Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

Anuncis

VIOLETAS DE MARZO, Philip Kerr (Sèrie Bernie Gunther 01)

Títol original: March Violets 
Traducció: Isabel Merino Sanchez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
384 pàgines. Any publicació: 1989

Bernie Gunther és un investigador privat al Berlín del 1936, previ a la Segona Guerra Mundial. En Hitler ja és al poder, els jueus i les dones pateixen la política nacionalsocialista, els joves alemanys s’allisten amb ganes de donar-ho tot pel país, els camps de concentració donen la benvinguda a un ampli grup de gent… I tal i com pintaven les coses, hi havia qui s’apuntava al carro del nazisme sense creure-hi, per lliurar-se de la fúria del partit o per treure’n profit. Aquests són els que anomenaven Violetes de Març, els últims conversos.

A en Bernie Gunther el contracten perquè arrel d’un doble homicidi desapareixen unes joies familiars de gran valor sentimental, però sobretot econòmic. El seu propietari pateix perquè no vol que acabin en mans del Führer o d’alguns dels seus comandants, que com ja sabeu aquests s’aprofitaven de l’ambient desesperant que havien creat a una part de la població per arreplegar-ho tot en nom del partit (tant per per invertir en el país com per interessos personals).

Al primer moment és evident que el lladre de les joies és també l’autor del doble assassinat, i en Gunther no es vol ficar en mig de venjances sanguinolentes, així que és compromet únicament a trobar les joies. Però no hi compta amb que haurà de bregar amb gent amb interessos similars.

En Bernie Gunther és el típic investigador de l’època, i quan dic típic em refereixo a aquella imatge que ens ha donat tant les novel·les com el cinema. A l’estil Humphrey Bogart, Gunther vesteix d’americana i barret, té un humor cínic, sobrat i bocamoll, amb algunes expressions força gràfiques, i és tirant a masclista. Està en contra de les polítiques imperants, però no és un personatge polític, sinó amargament resignat i que s’adapta a elles per pura supervivència. És un personatge interessant, sempre té una resposta enginyosa, i sóc conscient de que a molts els hi pot semblar carismàtic, encara que a mi no se m’ha acabat de ficar a la butxaca.

No hi podia faltar una femme fatale

La novel·la és distreta, però amb un final que he trobat decebedor. Per una part és molt interessant l’ambientació de l’època, els canvis polítics i les seves repercussions, que introdueix amb naturalitat dins la història sense que semblin uns apunts de classe. Fins i tot escenifica que figures reals del nazisme interactuïn amb en Gunther. Però no acaba de tancar bé algunes trames, o les tanca molt precipitadament o d’altres directament queden obertes, i hi ha certs moments de violència explícita que personalment m’han incomodat. Pot ser interessant llegir la segona novel·la que composa aquesta trilogia de Philip Kerr anomenada Berlin Noir, per veure com evoluciona i si l’autor m’acaba de convèncer o pel contrari em fa fugir.

El número 43 de la Admiralstrasse era el tipo de sitio donde las ratas llevan tapones para los oídos y las cucarachas tienen una fea tos.

Me desperté con un sabor a bragas de puta en la boca, bebí una taza de café y hojeé el Berliner Borsenzeitung.

Aquella sonrisa me irritaba bastante; en parte porque sentía que me trataba con condescendencia, pero también porque deseaba desesperadamente ponerle fin con un beso. O, si eso no resultaba, con un buen revés.

Sólo hay una cosa que me irrite más que la compañía de una mujer fea por la noche, y es la compañía de la misma mujer fea a la mañana siguiente.

