CORALINE, Neil Gaiman

coraline-imprimir_300dpi

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

Dave-mckean-coraline-the-other-mother

coraline104 No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

Anuncis

Lectures segon trimestre 2014

Com en l’anterior trimestre, la majoria de lectures han estat força positives. De totes les lectures, segurament em quedaria amb Harriet i amb Patricia Highsmith.

Los crímenes de Cater Street, Anne Perry. Tot un descobriment: típica novel·la d’esbrinar l’assassí, però molt ben elaborada, amb tensió, sense un assassí clar fins el final. Entretinguda.

Los cadáveres de Callander Square, Anne Perry. M’ho vaig passar tan bé que vaig seguir amb la Perry. El mateix procés que amb la novel·la anterior, però amb més personatges.

Harriet, Elizabeth Jenkins. Magnífica. Tot i que al principi costava, després agafa embranzida. Basada en un fet real, sobre una família que enganya una disminuïda psíquica per apoderar-se de la seva riquesa.

Pequeños cuentos misóginos, Patricia Highsmith.  Recull de relats sobre dones malvades. Molt divertit si t’agrada l’humor negre (a mi m’agrada).

Que ningú no et salvi la vida, Flàvia Company. Regular. Amb el temps, se’m fa més patent les coses que em varen fallar. Al principi la vaig trobar força bé, però els dos trams finals no em van deixar del tot satisfeta. Tot i així, prou bé.

La mala dona, Marc Pastor. Basada en fets reals, sobre l’Enriqueta Martí, personatge terrorífic de principis del 1900 a Barcelona. Molt impactant, sense ser morbós. Enganxa encara que ho passis malament amb el que fa la Vampira del Rabal.

Muerte en Hamburgo, Craig Russell. No té res a veure amb Lennox, del mateix autor. Un grup de policies han d’aturar un assassí en sèrie molt gore. Tot i que em va enganxar, al final em va quedar la sensació que no era res espectacular.

Sé lo que estás pensando, John Verdon. Comença molt bé, els pocs enigmes intriguen, tot i que al final deceben. També veia que l’autor esquivava certs aspectes de la investigació, per això vaig acabar deduint l’assassí. També em queda la sensació de que no és res espectacular.

La forma del agua, Andrea Camilleri. Molt entretingut, amb un protagonista amb carisma, extensiu a la resta de personatges i fins i tot, llocs. No és molt complex i té un toc d’humor.

Janet la torcida, R.L. Stevenson. Breu conte de RL Stevenson. Destacable perquè al final, contra pronòstic, em va fer por. I perquè aquella nit vaig dormir en un lloc diferent a casa meva (per culpa d’unes obres) i no em treia la punyetera Janet del cap.

 

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

JANET LA TORCIDA, Robert Louis Stevenson

Torcida_blog

 

Títol original: Janet Thrawn
Any publicació: 1887

Conte curt en el que el jove reverend Murdoch Soulis acull com a criada a una vella del poble, Janet, de la que comenten que està posseïda.

Es va escriure al 1887 i no dubto que va terroritzar a molts lectors. Ja de bon principi et dibuixa un paisatge misteriós que es va enfosquint per moments, com també va degenerant la Janet. Aquí entra el doble joc del títol original, en que “thrawn” tant vol dir torta com pervers.

Avui dia estem molt avesats al terror i pot ser que no trobem el relat tan terrorífic com ho devia ser anys enrere, però no es pot subestimar. Confesso que, quan estava submergida en les seves pàgines, a ple dia i a casa, m’he endut un bon ensurt quan m’ha sonat el mòbil.

baixa

Aquí un enllaç al conte:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/stevenson/janet_la_torcida.htm

Nota: 3/5

LA MALA DONA, Marc Pastor

la mala dona


Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
256 pàgines. Any publicació: 2008

Si no sou gaire fans de Cuarto Milenio i desconeixeu la història negra de Barcelona, us faig cinc cèntims de l’Enriqueta Martí.

Coneguda com la vampira de Barcelona, l’Enriqueta va terroritzar la ciutat a principis del s. XX segrestant canalla, sobretot de prostitutes, bé per prostituir-los, bé per matar-los, per seguidament menjar-se’ls i/o fer-ne ungüents, tant per ella com per l’alta societat barcelonina.

220px-Enriqueta_Martí

L’Enriqueta Martí, la vampir de Barcelona.

