La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

EL LECTOR, Bernhard Schlink

el-lector-bernhard-schlink

Títol original: Der Vorleser
Traducció: Joan Parra Contreras
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
208 pàgines. Any publicació: 1995

A l’Alemanya de finals dels anys 50, en Michael Berg torna del col·legi sense trobar-se gaire bé. Acaba vomitant en una cantonada, i l’auxilia una dona que el porta a casa. A en Michael li diagnostiquen una hepatitis, i mesos després, ja recuperat i empès per la seva mare, torna a buscar la dona que el va ajudar per agrair-li el gest. Iniciaran una intensa relació sexual, però la Hannah desapareixerà mesos més tard.

Al cap d’uns anys en Michael acut com a estudiant de Dret a un judici de criminals de guerra en el que es jutja a cinc guardianes d’un camp de concentració. Sorprenentment, la Hannah està entre els acusats.

El tractament de la part històrica m’ha agradat molt, sobretot la recerca d’en Michael per intentar entendre l’horror, les víctimes i els botxins, i sobretot posar-se en el paper de la Hannah-nazi. El tema de la generació post-nazi també l’he trobat molt interessant: els fills que rebutgen els pares que van permetre l’horror, ya que esos mismos padres quedaban desautorizados por el hecho de no haber sabido plantar cara al Tercer Reich, ni siquiera a posteriori. 

Però per l’altre hi ha la part “romàntica“, on hi tinc sensacions contradictòries. M’agrada que l’autor sigui tan fi, tan delicat per l’erotisme, posant la quantitat justa i fugint de la morbositat. Tampoc és ensucrada, i classificar-la com a novel·la d’amor no li faria justícia. La història entre ells és complicada, com també ho és jutjar l’actuació dels personatges. Al ser en Michael l’únic narrador desconeixem que sent la Hannah, i no estic segura si és per això que fins i tot acabo sentit compassió per ella, i que trobi que en Michael no està a l’altura de les circumstàncies. Però si ens cenyim al més bàsic d’aquesta relació, és a dir, un adolescent seduït per una dona de trenta-sis anys i que no sap com comportar-se quan descobreix que la seva amant va ser una criminal nazi, doncs acabes acceptant el comportament d’en Michael, tot i que no satisfaci a ningú.

Nota: 4/5

Un record: 

En Michael visita el camp de concentració d’Struthof, passejant per la preciosa regió alsaciana i dels Vosges, i que també vaig visitar l’agost del 2009. (…) anduve por unos escalones que bajaban entre los cimientos de los derruidos barracones. tambíen recordé los hornos crematorios que por entonces se exhibían en uno de los barracones, y el calabozo, alojado en otro. Recordé mi intento frustrado de imaginarme un campo de concentración lleno (…) de imaginarme de una manera concreta todo aquel sufrimiento. Lo intenté de verdad (…) pero todo fue inútil, y tuve una sensación de lamentable y vergonzoso fracaso. Recordo de la meva visitaAuschwitz que, abans d’entrar en una sala, va sortir una japonesa jove, pàl·lida, tapant-se la boca, i va baixar amb pressa les escales que jo havia pujat. Vaig pensar que, déu meu, què era el que m’esperava allà dins.

Era la sala dels cabells. Una habitació d’uns quinze metres de llarg amb aparadors a ambdues bandes, on mostren muntanyes de cabell, tallat o arrancat als seus propietaris, ves a saber. No em va sortir el nivell d’empatia que va tenir la japonesa, que encara a dia d’avui no estic segura si envejar-li. A mi se’m va venir a sobre la perplexitat i l’incredulitat, que es va repetir al visitar Struthof a l’any següent. Preguntes que se t’amunteguen a cada passa (ningú va fer res? ningú ho sabia? cap a on mirava el món? com es possible que ningú dels dos bàndols es rebel·lés?) com la confusió en la rutina del turista (està bé fer fotos? està bé fer-se fotos? tocar o acostar-s’hi massa al que hi ha exposat sense cap mena de barrera pot ser irrespectuós? que punyetes fan aquests nens passejant per aquí?), com una sensació d’irrealitat i de no saber estar amb tu mateix: (…) encontré más abajo, en la misma ladera, una casa pequeña, situada frente a un restaurante. En tiempos aquella casa había sido la cámara de gas. Si! Un restaurant on la terrassa tenia precioses vistes als Vosges i a la càmara de gas! Encara seguíem desconcertats: volíem anar a prendre alguna cosa fresqueta, però era adequat fer-ho allà? Quines són les normes per conviure respectuosament amb el que va passar? Finalment vam marxar. Remato subscrivint aquest passatge: Al principio me daba cierto reparo pasar, en el camino de regreso, por los pueblos alsacianos en busca de un restaurante para almorzar. Pero el reparo no se debía a un sentimiento auténtico, sino a la idea de cómo había que sentirse después de visitar un campo de concentración. Cuando me di cuenta, me encongí de hombros y me puse a buscar un restaurante.

