EL CLUB DE LA BUENA ESTRELLA, Amy Tan

buena estrella

Títol original: The Joy Luck Club
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Tusquets Editores
Col·lecció: Andanzas
338 pàgines. Any publicació: 1989

El club de la bona estrella és una reunió periòdica de quatre dones xineses per jugar al mah-jong. La mort d’una d’elles portarà la seva filla a substituir-la, i així s’inicia la història (històries) de cada una d’elles i de les seves respectives filles i les tenses relacions que mantenen, ja que ambdues generacions semblen incompatibles tant per vivències personals com per les diferències culturals.

Confessaré que no el vaig agafar amb gaires ganes, el tenia a casa arrel d’un saqueig a casa d’uns familiars (un dia haig de parlar d’aquest saqueig i de tot el que en vaig treure). Però en les primeres pàgines de seguida vaig intuir que m’agradaria molt, i ho vaig encertar de ple. El club de la buena estrella és un recull de relats del passat i el present, lligats entre sí pels fils familiars entre mares i filles. Les primeres relaten marcades experiències molt lligades a la cultura xinesa en que s’hi barreja la guerra, fam i pobresa, amb supersticions que em recordaven al famós Feng Shui i que per poc creíbles que siguin em deixaven un pòsit d’incertesa. Les filles en canvi, nascudes i criades com a nord-americanes, tenen unes vivències i manera de fer molt diferent a la de les seves mares, i això provoca que siguin incapaces d’entendre’s entre elles, comportant una convivència força difícil.

M'ho sé montar bé.

M’ho sé muntar bé.

L’única contra que hi he trobat (i n’assumeixo la culpa) és que anava una mica confosa amb el nom de cada una d’elles, de manera que sovint no sabía qui era la mare o la filla de qui, i quina història havien viscut anteriorment. M’hagués anat bé fer-me una petita guía, però em vaig conformar en mirar les pàgines anteriors. Mal fet.

Nota: 4/5

Anuncis

UN PERRO, Alejandro Palomas

IMG_20160218_174134

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5

CORALINE, Neil Gaiman

coraline-imprimir_300dpi

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

Dave-mckean-coraline-the-other-mother

coraline104 No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

UNA MADRE, Alejandro Palomas

9788416120437_L38_04_l

Editorial : Siruela
Col·lecció: Nuevos Tiempos
248 pàgines. Any publicació: 2014

És la nit de cap d’any a Barcelona. En Fer ens guiarà pel sopar que la seva mare, l’Amalia, ha preparat amb tota la il·lusió del món. I es que aquest any, per fi, hi serà tota la família: els seus tres fills i el seu germà Eduardo.

Una madre és un llibre emotiu, molt tendre. Sembla plantejat com una obra de teatre, amb sis personatges molt diferents entre sí, però família al cap i a la fi, assentats en una taula preparada per set persones. Cada un porta una història darrera, i en Fer s’encarregarà d’anar-nos explicant, d’anar coneixent les cara A i cara B de la gent de la taula. D’aquesta manera, la idea preconcebuda que tenies d’un personatge canvia totalment al acabar el llibre.

L’humor va pujant esglaó a esglaó, per una mare extremadament ingènua i optimista, còmicament descontrolada per la llibertat que li ha donat el divorci, i que porta les converses per camins que freguen l’absurd (¿Es portuguesa portuguesa, o portuguesa de Portugal?) i que descol·loca contínuament a qui la rodeja. Aquí l’autor és un punyetero, va deixar que em relaxés, que rigués, que apreciés cada cop més als personatges, sobretot a l’Amalia, i quan apareix el drama de les històries del passat, t’enganxa amb la guàrdia baixada, incapaç de contenir les llàgrimes davant la saviesa d’una mare i el seu amor incondicional lligat a un etern patiment.

– Puede ser – dice mamá sentándose en una de las sillas de la mesa. Lo dice con esa voz de mujer mayor que no sabe defenderse de los ataques de la gente a la que quiere, porque desde siempre prefiere dolerse a dañar. 

Sí, l’Amalia és la estrella, però els altres personatges valen molt la pena. Tant en el sentit còmic com tràgic, i tant els que hi són com els que no, perquè hi ha alguns que no apareixen mai però són ben presents, per bé o per malament.