Ambientada en una Barcelona pobre, corrupta i depravada, sense esperança ni consol, Marc Pastor novel·la aquests espantosos fets d’una forma molt original: la Mort és el narrador omniscient que ens ajuda a conèixer qui i què va envoltar aquest monstre. L’encarregat d’aturar l’allau de desaparicions serà l’inspector Moisés Corvo, un personatge que a primeres no em va caure gens bé, però poc a poc i sense adonar-me, li vaig agafar una estima que se’m va fer molt patent al final de la novel·la, arribant-me a emocionar.

M’ha agradat, si, però també m’ha costat molt llegir-lo. No perquè la prosa de Pastor sigui difícil, al contrari. Si fos per això no hagués continuat, i tampoc ho hagués fet si l’autor busqués el morbo i les descripcions gore. És perquè els fets són terribles, i les víctimes són pobres e innocents criatures. Hi ha moments molt crus, imatges esborronadores que em van fer replantejar seriosament deixar de llegir. Ho comento sovint, amb el naixement de la meva filla m’ha sorgit una forta sensibilitat amb la crueltat infantil fins a extrems insuportables, no puc evitar-ho. Però la història, tal com l’explica en Marc Pastor, està molt bé i mereixia fer el cor fort. En un moment del relat el narrador ens avisa que si som sensibles ens saltéssim la pagina següent, fet a agrair infinitament, ja que és el que vaig fer al cap de tres línies sense por de perdre’m res important.

wpid-screenshot_2014-05-19-13-56-21.png

L’autor eludeix la seva responsabilitat.

És la segona novel·la que llegeixo d’aquest autor. La primera va ser L’any de la plaga, que és entretinguda i em va agradar, però definitivament, posats a triar, em quedo amb aquesta, que contradictòriament espero no llegir mai més.

Marc-Pastor-image

Nota: 4/5

ELS MEUS TRES DESITJOS LITERARIS DE SANT JORDI 2014

Un dels aspectes positius de l’ereader es que et tornes més sibarita en la compra de llibres. En el meu cas busco el que no em pot donar el llibre electrònic, que són edicions acurades, llibres curiosos, còmics…

I aquests són els meus tres desitjos:

1.- Los Modlin, Paco Gómez.

Imatge

Paco Gómez va trobar les fotografies dels Modlin llençades en un carrer de Madrid. Aquí va començar la seva investigació sobre aquesta curiosa i extinta família americana, que van morir sense aconseguir la fama que buscaven. El llibre tracta la investigació de l’autor, combinant part d’aquestes fotografies. Imatge

Imatge

 

 

2.- Macanudo, Liniers

Imatge

Desisteixo de llegir còmic en el meu Kindle desprès de varis fracassos, i la meva atenció en aquest món va dirigida directament cap a Liniers, autor argentí de la serie Macanudo. La meva debilitat és la deliciosa petita Enriqueta (una Mafalda actual) i el seu gat Fellini. Liniers pot tenir un humor mordaç com tendre alhora, i estic segura que d’aquí uns anys aquest còmic passarà a les mans de la meva filla.

ImatgeImatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3.- El maestro y Margarita, de Mikhail Bulgàkov.

Imatge

L’editorial Nevsky ha publicat una traducció definitiva (segons les seves paraules) de la coneguda i genial obra de Bulgàkov. La traducció corre a mans de Marta Rebón i s’hi combinen il·lustracions d’Alfonso Rodríguez Barrera. És ben llaminera!

Imatge

Lectures primer trimestre 2014

Imatge

El 2014 de moment es un any força prolífic, doncs en el primer trimestre he llegit la mateixa quantitat de llibres que el 2013 (segur que hi va tenir alguna cosa a veure el fet d’haver sigut mare).

La majoria de lectures han estat positives, aquí un resum:

Los 39 escalones, de John Buchan. Un ex-soldat es veu implicat en una conxorxa alemanya que podria provocar una segona guerra mundial. Es perseguit per Escòcia tant per la policia com per espies, el que implica amagar-se i disfressar-se per passar desapercebut. No és d’humor, però és intencionadament divertida. Posteriorment la va portar al cinema Alfred Hitchcock.

Lennox, de Craig Russell. Lennox és un detectiu de la vella escola: primer colpeja i després pregunta. Investiga l’assassinat de dos caps mafiosos al Glasgow dels anys 50, que bé podria ser el Chicago dels anys 20. Màfia, sicaris, dones fatals,… Per mi, excel·lent, amb ganes de llegir més sobre Lennox.

Sukkwan Island, David Vann. Pare i fill es traslladen a un terreny inhòspit d’Alaska. Un pare psicològicament inestable i un fill adolescent que sent l’obligació de cuidar-lo enrareixen un ambient i escenari ja de per si incòmode. Dura, fatal, sorprenent.

