EL GUARDIÁN INVISIBLE, Dolores Redondo

guardian invisible
Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora & Delfín
440 pàgines. Any publicació: 2013

A primers de desembre em vaig trobar intentant escollir un llibre per regalar a un familiar pel seu aniversari. Tot i ser família política, o justament per això, ens coneixem poc, sobretot literàriament. No em vaig voler arriscar i vaig triar un bestseller, el que estava de moda. Però al preguntar-me ella si l’havia llegit, em va costar confessar que no, no l’havia llegit. No sóc de regalar llibres que no he llegit, trobo que és tan impersonal com regalar una colònia, quelcom que fas per compromís sense pensar-hi gaire en qui rep el regal. Simplement vaig pensar que li agradaria, tal i com compres ràpidament una colònia sense ni tan sols olorar-la, i tot així penses que a qui està destinat li agradarà. Així que per compensar-ho em vaig posar a llegir-lo, i crec que vaig quedar prou bé quan en una reunió familiar posterior el vam estar comentant.

L’argument és el següent: A Elizondo, un petit poble navarrès, els cossos d’unes adolescents apareixen assassinades enmig del bosc, envoltats pels signes d’un estrany ritual. Amaia Salazar, inspectora de Pamplona però nativa del poble, s’encarregarà de la investigació. En la seva tornada als orígens, es despertarà un trauma que tenia dormit dins seu durant molt de temps.

El guardián invisible no és complicat de llegir, té una trama  senzilla, tot i aquesta originalitat de barrejar éssers mitològics bascs amb novel·la negre. Dos històries, present i passat d’Amaia Salazar, van avançant fins culminar en un moment precís i personal de fúria i desesperació. Així que, tot i que ens trobem amb un argument policíac, la vida personal de la protagonista també té molt de pes en la història.

Tot i l’èxit de la trilogia del Baztán, els seguidors més acèrrims del gènere policíac no els ha convençut això de barrejar éssers fantàstics amb una investigació criminal, tot i que tampoc és la única pega, ja que és veritat que la qualitat de la narració no és precisament espectacular. Però admeto que a mi m’ha agradat aquesta atmosfera mística i misteriosa, m’hi he sentit còmode, i he passat una bona estona llegint-lo i coneixent una petita part de la mitologia basca, i per això ja es mereix el 3. Però no m’ha enlluernat prou com per continuar llegint la saga, si més no de moment.

Nota: 3/5

Anuncis

LA CASA INFERNAL, Richard Matheson

hell house

Títol original: Hell House E-book. Any publicació: 1971

“En 1940 una expedición de cinco personas se internó en la infame Casa Belasco para desentrañar los misterios de la que era considerada como la casa más peligrosa del mundo. Sólo uno de ellos consiguió salir con vida. Treinta años después, el millonario Rolf Randolph Deutsch contrata a cuatro extraños, entre ellos el único superviviente de la masacre de 1940, para demostrar la existencia de la vida después de la muerte. Para ello deberán pasar una semana en la Casa Belasco. La Casa Infernal les ha permitido entrar, pero ¿los dejará salir?”

“De todas las novelas sobre casas encantadas, La Casa Infernal es la más aterradora que se ha escrito jamás. Destaca sobre las demás, como las montañas despuntan sobre las colinas.- Stephen King”

Avui dia sembla que ja hem vist o llegit tot el que es podia dir o imaginar sobre cases encantades. Potser La casa infernal no ens sorprendrà com ho devia fer als lectors del 1960, però tot i així ho fa, i no decepciona.

La obscuritat física, palpable, que descriuen al principi s’apoderà de mi durant tota la lectura. En cap moment em va provocar un terror intens, però si incomoditat, un malestar d’aquells que, incongruentment, em va animar a seguir llegint sense descans. L’acció quasi no decau, perquè la tensió és permanent.

