A l’Alfred Jones un bon dia li trasbalsen la vida: un xeic boig pretén introduir la pesca del salmó al Iemen. Com a eminent científic del govern britànic se li encarrega aquest projecte, i és obligat a acceptar degut a les pressions polítiques. Mentre intenta fer d’aquest impossible quelcom viable junt amb la seva companya de projecte Harriet, s’adonarà que el xeic potser no és tan boig.
M’havien promès que amb aquest llibre riuria moltíssim, i sincerament quasi ni he somrigut. Que està mal traduït potser? Va, sempre li foto la culpa als traductors, siguem més introspectius: que sóc jo? Que m’ha desaparegut el sentit de l’humor? On ha anat? No, no, no és això, és que en aquest llibre no hi ha res que faci punyetera gràcia!!! La idea en si és atractiva, risas aseguradas, però apart del desconcert inicial, tot és un projecte que va rutllant. Si, hi ha algun personatge estrafolari, però no li veig el que. I confessaré sense vergonya que les últimes 100 pàgines (en té 327) anava llegint a talls, perquè a vegades resultava fins i tot avorrit.
Només hi ha un tall que m’ha semblat més interessant i m’ha cridat l’atenció, i té a veure amb el que em ronda pel cap últimament: la idea de viure en un lloc diferent. I a diferent no em refereixo simplement a canviar uns edificis per uns altres, o un idioma per un altre. Em refereixo a tota una cultura, una manera de ser, de pensar, de veure les coses, tot diferent. L’impacte que li causa al protagonista al viatjar al Iemen m’ha produït fins i tot enveja. Ja les voldria per mi aquelles sensacions.
A vegades penso que em tornaré boja per culpa del capitalisme. No sóc cap politoleg o politicoleg o com coi es digui, però sé que el capitalisme ens menja el coco per consumir, i si no consumeixes t’entra una mena d’ansietat, i ens tornem males persones, que es el que passa en aquesta crisi. Li fotem la culpa als peixos grans i als petits, però em dol això últim perquè la majoria tenen poques possessions, i a nosaltres de sobte ens costa molt estar sense el mòbil, sense internet, sense el cotxe nou, sense la roba de marca, sense el digital+ o sense sortir una nit i gastar-nos 60€ en un sopar i unes copes (i fent curt). I li fotem la culpa a tota aquesta gent que no té ni una mica d’això, els insultem i els hi diem que es culpa seva. I a mi em fa vergonya.
I veig per la tele que hi ha un altre món en que les possessions no són importants, o si més no, no és el més important. Quan veig llocs que es dediquen a tenir pau en si mateixos, a tenir calma, a cuidar-se uns dels altres, llocs ple de gent pobre però que quan veuen un estranger els hi falta temps per oferir aigua i menjar, penso que aqui anem molt malament, que devem tenir l’ànima ben negre. I no em refereixo en pla místic.
Es clar que allà, on sigui, aquell lloc diferent, deuen tenir coses dolentes. Però un cop viscut aquí i traslladat allà, no sabria valorar lo bo d’un i altre estil de vida? No trobaria per fi una forma de viure que ja no dependría del lloc on visc, si no de mi mateixa? Una mena de pau que m’allunyaria dels prejudicis dels altres, fins que desapareguessin ben lluny, sense sentir ni una suau remor?
Em considero una persona senzilla, però que si pogués ho seria més. Però estic massa influenciada per aquesta societat. Fins i tot en el que respecte la bellesa. A vegades somio que estic en una illa deserta, i el primer que faig és… tallar-me el cabell!!! Ningú em mira, es igual si em queda fatal, l’important en un lloc així és la comoditat. Després em trauria els sostenidors, que total, pel que aguanten…. He començat fotent la culpa al capitalisme i ara parlo de treure’m els sostens. Dec ser hippie, i encara no m’he adonat del tot.
Diners, diners… en algun lloc d’aquest món es pot ser feliç i no va lligat amb els diners. Com trobar-lo? I més difícil encara: com fer que la parella hi participi, quan no és comparteixen les mateixes idees?
Seguiré meditant.
LLIBRES & ROSELLES 