avisats de que potser faré més mal que bé si dic que m’ha agradat molt. És entretingut, ben escrit/traduït, amb un humor molt anglès. La història en si és estrafolària, i quasi original. Dic quasi perquè  tot i les distàncies, el fet de topar-se amb tot de personatges i fets històrics ens recordaran al Forrest Gump cinematogràfic i literari.

L’he trobat un pèl llarg, tot i que no m’ha sobrat res. M’ha fet somriure en moltes ocasions, i m’ha agradat el repàs a la història del s. XX, tot i que no és molt precís i/o es permet (lògicament, donat el plantejament) moltes llibertats.

No formarà part dels llibres de la meva vida, no m’ha marcat especialment. Però és un divertimento que recomanaria per aquella ocasió en el que l’únic que volem és passar una bona estona entretinguts, sense més.

Nota: 😀 😀 😀 😀

CAFÉ BUDAPEST, Alfonso Zapico

Editorial : Astiberri
Col·lecció: Colección Sillón Orejero
168 pàgines / Any: 2007

Desprès de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, Yechezkel i la seva mare malviuen a Budapest, passant gana e intentant superar els horrors patits a la guerra.  Yechezkel reprèn el contacte perdut amb el seu oncle Josef, que viu a Jerusalem, i tot i les reticències de la seva mare, es traslladen al futur Israel per començar una nova vida, una vida millor.

Jerusalem se’ns presenta com un poble on conviuen diferents cultures i religions en perfecta harmonia. Però algunes decisions polítiques ho desbaraten tot. Costa explicar quelcom així sense posar-te en cap bàndol. Quan començava a ensumar certa tendència de Zapico de posicionar-se, em vaig adonar que ell parla de persones. Persones dolentes i persones bones, i gent que ha de fugir perquè les persones dolentes, sigui del bàndol que sigui, els hi volen destrossar la vida.

Cafè Budapest no és un còmic d’una cruesa insoportable, fins i tot ens estalvia visualment certs esdeveniments horribles. I en quant a la violència més explícita vaig tenir certa sensació de deja-vu, crec que per Maus i pels còmics de  Joe Sacco, ambdós molt més brutals. Però Cafè Budapest no tracta d’això, si no de com un poble amb gent ben diferent i ben avinguda va esdevenir inhabitable.

Nota: 😀 😀 😀

EL PARAÍSO EN LA OTRA ESQUINA, Mario Vargas Llosa

Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Hispánica
485 pàgines / Any: 2003

La vida de Flora  Tristán i Paul Gauguin, avia i nét, és novel·lada pel recent premi Nobel.

Flora Tristán és una lluitadora pels drets dels treballadors i de les dones, i amb el seu manifest, La Unión Obrera, recorre tota França, combatent la ignorància d’uns i el poder dels altres. Dècades desprès, Paul Gauguin es trasllada a Tahití buscant la puresa extrema, tan visual com sensorial, per poder plasmar-la en les seves obres.

Vargas Llosa situa els personatges als últims anys de la seva existència per així servir-se de l’analepsis i els records per recórrer unes vides emocionats,  turmentades, insatisfetes i de tràgic final.

Tot i que inicialment no em sentia atreta per la seva lectura, m’ha acabat agradant moltíssim, tant per l’apassionant vida de  Tristán i Gauguin com per la forma de relatar-la de Vargas Llosa. Curiosament l’autor, no sé si com una forma innovadora d’atreure el lector, sovint es dirigeix directament als seus personatges amb familiaritat. I en certa manera, és com si els conegués. Aquesta forma simpàtica d’alienació pot ser deguda a la quantitat d’informació  que ha tingut que absorbir per dotar els personatges de captivadores personalitats. Informació acompanyada a més d’intensos viatges, que la seva filla Morgana va fotografíar i posteriorment publicar un recull titulat “Les fotos del Paraíso” (una de les fotografies s’utilitzaria posteriorment per la portada de Travesuras de la niña mala). A més, en el cas de Gauguin, m’ha agradat molt quan el personatge viu certes experiències i les plasma a les seves obres, dotant d’un significat més ampli,  mostrant quelcom més del que hi ha a la tela.

Els personatges són en alguns moments oposats i en altre completament iguals, sense que existeixi un gris intermig. I en aquesta igualtat fa referència el títol, que  té doble sentit. Per una part dona nom a un joc infantil, i per l’altre reflexa perfectament la obsessió d’auto-superació i la frustració dels dos protagonistes, ja que per ells el paradís sempre es trobarà a l’altra cantonada.

Nota: 😀 😀 😀 😀