La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

ALTA FIDELIDAD, Nick Hornby

PN682_G

Títol original: High Fidelity
Traducció: Miguel Martínez Lage
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
360 pàgines. Any publicació: 1995

En Rob és a punt de fer trenta-sis anys, és propietari d’una ruïnosa botiga de música, amagada en un carreró d’un barri de Londres, i l’acaba d’abandonar la Laura. Al principi ho porta molt bé, i coneix la Marie, una cantant nord-americana per la que se sent immediatament atret. Però tot canvia quan s’assabenta que la Laura l’ha deixat per un altre.

Narrat en primera persona, en Rob comença fent-se el xulo amb una hipotètica carta a la Laura on, per treure’s de sobre el greuge de veure’s abandonat, li explica les dones que, no com ella, sí li van trencar realment el cor, i descriu la història que va tenir amb elles. Més endavant, intentarà esbrinar perquè no van funcionar aquestes relacions.

També el veurem en el dia a dia en la seva botiga, amb en Dick i en Barry, dos treballadors que si no els hi pagués vindrien igualment. Es dediquen a escoltar música i fer llistes de els 5 millors elquesigui (de música fins a llibres o pel·lícules)  per passar l’estona. Els seus pensaments van dirigits principalment cap a la música i les relacions.

En Rob (ho diré per si no ha quedat clar) és un immadur i Alta Fidelidad no és un llibre per prendre-s’ho seriosament, perquè si ho fes, m’enfadaria per haver-me empassat les palles mentals d’un capullo integral. Si clar, és la gràcia del llibre, que en Rob és així, no evoluciona, i ell a vegades és conscient i sovint fa autocrítica, i per ser com és fa el ridícul unes quantes vegades. Però també hi ha altres temes més seriosos en les que no aprofundeix en absolut, que li llisquen, com l’avortament, les necessitats de la seva parella, o en el fet d’eximir-se de responsabilitats a costa dels altres.

Acabo la lectura amb un regust semi-amarg. Per una part, és distret, a vegades aconsegueix ser divertit, he apuntat un munt de música per escoltar (que no sé si escoltaré mai). Per l’altra, al ser una novel·la escrita el 1995 i que entra dins del que és la literatura pop, ha acabat quedant un pèl desfasada. I en Rob, que se’m guanya al principi, al final l’he acabat detestant.

———–

Antes de emitir un juicio (…) yo te pediría que anotases las cuatro cosas más lamentables que le hayas hecho a tu pareja, sobre todo –  y muy especialmente – si tu pareja no las sabe. No las disimules; tú apúntalas, haz la lista cno el lenguaje más sencillo que sepas utilizar. ¿Has terminado? Estupendo. Ahora, dime quién es el mamón. 

Tu segueixes sent el mamón, Rob.

Nota: 2’5/5