Varis són els protagonistes: Quatre persones, amb unes bases empíriques molt diferents (o potser no tant, però amb unes conclusions molt subjectives), entren a La Casa Belasco buscant un resultat que recolzi les seves creences. Lionel Barret és un parapsicòleg disposat a demostrar que els fantasmes no existeixen, que no es més que residus d’energia que algunes persones tenen la capacitat de manipular per afavorir les seves conviccions. L’acompanya la seva tímida esposa i ajudant Edith. Florence Tanner i Benjamin Franklin Fischer són dos mèdiums capaços de percebre els esperits que ronden per la casa.

Cada un anirà per la seva banda per esbrinar que succeeix realment a La Casa Belasco. Una casa, protagonista també junt amb el seu antic propietari, Emeric Belasco. Una casa, una mansió colossal sense finestres, on a cada racó hi ha la petjada de les pitjors depravacions que es van viure, tot sota la supervisió i manipulació d’Emeric Belasco, la presència del qual encara és present a la casa.

I es sobre aquestes perversions que hi ha les imatges i escenes més potents de la novel·la, que no m’han deixat indiferent. Matheson és cru i violent, i fila aquesta terrorífica història quasi perfectament. I dic quasi perquè, personalment, he trobat el final poc esclaridor, però m’ha deixat prou satisfeta.

Hi ha una versió cinematogràfica del 1973, i s’està preparant una altra aquest 2014:

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

MATADERO CINCO o La Cruzada De Los Niños, Kurt Vonnegut

Títol original: Slaughterhouse-Five, or The Children’s Crusade
Traducció: Margarita García de Miró
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
188 pàgines. Any publicació: 1969

Fa unes setmanes que vaig acabar Matadero cinco i encara no he escrit res sobre aquesta novel·la. El meu problema és que l’he trobat tant genial que no sé per on començar.

Vonnegut utilitza la ciència-ficció per explicar la seva experiència personal en el bombardeig de Dresde. A l’inici ens comenta la dificultat de parlar-ne quan ja s’han escrit tantes coses sobre el tema, així que seu propòsit és fer un plantejament original. I  ho fa utilitzant la ciència-ficció, adobada amb humor negre i un marcat posat anti-bel·licista.

El protagonista és Billy Pilgrim, que segons sembla ha estat segrestat per uns alienígenes del planeta Trafalmadore, on tenen un concepte del temps  diferent al terrestre. Es per aquesta influència que Billy fa continus salts pel temps. Tan bon punt és presoner dels marcians, com està a la guerra, com dirigint la seva botiga, suportant els esbroncades de la seva filla o presenciant la seva pròpia mort. Tot plegat una mica lostià (de Lost).

En general és una novel·la molt divertida, curiosa, i sense caure en un humor ofensiu tractant-se d’una tragèdia d’aquesta magnitud.

Nota: 😀 😀 😀 😀

FIN, David Monteagudo

Editorial: Alcantilado
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: 2009
350 pàgines.

Una colla d’amics es reuneix en un refugi 25 anys després de que celebressin una trobada semblant. Volen recordar vells temps, veure com els ha canviat els anys, saber com li va a cada un… Però succeeix quelcom estrany que els deixa sense electricitat, i tots els aparells com els mòbils, llanternes, i fins i tot els cotxes, deixen de funcionar.

Quan una novel·la m’agrada moltissim em costa escriure una opinió perquè els sentiments em bloquegen. El mateix passa amb les novel·les que no m’han agradat gens, quan la indignació no em deixa raonar clarament. Però faré l’intent.

O sigui, que intentaré explicar perquè no m’ha agradat. I aquí ULL! perquè hi ha algun SPOILER.

L’autor no s’ha complicat la vida. Un fet que va succeir anys enrera uneix als protagonistes, i s’aludeix constantment però no és explicat explícitament. Cada cop que es vol fer, casualment hi ha una interrupció. O sigui, que l’autor ens deixa amb l’enigma del que va passar realment, tot i que per detalls ens fem una idea. Però es tan ridícula aquesta manera de saltar-se una explicació senzilla però concreta que només em ve al cap que és una forma de no complicar-se la vida. A més, aprofita sense cap vergonya aquesta ignorància del lector per engrandir fins a límits insospitats la víctima de l’incident.