Una madre és un llibre que sense cap dubte gosaria regalar. No és un best seller a l’ús, però crec que pot arribar a moltes persones i que poques se’n penediran de llegir-lo.

Nota: 5/5

TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN, Lionel Shriver

Tenemos-que-hablar-de-Kevin

Títol original: We Need to Talk About Kevin
Traducció: Javier Calzada
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos / Panorama de Narrativas
616 pàgines. Any publicació: 2007

Com deia a l’anterior post, hi ha llibres que es mereixen un post apart, i en aquest cas, de pas, un monument.

Escrita de forma epistolar, en la que només hi ha una sola veu, la de l’Eva, que escriu a Franklin, ambdós pares d’en Kevin. En aquestes cartes Eva barreja el present i el passat, però seguint més o menys un ordre. Ens porta a quan Kevin era només una idea, després l’embaràs, el naixement, l’estrany comportament d’en Kevin, l’adolescència… I alhora barreja l’actualitat sabent cada vegada més d’aquell Terrible Dijous que va protagonitzar en Kevin. L’Eva li retreu a Franklin la seva ceguesa vers Kevin, un nen especial, diferent a la resta des de que va néixer. Franklin defensava les rareses del seu fill fregant l’absurd, i els fets han acabat donant la raó a l’Eva. Aquesta, que també es sent culpable pel seu comportament vers Kevin, a més de parlar sobre la maternitat, divaga molt sobre altres temes, per exemple la identitat, tant americana, de la que és força crítica, com  la identitat personal.

L’Eva és esquerpa, seca, poc sentimental. Costa empatitzar amb ella. Quan comences a sentir certa afinitat, de sobte et fot una coça, però després se’t torna a guanyar poc a poc, sobretot en la lluita perduda contra el seu fill. I és així, sense adonar-te, que et trobes en una espiral que va in crescendo. Vaig acabar panteixant d’ansietat al llegir les últimes pàgines.

És dur, és angoixós, és incòmode, perquè com a La cena de Koch (relació una mica lliure), el mal és dins la família, i és el més difícil de combatre.

Nota: 5/5

LA CENA, Herman Koch

cena-la-150-rgb

Títol original: Het Diner
Traducció: Marta Arguilé Bernal
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
288 pàgines. Any publicació: 2009

La cena és una novel·la basada en fets reals. I en uns fets reals ben propers: segur que no heu oblidat el cas dels tres joves que  al 2005 van cremar viva una indigent en un caixer de Barcelona. 

Herman Koch es va sentir atret pel cas i l’ha novel·lat d’una manera molt particular: dues parelles, els pares dels joves, queden per sopar en un  modern restaurant per “parlar dels seus fills”, sense concretar el tema a tractar. El narrador i qui ens donarà la visió principal és Paul, un dels pares, que coneix el secret del seu fill, i que ja intueix que no és l’únic. Paul es passarà tot el sopar entre agres pensaments contra l’altra parella que els acompanya a taula i nedant entre records cada cop més obscurs, mentre el tema que els ha portat a reunir-se planeja per sobre seu, però es va posposant plat rere plat.

L’autor divideix la narració per àpats, i a cada àpat la conversa es va tensant i degenerant fins a culminar en un final del que no s’intueix res fins poc abans.

Àcida i provocadora, Koch s’allunya dels plantejaments políticament correctes. Tergiversa el sentit de la justícia i els deures d’uns pares amorosos fins a uns límits no tan allunyats de la realitat. Perquè… Què series capaç de fer pels teus fills? Evidentment no es queda només aquí: l’educació, la responsabilitat, i altres temes són tractats de manera agosarada, descarada i poc habitual, ajudant-se d’uns personatges trastornats.

media_xl_1092220

La cena va ser un èxit immediat a Holanda, arribant a ser el Llibre de l’Any 2009. No coneixia Herman Koch, però m’ha agradat tant que immediatament he començat Casa de verano con piscina, llibre posterior a aquest, en que l’estil de l’autor es fa patent al repetir-se aquest to punyent que fins i tot pot incomodar a alguns lector.

Nota: 4/5