La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

Anuncis

EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

UN PERRO, Alejandro Palomas

IMG_20160218_174134

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5

ELS MORTS NO PARLEN, Miquel Aguirre

Els morts no parlen

Editorial: Llibres Del Delicte
347 pàgines. Any publicació: 2015

En Quimet és un home que passa de la cinquantena que des de que el van acomiadar de la metal·lúrgia dedica els dies a cuidar del seu hort. Un dia s’hi troba un mort, i després de l’ensurt inicial, decideix enterrar-lo allà mateix per estalviar-se maldecaps i aquí no ha passat res. Però té la mala idea de explicar-li al seu cosí, de sobrenom Escorpit, un peça que deu calers a mitja comarca. Amb un parell de socis més decideixen treure profit del mort e inventar-se un segrest per aconseguir una bona picossada a la família.

Vaig llegir unes crítiques força atractives sobre aquesta novel·la, i per això l’abril passat em vaig animar a assistir a la presentació del llibre que va fer en Miquel Aguirre al meu poble, on fa anys que hi viu. Li vaig comprar un exemplar i me’l va dedicar amb un “confiant que passi un bon moment amb aquesta bestiesa integral”. I asseguro que de bons moments n’he passat uns quants.

Els mort no parlen és un deliri gamberro, una història molt ben muntada que t’endinsa en una llardosa i divertidíssima espiral de violència i disbarats. Recordo que en la presentació l’autor va fer broma dient que sí algú li preguntés si estava basat en fets reals, abans de donar una resposta hauria de consultar un advocat. No dubto que s’ho deu haver passat molt bé filant-la i decidint el destí dels personatges, manegant-s’ho perquè cometin els execrables crims que s’hi relaten.

I no només això. Fa de Banyoles i voltants un microcosmos delictiu rescatant les arrels d’un poble que ha esdevingut ciutat amb un ús magistral del dialecte banyolí i del caràcter de la seva gent.

El resultat és una novel·la negra, d’humor negre i barroer, potser no apte per tots els gustos tot i que no l’he trobat gens ofensiva. De fet espero que en Miquel Aguirre s’animi a escriure una barbaritat semblant qui tingui d’escenari el meu poble, perquè pot ser apoteòsic.

-L’avi de casa fotia cada disbarat! Un dia fent botifarres per comptes de sal va cardar-hi polvos de rentar la roba. 

-Malaguanyades. Les vareu haver de tirar? – preguntà innocentment en Quimet. 

– Si home! Per tirar les coses estàvem” El pare va dir: “Les hem de vendre més cares perquè aquests polvos de rentar costen pla més que la sal”. I penses que va passar re? Encara va venir una veïna i digué: “Les he trobat un xic picants”. Ara com que hi ha aquests cabrons de sanitat no ho podries fer. Són ells els que s’han inventat les malalties i les passes. 

 

Un apunt:

L’últim terç de llibre es mereix un repàs per part de l’editorial i de l’autor, hi ha una colla d’errors que tots junts són quasi imperdonables.

Nota: 4/5

MATEMOS AL TÍO, Rohan O’Grady

matemos al tío

Títol original: Let’s Kill Uncle
Traducció: Raquel Vicedo
Editorial : Impedimenta
336 pàgines. Any publicació: 1963

La tranquil·litat s’acaba en una plàcida illeta canadenca amb l’arribada d’en Barnaby i la Christie, que venen a passar l’estiu. Tenen deu anys, són terriblement entremaliats, i trasbalsaran a tots els habitants de l’illa, sobretot al sergent Coulter, membre de la Policia Muntada del Canadà.

En Barnaby és orfe, i quan no està a l’internat el cuida el seu oncle polític. S’havia de trobar amb ell a l’illa, però l’oncle és un home molt ocupat i el deixa a càrrec dels srs. Brooks, que porten la botiga de queviures i que el reben amb els braços oberts.

La Christie és filla d’una infermera que l’envia a casa d’una antiga pacient, la Tita, perquè no hagi de passar l’estiu a la ciutat.

