HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

Anuncis

CORALINE, Neil Gaiman

coraline-imprimir_300dpi

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

Dave-mckean-coraline-the-other-mother

coraline104 No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

MATAR UN RUISEÑOR, Harper Lee

MATAR A UN RUISEÑOR

Matar un ruiseñor és una novel·la DELICIOSA. Sempre havia cregut que tractava de quelcom diferent, més dura, però en realitat és tendre, juvenil, còmica, i si, també dramàtica.

L’acció es situa a Maycomb, una ciutat fictícia d’Alabama, on viuen l’Scout (la narradora, que comença amb 6 anys d’edat), el seu germà Jem i el seu pare, l’Atticus Finch.

L’Scout és una noia enèrgica, amb caràcter, que ens va explicant tot el que viu: els jocs teatrals amb el seu germà i amb el seu amic Dill, la seva frustrant vida al col·legi, els misteris que envolta una família veïna que no surt mai de casa i que està entossudida a esbrinar, i la feina del seu pare, un advocat de principis però amb un caràcter totalment oposat a l’Scout. L’Atticus ha de defensar un noi negre que ha estat acusar de violar una noia blanca. Aquí ressalta els prejudicis racials, com és capaç de transformar a la gent, i com fins i tot l’evidència no serveix per fer justícia.

Potser perquè sempre ressalten aquesta faceta de la història jo m’imaginava un estil de llibre i pel·lícula com La jauría humana, protagonitzada per en Marlon Brando. És una peli molt bona, però dura, i no em venia de gust tornar a veure res semblant. Per això, tot i que m’encanta en Gregory Peck, no l’havia vist mai.

Però si, la pel·lícula és tan recomanable com el llibre, tot i que el llibre el vaig trobar molt més distret, i ressalta més els personatges (l’Scout és un amor).

Nota: 5/5

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS – John Boyne

En El niño con el pijama a rayas veiem el món a través de Bruno. Podem intuir el que veu a través de la seva mirada infantil, aquella mirada que no coneix els perills reals. El pare de Bruno és traslladat com a cap d’un camp de concentració, i en Bruno no entén qui es tota aquella gent enreixada que porta pijama a ratlles.
Massa inversemblant que un noi de 9 anys no sàpiga, vivint on viu durant més d’un any, el que significa aquella reixa amb la gent amb pijama de ratlles. Inversemblant també, que després de tenir amistat durant aquest any amb un altre noi amb pijama de ratlles aquest tampoc sigui capaç d’explicar-li el que passa a aquell costat de la reixa. D’aquesta inversemblança disfressada d’innocència l’autor s’aprofita per crear una història amb la intenció de commoure. Potser pugui aconseguir-ho en alguns moments, però l’emmudiment dels personatges sobre l’ambient en què viuen encarant tot a la trivialitat no li aporten serietat. És cert que hi ha coses que Bruno ens deixa anar per què nosaltres intuïm que és el que passa, però de vegades la irritació que provoca certes situacions et dóna per pensar que el nen de 9 anys té una edat mental de 4.
Es llegeix amb facilitat i rapidesa, i fins i tot a vegades t’enganxa, però és evident els “contres” esmentats. Un llibre sense ambicions literàries que no aporta res nou si no un altre llibre sobrevalorat.