A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

Anuncis

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES, Sergi Pàmies

Sergi Pàmies recull aquí petits trossos de vida que bé podrien ser teus, meus, o del veí. Potser pensem que tenim una vida avorrida, però no hi ha res com que algú que domini l’art de l’escriptura agafi un trosset d’aquesta vida teva tan avorrida i li doni la bellesa, la sensibilitat, la brutalitat o la tristesa necessària, per a valorar un fet, a primera vista, fútil.

Dóna gust llegir-lo. No és que t’enganxi, pots llegir un parell d’històries, deixar el llibre i no reprendre’l fins d’aquí a, per exemple, una setmana. O llegir-te’l tot seguit si es prefereix, ja que ni arriba a les 150 pàgines. Però tot aquest conjunt d’històries, moltes trivials, insignificants, però totes elles amb una elaboració tan acurada, formen aquest petit llibre que val la pena assaborir.