Cuando me dirigía hacia el oeste por la Leipzigerstrasse, me tropecé con el desfile iluminado por antorchas de las legiones de camisas pardas que marchaban hacia el sur por la Wilhemstrasse, y me vi obligado a salir del coche y saludar al estandarte que pasaba. No hacerlo era arriesgarse a recibir una paliza. Imagino que había otros como yo en aquella muchedumbre, con el brazo derecho extendido como si fuéramos policías de tráfico, haciéndolo sólo para evitarnos problemas, y sintiéndonos un tanto ridículos. ¿Quién sabe? Pero pensándolo bien, en Alemania los partidos políticos siempre habían sido fanáticos de los saludos: los socialdemócratas, con el puño cerrado bien alto por encima de la cabeza; los bolcheviques del KPD con el puño cerrado a la altura del hombro; los centristas con el pulgar doblado y dos dedos rectos formando una pistola, y los nazis listos para una inspección de uñas. Recuerdo cuando pensaba que todo aquello era bastante ridículo y melodramático, y quizá por eso ninguno de nosotros se lo tomó demasiado en serio. Y aquí estábamos ahora, todos nosotros, levantando el brazo con los mejores entre ellos. Pura demencia.

-No consigo acostumbrarme a tener un secretario -añadió (Jeschonnek) – Por supuesto, comprendo que el lugar de una mujer es el hogar, criando una familia, pero siento mucho afecto por las mujeres.

Nota: 3/5

MONTALBANO, TI AMO

Estàtua del comissari Montalbano.

Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.

Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament,… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio , l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.

Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra història sentimental.

A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument, que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure a Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.

Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:

  • La forma del agua (1994)
  • El perro de terracota (1996)
  • El ladrón de meriendas (1996)
  • La voz del violín (1997)
  • La excursión a Tindari (2000)
  • El olor de la noche (2001)
  • Un giro decisivo (2003)
  • La paciencia de la araña (2004)
  • La luna de papel (2005)
  • Ardores de Agosto (2006)
  • Las alas de la Esfinge (2006)
  • La pista de arena (2007)
  • El campo del alfarero (2008)
  • La edad de la duda (2008)
  • La danza de la gaviota (2009)
  • La búsqueda del tesoro (2010)
  • La sonrisa de Angélica (2010)
  • Juego de espejos (2011)
  • Un filo de luz (2012)
  • Un nido de víboras (2013)
  • Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)

Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. La llàstima, en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, es que no trobo enlloc on poder veure-la.

Nota: 5/5

LA PLAYA DE LOS AHOGADOS, Domingo Villar


Editorial : Siruela
Col·lecció: Políciaca
448 pàgines. Any publicació: 2009

La playa de los ahogados és la segona novel·la protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas, acompanyat sempre del rude del seu ajudant, Rafael Estévez.

Un conegut mariner de la zona apareix mort a la platja. Els que el coneixien donen per fet el suïcidi: era un tipus solitari que arrossegava una traumàtica història des de feia anys, una història que tornava a fer acte de presència de forma estranya. Però certs indicis fan pensar a l’inspector Caldas que tot és un muntatge, i que forçadament haurà de resoldre el passat per entendre el present.

Sincerament, quasi no recordo Ojos de agua, la primera novel·la de l’inspector Caldas,i al blog només vaig fer-hi un breu apunt. Així que l’he agafat i tinc els dos llibres, un al costat de l’altre, per comparar. Apostaria que m’ho he passat millor amb aquesta última novel·la, encara que m’ha costat arrancar. Trobo que l’inici està una mica muntat per qui ja coneix el personatge, de manera que qualsevol cosa que no formi part de l’argument principal, qualsevol minúcia, ja és d’interès perquè prèviament ja t’interessa el personatge. Agafo els dos llibres i em donen la raó: el primer, on coneixem Caldas, a l’inici l’autor ja posa tota la carn a la graella. En res sabem que la víctima està bevent la que serà la seva última copa, en res sabem unes de les peculiaritats de la feina d’en Caldas, i en res coneixem el caràcter bàrbar del seu ajudant (menys de 5 minuts he trigat en llegir-ho). Però en aquesta novel·la es pren realment el seu temps (les seves pàgines) per endinsar-nos a la trama i a ensenyar-nos com són i com treballen els protagonistes.