Al principi no es suporten, però com que són els únics nens de l’illa acaben fent amistat i cometent una barrabassada rera l’altra. En Barnaby li confia un esgarrifós secret a la Christie: el seu oncle planeja matar-lo per quedar-se l’herència que li pertocarà quan tingui 21 anys, i tot i que ha provat de dir-ho ningú el creu. La Christie li proposa avançar-se a l’oncle i matar-lo ells primer.

El títol em va cridar molt l’atenció quan el vaig veure al blog Lleixes, i l’argument em va acabar de convèncer. I no m’ha defraudat pas.

Els nens són una mina de provocar somriures: les gamberrades i discussions que exasperen al sergent Coulter, els diàlegs on contrasta la innocència amb la perversitat de l’acte que volen cometre, o com torturen inconscientment amb grans i pesades dosis d’afectivitat a Una Oreja, el puma que trobaran pels boscos.

“Maldiciendo en silencio, el sargento Coulter decidió que a Herodes la historia lo había juzgado con demasiada severidad.”

Els plans dels nens semblen meres especulacions fins l’aparició de l’oncle, que suposa la part més sinistre. S’han d’enfrontar a un camaleònic depredador i psicòpata nat, que llegeix el Marques de Sade i del que s’insinuen horrors de tota mena. Tot i que l’autora intenta mantenir el to desenfadat al llarg de la novel·la, inclou alguns elements per deixar-nos a la imaginació com ha patit Barnaby amb el seu oncle, o la classe de persona que és:  

“Varias niñitas, de las que se había encaprichado, se habían desvanecido como por arte de magia.”

A l’illa hi ha pocs veïns, i això permet a l’autora desenvolupar eficaçment tot el ventall de personatges. Acaba sent una bona lectura, divertida i distreta, i que, literalment, et fa somriure fins a l’última frase.

Nota: 4’5/5

UNA MADRE, Alejandro Palomas

9788416120437_L38_04_l

Editorial : Siruela
Col·lecció: Nuevos Tiempos
248 pàgines. Any publicació: 2014

És la nit de cap d’any a Barcelona. En Fer ens guiarà pel sopar que la seva mare, l’Amalia, ha preparat amb tota la il·lusió del món. I es que aquest any, per fi, hi serà tota la família: els seus tres fills i el seu germà Eduardo.

Una madre és un llibre emotiu, molt tendre. Sembla plantejat com una obra de teatre, amb sis personatges molt diferents entre sí, però família al cap i a la fi, assentats en una taula preparada per set persones. Cada un porta una història darrera, i en Fer s’encarregarà d’anar-nos explicant, d’anar coneixent les cara A i cara B de la gent de la taula. D’aquesta manera, la idea preconcebuda que tenies d’un personatge canvia totalment al acabar el llibre.

L’humor va pujant esglaó a esglaó, per una mare extremadament ingènua i optimista, còmicament descontrolada per la llibertat que li ha donat el divorci, i que porta les converses per camins que freguen l’absurd (¿Es portuguesa portuguesa, o portuguesa de Portugal?) i que descol·loca contínuament a qui la rodeja. Aquí l’autor és un punyetero, va deixar que em relaxés, que rigués, que apreciés cada cop més als personatges, sobretot a l’Amalia, i quan apareix el drama de les històries del passat, t’enganxa amb la guàrdia baixada, incapaç de contenir les llàgrimes davant la saviesa d’una mare i el seu amor incondicional lligat a un etern patiment.

– Puede ser – dice mamá sentándose en una de las sillas de la mesa. Lo dice con esa voz de mujer mayor que no sabe defenderse de los ataques de la gente a la que quiere, porque desde siempre prefiere dolerse a dañar. 

Sí, l’Amalia és la estrella, però els altres personatges valen molt la pena. Tant en el sentit còmic com tràgic, i tant els que hi són com els que no, perquè hi ha alguns que no apareixen mai però són ben presents, per bé o per malament.

Una madre és un llibre que sense cap dubte gosaria regalar. No és un best seller a l’ús, però crec que pot arribar a moltes persones i que poques se’n penediran de llegir-lo.

Nota: 5/5