MIRACLE A LLUCMAJOR, Sebastià Alzamora

Editorial: Proa
Col·lecció: A Tot Vent
Any publicació: 2010
Pàgines: 240

Als anys 20, en un petit poble de Mallorca, en Pere de Son Gall té un somni: construir un cometa-giroavió, una màquina que pugui volar. Tan inaudit projecte fa que el prenguin per boig, i que fins i tot li manqui el recolzament familiar. Com si no hi hagués prou amb això, la picabaralla familiar amb el pare de la Maria Boscana, de qui està enamorat, dificulta qualsevol apropament.

Miracle a Llucmajor és una obra divertida i amena, molt entretinguda per passar l’estiu. Els personatges que rodegen a en Pere són extravagants, caricaturitzats de tal forma que donen molt de joc. Amb l’arribada de Les Dames del Bon Mot des de Barcelona, una lliga que vol instaurar el bon parlar entre la societat catalana i balear, Alzamora provoca situacions delirants enmig de somnis, històries d’amor i desitjos inconfessos.

Nota: 😀 😀 😀

EL ROIG I EL NEGRE, Stendhal

roignegre

Títol original: Le rouge et le noir
Traducció: Just Cabot
Editorial : Proa
Col·lecció: Enciclopèdia Catalana (qui té els drets exclusius, segons la meva edició)
503 pàgines.

Julien Sorel és el fill del fuster de la vil·la de Verrières, i a diferència del seu pare i germans, somia amb una vida militar plena d’aventures. Tot i no tenir aptituds per la vida religiosa, troba per aquest camí una via per escapar del destí familiar. La sort el situa com a preceptor dels fills de l’alcalde, el Senyor de Renal. Tot i la desconfiança i aversió de Julien cap a la classe noble, planeja seduir la Senyora de Renal com si fos un objectiu militar, amb desdeny inclòs cap a “l’enemic”. Però ambdós acaben essent víctimes del seu fervent amor correspost.

En l’època post-napoleonica, Stendhal es serveix de Julien Sorel, un anti-heroi, per mofar-se de la idealització de l’amor i criticar l’egocentrisme latent en cada membre de la societat. També critica la societat mateixa, per classista, oportunista, deshonesta i que es mou per pura enveja.

M’ha encantat. M’ha obligat a baixar la meva velocitat habitual de lectura, és enrevessat i molt introspectiu, però amb una narració excel·lent. Julien és un personatge molt interessant, molt contradictori. A vegades em feia dubtar del seu bon cor, i és que veu el nobles amb tant de menyspreu que mentalment no els tracta com persones, o potser si, però de la pitjor espècie. Tampoc es lliura la classe obrera, perquè Julien desconfia i jutja a tothom, fregant sovint la paranoia.

Hi ha cert erotisme en la forma que té Julien d’enamorar, sobretot a la Senyora de Renal, sense que quasi s’al·ludeixi al sexe. Les situacions compromeses i l’atreviment de Julien, de la que més endavant s’afegeix també la Senyora de Renal, va més enllà del límit que posa el seny. Passa el mateix amb la següent amant, la Senyoreta de La Mole, però no hi vaig trobar tanta passió, no vaig quedar tant encantada.

Stendhal de tant en tant es dirigeix al lector, d’una forma un tant col·loquial perquè no és exempta d’humor. Sobretot a través de Julien critica la societat amb ironia, pocs hi ha que no es deixin guiar per l’ambició amb una disfressa d’hipocresia.

Sobre el títol, s’entén que el roig és per l’uniforme de l’exercit i el negre per el dels capellans. També en la sinopsi es comenta que el roig és la passió i el negre la submissió. Jo diria que el roig és la passió, sense cap dubte, però que el negre són els pensaments obscurs de cada personatge, que els fan actuar de certa manera sempre amb un objectiu tèrbol.

Les dites que Stendhal intercal·la en cada capítol són, simplement, genials. A més molt encertades pel capítol que li pertoca, amb molt de mèrit perquè parlem de  75 episodis. Algunes de les que més m’han agradat:

Heus aquí el bell miracle de vostra civilització! Heu fet del amor un assumpte ordinari!

BARNAVE.

Amor! ¡En quina bogeria aconsegueixes fer-nos trobar plaer!