El fet que de sobte cap maquinària funcioni i les desaparicions tan enigmàtiques dels protagonistes tampoc rebran cap explicació. S’atreveix a barrejar la ciència ficció amb els fets paranormals perquè si, perquè l’autor creu que no té cap obligació a donar una explicació lògica ni res que s’assembli.

Monteagudo tira pel dret en certes situacions, és a dir, estalvia d’explicar coses bàsiques com l’entrada a una gran població o la provisió d’aliments. Ho trobaria justificat si a canvi hagués donat quelcom més que diàlegs insulsos, histriònics i repetitius carretera amunt, carretera avall. Em recordava sovint a La carretera, vinga carretera amunt! Però sobretot em recordava a un reportatge que vaig veure fa temps, sobre que passaria si la població desaparegués per art de màgia, així per les bones. Potser li va servir d’inspiració, junt amb el Mecanoscrit del segon origen.

Les converses inicials, trivials, entre els protagonistes, són escrites amb tan poca gràcia que cauen en al vulgaritat, i són tan horriblement tipiques que et sembla increible veure-les plasmades en un llibre. A més… amb tants… punts suspensius… que la lectura… es fa…. carregosa… No es pot demanar més, la resta de la narració no és per tirar coets.

De totes maneres, felicito l’autor perquè ha aconseguit que li publiquessin. Com va passar amb el fenomen Brown, crec que aquesta publicació és per la moda d’ara, que es porten molt les històries apocalíptiques. Una manera més de fer calerons.

Nota: 👿

EL JUEGO DEL ÁNGEL – Carlos Ruiz Zafón

David Martín és un jove escriptor que adquireix cert èxit amb les seves novel basades en una Barcelona gòtica, amb personatges foscos i crims macabres. Un bon dia apareix un misteriós editor que es declara seguidor seu i li proposa un encàrrec molt ben pagat, que ell accepta amb alguns inconvenients. L’encàrrec és una mica extravagant, però poc a poc va descobrint que no és tan innocent com semblava al principi.

——————

Bé, és una novel·la que no està malament, encara que no entusiasma. L’esquema és molt semblant a L’ombra del vent però amb altres històries, que no vol dir que no hi hagi sorpreses però si que no hi ha aquesta novetat que va tenir la seva anterior novel·la.

Crec que és impossible no comparar-la amb L’ombra del vent. Jo sóc de les que vaig gaudir molt amb aquest llibre, i com molts esperàvem alguna cosa que ens fes sentir el mateix. Però ha estat un estrepitós fracàs (per la meva part). Anem per parts:

– Diàlegs: TOTS carregats d’ironia i sarcasme, d’enginy i pedanteria, com si la gent parlés així. Admetria un o més personatges amb qui mantenir aquests diàlegs, però no amb tots, és completament irreal.

– Ruiz Zafón no és prou destre amb la intenció de barrejar realitat / irrealitat, per això crec que deixa alguns punts buits o mancats d’explicació, sobretot en l’embolic final. Una cosa és que intenti posar misteri i l’altra que desconcerti el personal amb un final confús per a tots i amb alguns personatges que no saps molt bé que feien aquí, com per exemple l’Irene Sabino.

– Si en L’ombra del vent hi havia un sol personatge que destacava entre tots en l’aspecte humorístic i verborrea enginyosa, era el gran Fermín Romero de Torres. A El joc de l’àngel és Isabella qui es pretén que doni aquest toc d’humor essent una copia descarada, però em va semblar un personatge una mica artificial, no em va acabar de convèncer del tot.

– Repetició de les descripcions o recrear-se massa en elles. De vegades no cal donar-li tot mastegat al lector, o li crees un empatx.

En fi, resumint, el llibre no està malament, entreté, hi ha trossos fluixos que es veuen compensats amb un final trepidant encara que una mica … confús? Inacabat? Indefinit? Fet perquè el lector assumeixi el final que vulgui? Aquí potser si era el millor moment per donar-li  més mastegadet el lector.