LA PLAYA DE LOS AHOGADOS, Domingo Villar


Editorial : Siruela
Col·lecció: Políciaca
448 pàgines. Any publicació: 2009

La playa de los ahogados és la segona novel·la protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas, acompanyat sempre del rude del seu ajudant, Rafael Estévez.

Un conegut mariner de la zona apareix mort a la platja. Els que el coneixien donen per fet el suïcidi: era un tipus solitari que arrossegava una traumàtica història des de feia anys, una història que tornava a fer acte de presència de forma estranya. Però certs indicis fan pensar a l’inspector Caldas que tot és un muntatge, i que forçadament haurà de resoldre el passat per entendre el present.

Sincerament, quasi no recordo Ojos de agua, la primera novel·la de l’inspector Caldas,i al blog només vaig fer-hi un breu apunt. Així que l’he agafat i tinc els dos llibres, un al costat de l’altre, per comparar. Apostaria que m’ho he passat millor amb aquesta última novel·la, encara que m’ha costat arrancar. Trobo que l’inici està una mica muntat per qui ja coneix el personatge, de manera que qualsevol cosa que no formi part de l’argument principal, qualsevol minúcia, ja és d’interès perquè prèviament ja t’interessa el personatge. Agafo els dos llibres i em donen la raó: el primer, on coneixem Caldas, a l’inici l’autor ja posa tota la carn a la graella. En res sabem que la víctima està bevent la que serà la seva última copa, en res sabem unes de les peculiaritats de la feina d’en Caldas, i en res coneixem el caràcter bàrbar del seu ajudant (menys de 5 minuts he trigat en llegir-ho). Però en aquesta novel·la es pren realment el seu temps (les seves pàgines) per endinsar-nos a la trama i a ensenyar-nos com són i com treballen els protagonistes.

No és tampoc una novel·la ràpida, i l’autor té una particularitat una mica irritant: cada capítol té un títol, és una sola paraula, però d’aquesta paraula posa totes les definicions del diccionari. Suposo que és per donar una pista del que vindrà, i dic suposo perquè alguns no ho vaig acabar de veure, i als pocs capítols vaig decidir saltar-me totalment aquest tràngol. Però la trama, poc a poc, va agafant una forma cada cop més interessant, els personatges comencen a moure’s i a mostrar-se, les incògnites van sorgint,… I acaba essent una novel·la molt entretinguda que satisfà perfectament, final inclòs, a qualsevol fan del gènere. Imagino que per això es va portar al cinema, amb guió del mateix Domingo Villar i protagonitzada per Carmelo Gómez.

Quan vaig acabar la novel·la vaig anar a buscar immediatament el següent de la sèrie, i m’he trobat amb un cas curiós: el tercer llibre té títol (Cruces de piedra), té argument, aparentment té editorial i fins i tot portada, hi ha anuncis de la seva publicació al 2015, 2016, 2017, però… encara està pendent de publicar. S’haurà d’estar al cas, doncs.

Nota: 3/5

Anuncis

TE DEJÉ IR, CLARE MACKINTOSH

Títol original: I let you go
Traducció: Ana Alcaina i Verónica Canales
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Bestseller
432 pàgines. Any publicació: 2014
Format: Kindle (2,84€ d’oferta)

Te dejé ir és un best-seller que va tenir un relatiu èxit l’any passat, i és d’aquelles novel·les que tenen el seu indispensable “gir sorpresa” (temo que algun dia aquesta etiqueta acabi convertint-se en un gènere literari).

Al tractar-se d’un best-seller ja saps més o menys què vas a llegir, o què esperes trobar-te. No esperes Jane Austen ni Vila-Matas, tan sols entreteniment i certa satisfacció final a mida de les expectatives.

L’argument fa més o menys així: Una relació de fets fa que la Jenna Gray fugi del seu passat i d’ella mateixa, construint una nova vida allunyada de tothom, en un paratge solitari. Però no sempre es pot fugir de tot.

(I ja està, no puc dir res més sense revelar més del compte. Així que aviso que és possible que a continuació deixi moltes pistes de com es desenvolupa la història. Una història per altra banda que no val la pena llegir. Jo he avisat.  )

L’inici és distret: un tràgic accident investigat per un equip policial, la fugida de la Jenna, el posat de dona traumatitzada que no vol cap tipus de contacte social, els inicis d’una nova vida. A mig llibre, però, arriba el gir sorpresa. I sincerament, em vaig emprenyar. Perquè és lògic emprenyar-se quan t’adones que l’autora, t’ha estat enganyant durant mitja novel·la a base d’omissions intencionades.

I a partir d’aquí fa baixada. És com un telefilm d’aquells  de migdia basat en els llibres de la Mary Higgings Clark: una barreja de drama, thriller, misteri i una pobra dona que fuig d’un psicòpata molt psicòpata, que estranyament només s’acarnissa de manera brutal directa e indirectament amb les dones amb qui ha mantingut una relació íntima formal o esporàdica. Que direu: Això se’n diu ser un maltractador, és de llibre!  I jo dic: Doncs mira, potser sí, però és un element tan extrem i tan desequilibrat que m’estranya que es pugui limitar a les dones amb qui se’n va al llit.

La protagonista no ajuda res, clar. Si al començament ja era de poques paraules, després entra en un emmudiment totalment absurd que provoca un malentès rere l’altre. I a mesura que t’acostes al final tot es torna insuportablement predictible, barroer, fals. Vaig estar temptada varies vegades d’abandonar, tant em feia que faltessin 50, 40, 20 pàgines per acabar. Sí, se’m va fer llarg.