Cartes d’una religiosa portuguesa

Paraules dites sense intenció,

trobades que són obra de la casualitat,

els transforma en proves evidents l’home d’imaginació,

si brilla una espurna de foc en el seu cor.

SCHILLER.

¡Ah! ¡Cuán cruel es el intervalo que separa la concepción de un gran proyecto de su ejecución!

¡Qué de vanos terrores!¡Qué de irresoluciones! Se trata de la vida.

-¡No! Se trata de algo más: ¡del honor!

SCHILLER.

¡Y me lo confiesa ella misma!

¡Detalla hasta las circunstancias más triviales!

¡Sus hermosos ojos, clavados en los míos,

reflejan el amor que siente hacia otro!

SCHILLER.

¡Cuántas perplejidades!

¡Cuántas noches pasadas sin conciliar el sueño!

¡Dios mío…! ¡Conseguiré hacermedespreciable… hasta él me despreciará!

¡Pero él se va, se aleja!

ALFREDO DE MUSSET

Su corazón no comprende al principio

toda la extensión de su desgracia:

está más turbado que conmovido; pero a

medida que la razón recobraba su

imperio, consigue medir mejor la

profundidad de su infortunio Para él,

ya no existen los placeres ni la vida,

su alma no siente ya ni puede sentir

más que las puntas aceradas de la

desesperación que la desgarran ¿Pero

a qué hablar de dolores físicos? ¿Hay

dolor sentido por el cuerpo

comparable a éste?

JUAN PAUL.

¡La república! Hoy, para uno que esté dispuesto a sacrificarlo todo en aras del bien público, hay millares y millones de personas que no piensan más que en sus placeres y en su vanidad.En París se concede consideración a los coches, no a la virtud.

NAPOLEÓN, Memorial.

La primera ley de todo ser, es su propia conservación, vivir. Sembráis cicuta y pretendéis ver madurar espigas.

MAQUIAVELO

Si me entrego a ese placer con tanta prudencia y circunspección, dejará de ser placer para mí.

LOPE DE VEGA.

Sacrificarse a sus pasiones, puede pasar:¡pero sacrificarse a pasiones que no se sienten! ¡Oh triste siglo XIX!

GIRODET.

Porque entonces era yo un loco,hoy soy cuerdo. ¡Oh filósofo, que no sabes ver más que aquello que de momento hiere tu retina, cuán limitado es tu vista! ¡Tu facultad de ver no puede seguir el trabajo subterráneo de las pasiones!

GOETHE.

(Com que ja no tinc el llibre a mà he recorregut a internet, per això el canvi català-castellà. )

Per contra (sempre hi ha un contra), comentar poqueta cosa: que m’he trobat alguns castellanismes, i m’ha fet pensar si  aquesta edició no estaria traduïda del castellà en comptes del francès. Tot i així és una traducció correcta, doncs la narració és fantàstica. També hi ha algunes faltes d’ortografia (sobretot cap al final, curiós).

En resum, es mereix tot el temps que li he dedicat, he gaudit molt amb la seva lectura i és, definitivament, un llibre inoblidable.

Nota: 4’5/5

TRAVESURAS DE LA NIÑA MALA, Mario Vargas Llosa

Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Hispánica
375 pàgines.

Als anys 50, Ricardo Somocurcio és un adolescent peruà del barri limeny de Miraflores.  Està enamorat de Lily, una de les misterioses germanes xilenes del barri. Per casualitat es descobreix que les germanes no són més que una farsa, i Lily desapareix. Aquest és el primer encontre amb Lily dels varis que tindrà Ricardo al llarg de la seva vida.

El llibre esta dividit en diferents episodis discernibles per varies coses: cada episodi té un escenari (París, Londres, Tokio…), un amic de l’ànima (un polític, un hippie, un traductor…), i un marit de Lily diferent. Fins i tot Lily canvia de nom diverses vegades (Camarada Arlette, Mrs. Robert Arnaux, Kuriko…) i fins al final no sabrem el seu nom verdader. També utilitza un fons històric, sobretot peruà, però també europeu, que engloba els anys 50 fins a finals dels 80.

No té el realisme màgic d’altres novel·les llatinoamericanes, però  les casualitats constants que fan trobar-se els personatges són del tot irreals. És la única llicència fantasiosa que és permet l’autor.

Encara no havia llegit res de la literatura peruana però m’ha agradat, sobretot el seu vocabulari  De totes maneres, crec que al principi se n’abusa més de les locucions peruanes (fent-me perdre una mica) però que més endavant es van espaiant. És un canvi estrany, ja que Ricardo ens explica la seva història al cap de molts anys d’haver passat, i no és que ell vagi canviat mentre passen els anys.