No és tampoc una novel·la ràpida, i l’autor té una particularitat una mica irritant: cada capítol té un títol, és una sola paraula, però d’aquesta paraula posa totes les definicions del diccionari. Suposo que és per donar una pista del que vindrà, i dic suposo perquè alguns no ho vaig acabar de veure, i als pocs capítols vaig decidir saltar-me totalment aquest tràngol. Però la trama, poc a poc, va agafant una forma cada cop més interessant, els personatges comencen a moure’s i a mostrar-se, les incògnites van sorgint,… I acaba essent una novel·la molt entretinguda que satisfà perfectament, final inclòs, a qualsevol fan del gènere. Imagino que per això es va portar al cinema, amb guió del mateix Domingo Villar i protagonitzada per Carmelo Gómez.

Quan vaig acabar la novel·la vaig anar a buscar immediatament el següent de la sèrie, i m’he trobat amb un cas curiós: el tercer llibre té títol (Cruces de piedra), té argument, aparentment té editorial i fins i tot portada, hi ha anuncis de la seva publicació al 2015, 2016, 2017, però… encara està pendent de publicar. S’haurà d’estar al cas, doncs.

Nota: 3/5

TE DEJÉ IR, CLARE MACKINTOSH

Títol original: I let you go
Traducció: Ana Alcaina i Verónica Canales
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Bestseller
432 pàgines. Any publicació: 2014
Format: Kindle (2,84€ d’oferta)

Te dejé ir és un best-seller que va tenir un relatiu èxit l’any passat, i és d’aquelles novel·les que tenen el seu indispensable “gir sorpresa” (temo que algun dia aquesta etiqueta acabi convertint-se en un gènere literari).

Al tractar-se d’un best-seller ja saps més o menys què vas a llegir, o què esperes trobar-te. No esperes Jane Austen ni Vila-Matas, tan sols entreteniment i certa satisfacció final a mida de les expectatives.

L’argument fa més o menys així: Una relació de fets fa que la Jenna Gray fugi del seu passat i d’ella mateixa, construint una nova vida allunyada de tothom, en un paratge solitari. Però no sempre es pot fugir de tot.

(I ja està, no puc dir res més sense revelar més del compte. Així que aviso que és possible que a continuació deixi moltes pistes de com es desenvolupa la història. Una història per altra banda que no val la pena llegir. Jo he avisat.  )

L’inici és distret: un tràgic accident investigat per un equip policial, la fugida de la Jenna, el posat de dona traumatitzada que no vol cap tipus de contacte social, els inicis d’una nova vida. A mig llibre, però, arriba el gir sorpresa. I sincerament, em vaig emprenyar. Perquè és lògic emprenyar-se quan t’adones que l’autora, t’ha estat enganyant durant mitja novel·la a base d’omissions intencionades.

I a partir d’aquí fa baixada. És com un telefilm d’aquells  de migdia basat en els llibres de la Mary Higgings Clark: una barreja de drama, thriller, misteri i una pobra dona que fuig d’un psicòpata molt psicòpata, que estranyament només s’acarnissa de manera brutal directa e indirectament amb les dones amb qui ha mantingut una relació íntima formal o esporàdica. Que direu: Això se’n diu ser un maltractador, és de llibre!  I jo dic: Doncs mira, potser sí, però és un element tan extrem i tan desequilibrat que m’estranya que es pugui limitar a les dones amb qui se’n va al llit.

La protagonista no ajuda res, clar. Si al començament ja era de poques paraules, després entra en un emmudiment totalment absurd que provoca un malentès rere l’altre. I a mesura que t’acostes al final tot es torna insuportablement predictible, barroer, fals. Vaig estar temptada varies vegades d’abandonar, tant em feia que faltessin 50, 40, 20 pàgines per acabar. Sí, se’m va fer llarg.

No és una bona història. Té un inici entretingut que et manté a l’aguait, però l’autora abusa d’acumular clixés i de forçar situacions de manera poc natural per construir la trama.

Nota: 2/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5