No és una bona història. Té un inici entretingut que et manté a l’aguait, però l’autora abusa d’acumular clixés i de forçar situacions de manera poc natural per construir la trama.

Nota: 2/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

VIAJO SOLA, SAMUEL BJORK

portada-viajo-sola

Títol original: Det henger en engel alene i skogen
Traducció: Martin Simonson
Editorial : Suma
560 pàgines. Any publicació: 2014

L’inspector Holger Munch necessita l’instint de la intuïtiva policia Mia Kruger per resoldre un esgarrifós cas: l’aparició d’una nena penjada d’un arbre i empolainada com una nina, amb un cartell que li penja del coll on diu “Viatjo sola”. Però la Mia té altres plans: després de la tràgica mort de la seva germana i que ella matés posteriorment i en acte de servei al culpable indirecte de la seva mort, s’ha proposat marxar aviat d’aquest món. Així que s’ha agafat una caseta al mar, s’ha allunyat de tothom i viu enterbolida per les pastilles i l’alcohol que va consumint fins que arribi el moment de suïcidar-se, dia que ja té marcat ja al seu calendari.

Vaig llegir Viajo sola les passades vacances, entre mar i muntanya, i és just el que necessitava en aquell moment: una entretinguda lectura d’estiu del gènere que més m’agrada. I em vaig arriscar amb una novel·la nòrdica, a mi que no em fan gens el pes perquè generalment trobo els personatges insípids. Així que quan dic que no sembla nòrdica, personalment trobo que és una virtut.

Amb Viatjo Sola vaig participar al concurs The Other Readers del blog TuMateix Llibres (clickeu a la imatge).

Enganxa, és crua en justa mesura, i tot i els clixés habitualment presents en el gènere amb els seus cliffhangers, drames personals dels protagonistes e històries secundaries que aparentment no tenen res a veure amb la trama principal, se’n surt amb un èxit relatiu dels més que evidents intents d’allunyar-se d’ells.

Viatjo sola va tenir cert èxit en el seu moment, el que ha donat peu a que recentment s’hagi publicat la segona entrega de la parella policial Munch-Kruger, El mussol.

Nota: 3/5

LO QUE ES SAGRADO (KENZIE & GENNARO 3), DENNIS LEHANE

lo_que_es_sagrado_300x462

Títol original: Sacred
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
361 pàgines. Any publicació: 1997

En Patrick Kenzie i l’Ángela Gennaro són contractats de forma poc ortodoxa per Trevor Stone, un milionari que es troba a les portes de la mort. La seva última voluntat és trobar a la seva filla Desiree, que va desaparèixer fa tres setmanes en un estat depressiu. Els sorprendrà saber que el detectiu contractat anteriorment era l’antic mentor de Kenzie, i que també ha desaparegut.

Al final he tornat a caure amb els investigadors Kenzie & Gennaro. Tot i que em va decebre la segona entrega, la guspireta pels protagonistes no havia marxat. I un parell de raons em van empènyer a seguir: Em vaig assabentar que la peli dirigida per en Ben Affleck, Gone, Baby, Gone,  estava protagonitzada per aquest parell. Així que tinc moltes ganes de veure-la, però primer vull llegir el llibre, i sense saltar-me l’ordre de publicació (últimament parlo tant de seguir l’ordre de publicació que em comença a preocupar). L’altra raó, perquè no dir-ho, es que el llibre no em va costar ni 6€ en una edició més que correcta

En Lo que es sagrado Lehane troba de nou l’equilibri entre l’acció, la violència,  la intriga i la tensió sexual. La trama és una mica enrevessada però sense fregar el ridícul, i enganxa com enganxen els dos protagonistes. Té un final correcte si decideixes gaudir-lo sense ser gaire primmirat, i per tant em dona peu a seguir amb el meu objectiu d’anar a per el següent.

Nota: 3/5

TOTA LA VERITAT, NÚRIA CADENES

tota la veritat

Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
176 pàgines. Any publicació: 2016

En Robert Mascaró, un conegut empresari català, ha estat assassinat al poblet on hi tenia la seva segona residència. En aquell escenari es concentrarà el rebombori de la mort i conseqüent investigació, els medis de comunicació i un funeral amb tots els honors.

Hi ha llibres que t’enganxen a la primera pàgina, i això és el que m’ha passat amb el de la Núria Cadenes. A Tota la veritat es van encadenant breus fragments de les reflexions dels personatges i els seus secrets amb petites interrupcions per donar pas a l’acció i als diàlegs, el que la fa molt dinàmica i que costi deixar de llegir un cop la comences. A més tenia certa sensació de que moltes d’aquestes contundents reflexions foren creades en primera instància com a micro-contes, i que l’autora ha aconseguit enllaçar-los uns amb els altres per convertir-los en una novel·la coral.

El plantejament em va fer salivar des del principi perquè erròniament pensava que les veus s’anirien unint en una espiral fins arribar al clímax de formar una sola veu acusadora. Però no. Per una part hi ha els relacionats, directe o indirectament, en la mort d’en Robert Mascaró, i per l’altra és una radiografia del poble amb els petits i no tan petits drames personals dels seus habitants. Cert que aquest punt em va decebre una mica perquè esperava el moment en que tot es relacionés, però entomo el mea culpa per les meves expectatives. I també sóc culpable de no fer-me un petit croquis quan veig que hi ha una gran varietat de personatges, que sempre m’acaba passant el mateix: que em perdo i haig de de repassar pàgines enrere per seguir el fil dels personatges.

Nota: 3’5/5