RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL, Peter Cameron

Títol original: Someday This Pain Will Be Useful to You
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Libros del Asteroide
248 pàgines. Any publicació: 2007

En James Sveck té 18 anys, treballa en la galeria d’art de la seva mare i aviat anirà a la universitat. És un noi precoç, culte, però antisocial, inflexible amb els demés, i duu una  tristesa absoluta sobre les espatlles. Els seus pares l’obliguen a anar a una psicòloga ja que creuen que arrossega algun problema des de el que li va passar en una excursió a Washington.

L’autor d’Algún día este dolor te será útil ha volgut homenatjar a JD Salinger i ha creat la versió del segle XXI de El guardián entre el centeno. De fet, al final insereix una cita de l’obra molt aclaridora:

“(Holden Caulfield) Los libros que de verdad me gustan son esos que cuando acabas de leerlos piensas que ojalá el autor fuera muy amigo tuyo para poder llamarle por teléfono cuando quisieras.”

Aquesta cita, entre altres fets del llibre, m’ha fet pensar que El guardián entre el centeno, com també El gran Gatsby, és una obra genuïnament nord-americana, d’aquestes que em costa trobar-hi la genialitat que l’ha fet una obra indispensable al seu país. Em pot agradar més o menys, però m’acabo preguntant què no he vist que sí ha vist altra gent.

Però tornant a Algún día este dolor te será útil: he trobat en James Sveck un personatge més autèntic que en Holden Caulfield, més real. Es troba en un moment de transició, de l’institut a la universitat, un adolescent que aviat deixarà de ser-ho. Però arrossega aquells somnis irreals, ple de contradiccions, de fugir, comprar-se una casa enmig del no-res i passar-se la vida llegint. L’influeix la sensació d’estar lligat de mans, l’obligació de fer el que se suposa que ha de fer, de relacionar-se amb qui se suposa que s’ha de relacionar, i la imposició de les aparences, que són una cotilla de normes sense sentit, i que dóna peu a l’humor, sense que l’hagi trobat realment una obra còmica. Entre les seves pàgines sorgeix l’11S com un motiu poderós de la seva tristesa, que frega la depressió, i heus aquí un altre motiu per considerar-la, com he dit abans, genuïnament nord-americana. Me’ls imagino amb els ulls ben oberts pensant “Clar! Ara s’entén tot! Tot ve d’allà!”. Jo en canvi no puc veure-ho així, més aviat crec que en James és una persona extremadament sensible en un món fet d’insensibles. És qüestió de perspectives.

És una novel·la lleugera i que se m’ha fet curta. A diferència de l’obra de Salinger, aquí si que he vist reflexada una part de la meva joventut. Tot i que omet alguns fets importants de la vida de James i que hagués estat interessant aprofundir-hi més, l’he trobat rodona.

(Modificació posterior)

Un apunt: 

Llibres similars (mirar comentaris):

La campana de vidre, de la Sylvia Plath.

Pregunta-ho a la pols d’en John Fante.

A la carretera de Jack Kerouac.

Nota: 3/5

A SANGRE FRÍA, Truman Capote

“A sangre fría” descriu els fets succeïts a l’any 1959 a Holcomb, Kansas. La vil·la es desperta amb els assassinats d’una familia exemplar, els Clutter. Es desconeix qui pot haver perpetrat un crim tan atroç sobre una família tan estimada.

Amb la pel·lícula “Capote”, on es descriuen els fets succeïts a “A sangre fría”, Capote torna a estar de moda. Les llibreries s’omplen d’aquesta novel·la, reeditada per aprofitar el nou interès. I jo no ho vaig deixar perdre.

En el meu cas, acabar-la en 3 dies té poc mèrit perquè ho he llegit en el meu viatge Frankfurt-Varsòvia-Cracovia, en aeroports, avions, trens, autobusos, fent cua per qualsevol cosa… moltes hores mortes, i qualsevol moment era bo per treure’l de la meva bossa, em tenia enganxada.

És un llibre genial. Com la defineix l’autor és una novel·la de no-ficció (la primera del gènere), molt ben documentada, narrada, aprofundint en víctimes, assassins, el poble, … d’una manera magistral, de principi a fi.

A Palamós, on l’escriptor va passar una temporada donant els tocs finals a aquesta novel·la, tenen pensat de fer-hi un recorregut literari que podria ser molt interessant.

Les pel·lícules:

La portada és de la primera pel·lícula que es va fer basant-se en el llibre.  Amb el mateix nom que la novel·la, fou dirigida a l’any 1967 per Richard Brooks i protagonitzada per Robert Blake, Scott Wilson i John Forsyth.

La segona és “Capote” (2005), dirigida per Bennet Miller i protagonitzada per Philip Seymour Hoffmann com a Capote , que li va valer un Oscar al 2006.

La tercera és “Història d’un crim” (2006), dirigida per Douglas McGrath i protagonitzada per un grapat d’actors coneguts com Sandra Bullock, Jeff Daniels, Daniel Craig, Sigourney Weaver, Isabella Rosellini… però que ha passat més desapercebuda que la seva antecessora.