PREMI NOBEL DE LITERATURA 2014: PATRICK MODIANO

patrick-modiano

09/10/2014: No sempre pots “presumir” d’haver llegit un premi Nobel. Aquest any li ha tocat a Patrick Modiano, autor francés molt reconegut, però admeto que no pensava que tant. Potser és així perquè l’únic llibre que vaig llegir d’ell no em va fer el pes. Aquí recupero el post del 07/09/2009 dedicat a En el cafè de la joventut perduda. 

És cert que aquest post no anima a llegir-lo, però bé, primer que tot són gustos, i segon, que l’opinió dels jutges del Nobel no sempre ha estat compartida pel públic. 

I per quan el Nobel a Philip Roth? Esperen premiar-lo a títol pòstum? 

Títol original: Dans le café de la jeunesse perdue
Traducció: Joan Casas
Editorial : Proa
144 pàgines. Any publicació: 2007

En En el cafè de la juventut perduda tres persones relaten el que van arribar a saber de la Louki, una noia misteriosa que sovint apareixia pel cafè Condé, a París, al voltant dels anys 60.

Patrick Modiano ens situa pels carrers de Paris, que percebem misteriosos, bromosos, bohemis,… a través de quatre personatges amb un punt en comú, la misteriosa Louki. Per mi la historia de la Louki no té ni cap ni peus, és quasi un pretext perquè els personatges (inclosa la Louki) ens donin diferents visions de la seva vida a Paris. I tot i així, acaba essent una novel·la ensopida, amb algun moment interessant, visions plaents dels carrers de París, però grisa, fins i tot inconnexa, on els personatges gairebé no  aporten res sobre el tema central i on la mateixa Louki ens deixa més freds que un glaçó.

Nota: 2/5

Anuncis

PORTADES: Auster vs. Modiano

INVISIBLE, Paul Auster, publicat a la tardor 2009.

 

En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano, edició del 2008.

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano

En En el cafè de la juventut perduda tres persones relaten el que van arribar a saber de la Louki, una noia misteriosa que sovint apareixia pel cafè Condé, a París, al voltant dels anys 60.

Patrick Modiano ens situa pels carrers de Paris, que percebem misteriosos, bromosos, bohemis,… a través de quatre personatges amb un punt en comú, la misteriosa Louki. Per mi la historia de la Louki no té ni cap ni peus, és quasi un pretext perquè els personatges (inclosa la Louki) ens donin diferents visions de la seva vida a Paris. I tot i així, acaba essent una novel·la ensopida, amb algun moment interessant, visions plaents dels carrers de París, però grisa, fins i tot inconnexa, on els personatges gairebé no  aporten res sobre el tema central i on la mateixa Louki ens deixa més freds que un glaçó.

Nota: 😀 🙂