La casa infernal, Richard Matheson. Una casa encantada, quatre personatges que volen treure la maledicció a la seva manera. Escenes potents, tensió, crueltat i violència. Una novel·la de por-por.

La cocinera de Himmler, Franz-Olivier Giesbert. Repàs a la història del segle passat a través d’una cuinera molt particular i la seva sed de venjança. Amb alguns altibaixos, però en general molt entretingut.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle. El primer Sherlock. Una trama força enrevessada, i unes deduccions ‘úniques’. M’ha sorprès perquè l’esperava més senzilla, i també perquè el Sherlock literari no s’assembla gens a cap de cinematogràfic/televisiu (de moment).

El libro de la señorita Buncle, D.E. Stevenson. Divertimento sobre un petit poble anglès dels anys 20 que es veu trasbalsat quan veuen reflectides les seves vides en el llibre d’un autor desconegut.

Ojos de agua, Domingo Villar. Primera novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas. La nota d’humor la posa l’ajudant aranés que no acaba d’adaptar-se al temperament gallec. Entretinguda, però amb final precipitat.

No emprenyeu el comissari, Ferran Torrent. Primera novel·la del detectiu Toni Butxana. Escrit en un ric valencià, entretinguda.

Higiene del asesino, Amélie Nothomb. L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

El baile, Irène Némirovsky. Relat curt, tenia curiositat per llegir Némirovsky. Avui dia s’hagués tret més mala lluna de la situació que exposa. Agradable de llegir, poca cosa més.

La guarida, Shirley Jackson. Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Los capullos no regalan flores, Moderna de Pueblo. Còmic d’humor, on la protagonista usa diferents situacions i tipus d’homes per exposar les complicades relacions actuals entre homes i dones.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

LA CASA INFERNAL, Richard Matheson

hell house

Títol original: Hell House E-book. Any publicació: 1971

“En 1940 una expedición de cinco personas se internó en la infame Casa Belasco para desentrañar los misterios de la que era considerada como la casa más peligrosa del mundo. Sólo uno de ellos consiguió salir con vida. Treinta años después, el millonario Rolf Randolph Deutsch contrata a cuatro extraños, entre ellos el único superviviente de la masacre de 1940, para demostrar la existencia de la vida después de la muerte. Para ello deberán pasar una semana en la Casa Belasco. La Casa Infernal les ha permitido entrar, pero ¿los dejará salir?”

“De todas las novelas sobre casas encantadas, La Casa Infernal es la más aterradora que se ha escrito jamás. Destaca sobre las demás, como las montañas despuntan sobre las colinas.- Stephen King”

Avui dia sembla que ja hem vist o llegit tot el que es podia dir o imaginar sobre cases encantades. Potser La casa infernal no ens sorprendrà com ho devia fer als lectors del 1960, però tot i així ho fa, i no decepciona.

La obscuritat física, palpable, que descriuen al principi s’apoderà de mi durant tota la lectura. En cap moment em va provocar un terror intens, però si incomoditat, un malestar d’aquells que, incongruentment, em va animar a seguir llegint sense descans. L’acció quasi no decau, perquè la tensió és permanent.

Varis són els protagonistes: Quatre persones, amb unes bases empíriques molt diferents (o potser no tant, però amb unes conclusions molt subjectives), entren a La Casa Belasco buscant un resultat que recolzi les seves creences. Lionel Barret és un parapsicòleg disposat a demostrar que els fantasmes no existeixen, que no es més que residus d’energia que algunes persones tenen la capacitat de manipular per afavorir les seves conviccions. L’acompanya la seva tímida esposa i ajudant Edith. Florence Tanner i Benjamin Franklin Fischer són dos mèdiums capaços de percebre els esperits que ronden per la casa.

Cada un anirà per la seva banda per esbrinar que succeeix realment a La Casa Belasco. Una casa, protagonista també junt amb el seu antic propietari, Emeric Belasco. Una casa, una mansió colossal sense finestres, on a cada racó hi ha la petjada de les pitjors depravacions que es van viure, tot sota la supervisió i manipulació d’Emeric Belasco, la presència del qual encara és present a la casa.

I es sobre aquestes perversions que hi ha les imatges i escenes més potents de la novel·la, que no m’han deixat indiferent. Matheson és cru i violent, i fila aquesta terrorífica història quasi perfectament. I dic quasi perquè, personalment, he trobat el final poc esclaridor, però m’ha deixat prou satisfeta.

Hi ha una versió cinematogràfica del 1973, i s’està preparant una altra aquest 2014:

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