Confesso que m’he enrabiat més d’un cop amb els seus personatges.  I és que no és el primer llibre que llegeixo amb un argument similar i quasi amb el mateix resultat. Un parell d’exemples seria El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Màrquez o Mal de amores, de Ángeles Mastretta. Un personatge que va al seu rotllo, mentre l’altre no para de somicar per ell. A unes els hi he trobat l’encant, i a altres no. El de Gabo si, és un llibre que m’encanta, i el de la Mastretta no. I aquest…. mig i mig. M’enrabiava l’egoisme i l’ambició d’ella, del que ni s’amagava ni s’avergonyia, i el lligam d’ell amb ella. Ricardo ens explica la seva lluita interior, la seva depressió, la seva tristesa, i la impossibilitat d’oblidar-la. No diré que no m’agraden les històries d’amor, però si que no m’agrada el sofriment consentit i la veneració constant.

Aquest és el mig negatiu. El mig positiu és que tot i l’enrabiada, és interessant de llegir, entretingut, enganxa. Els sentiments tan bàsics (com la ràbia en el meu cas) dels que al principi ens deixem portar vers als personatges, comença a tenir certs matisos al llarg de llibre i deixen lloc per la comprensió i la llàstima.

A més, les aparicions d’ella són quasi estel·lars (però previsibles), sorprenents els embolics de marits i amants on es fica,  la seva decadència cada cop més pronunciada, el seu misteriós passat,… tot plegat estimula la lectura. Ell narra, i ella, amb les seves dolenteries, ens fascina.

Nota: 😀 😀 😀

LA PRINCESA QUE HABLABA CON EL VIENTO, Shannon Hale

Títol original: The Goose Girl
Traducció: Noemí Risco
Editorial : Ediciones Oniro
Col·lecció: La Lámpara Mágica
397 pàgines.
Inclou entrevista amb l’autora i guia de lectura.

La princesa Anidori-Kiladra Talianna Isilee, Ani, és l’hereva del regne de Kildenree. Donat el seu feble caràcter, la seva mare decideix prometre-la al desconegut príncep del regne veí de Baviera per evitar una possible guerra. De camí a Baviera, Selia, la dama d’honor d’Ani, la traeix i hi ha un motí en la que assassinen a tots els soldats lleials i de la que Anidori  amb prou feines pot escapar. La dama d’honor es farà passar per la princesa al regne de Baviera i la princesa real no sabrà com fer-ho per recuperar la seva identitat.

Basat en el conte La cuidadora d’oques dels germans Grimm, La princesa que hablaba con el viento és un història de princeses, màgia, traïcions i amistat. L’encant no s’espatlla amb un text i un final totalment lògics i previsibles, que de tota manera, és així des del moment que llegim el títol. No conec cap conte de princeses que acabi malament.

Tot i ser considerada una novel·la juvenil, la narració no està encarada exclusivament cap a aquest públic. És un text madur, i amb una traducció molt correcte. A vegades fins i tot és un relat cruent, amb algunes imatges impactants. Hi ha elements fantàstics que potser si tenen un caire més juvenil, com el fet de que la princesa tingui la capacitat de parlar amb cavalls i ocells.

He trobat que hi ha massa palla, moltes descripcions que cansen sovint i frenen l’acció. Moltes me les he saltades sense perdre el fil. Hi ha qui pot preferir no saltar-se ni un paràgraf per recrear-se constantment en la pomposa vida reial, en la desgraciada vida dels habitants o en les vicissituds de la ciutat.

Una altra innovació dins aquest relat és que la “dolenta” és una espècie de Mata-Hari. El sexe no és explícit, en realitat no hi ha cap escena de sexe, però les mostres de complicitat entre la dama d’honor i alguns homes a les seves ordres, i algun acte de gelosia,  fa entendre quelcom més  que una simple associació. Dins el conte se li confereix el do de la paraula com el seu poder subjugador, quan en realitat, bé, “tiran más dos tetas que dos carretas”.

Hi ha personatges i situacions arquetípiques d’aquest tipus de contes que es respecten, com els bondadosos protagonistes (la preciosa i virginal princesa amb complexe d’aneguet lleig, i el viril príncep) uns personatges humils i fidels de classe inferior repudiats per la societat,… L’amor que sorgeix “casualment” entre dos persones de sang blava sense saber l’un la condició de l’altre, el prometatge amb un desconegut (tan criticat en la vida real, és aquí justificat i amb final feliç)…

Confessaré que la fantasia no és un gènere que m’interessi especialment però m’ho he passat bé llegint aquest història de princeses destronades, traïcions reials i vides humils amb somnis esperançadors.

Nota: 😀 😀 😀