Títol original: March Violets
Traducció: Isabel Merino Sanchez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
384 pàgines. Any publicació: 1989
Bernie Gunther és un investigador privat al Berlín del 1936, previ a la Segona Guerra Mundial. En Hitler ja és al poder, els jueus i les dones pateixen la política nacionalsocialista, els joves alemanys s’allisten amb ganes de donar-ho tot pel país, els camps de concentració donen la benvinguda a un ampli grup de gent… I tal i com pintaven les coses, hi havia qui s’apuntava al carro del nazisme sense creure-hi, per lliurar-se de la fúria del partit o per treure’n profit. Aquests són els que anomenaven Violetes de Març, els últims conversos.
A en Bernie Gunther el contracten perquè arrel d’un doble homicidi desapareixen unes joies familiars de gran valor sentimental, però sobretot econòmic. El seu propietari pateix perquè no vol que acabin en mans del Führer o d’alguns dels seus comandants, que com ja sabeu aquests s’aprofitaven de l’ambient desesperant que havien creat a una part de la població per arreplegar-ho tot en nom del partit (tant per per invertir en el país com per interessos personals).
Al primer moment és evident que el lladre de les joies és també l’autor del doble assassinat, i en Gunther no es vol ficar en mig de venjances sanguinolentes, així que és compromet únicament a trobar les joies. Però no hi compta amb que haurà de bregar amb gent amb interessos similars.
En Bernie Gunther és el típic investigador de l’època, i quan dic típic em refereixo a aquella imatge que ens ha donat tant les novel·les com el cinema. A l’estil Humphrey Bogart, Gunther vesteix d’americana i barret, té un humor cínic, sobrat i bocamoll, amb algunes expressions força gràfiques, i és tirant a masclista. Està en contra de les polítiques imperants, però no és un personatge polític, sinó amargament resignat i que s’adapta a elles per pura supervivència. És un personatge interessant, sempre té una resposta enginyosa, i sóc conscient de que a molts els hi pot semblar carismàtic, encara que a mi no se m’ha acabat de ficar a la butxaca.
La novel·la és distreta, però amb un final que he trobat decebedor. Per una part és molt interessant l’ambientació de l’època, els canvis polítics i les seves repercussions, que introdueix amb naturalitat dins la història sense que semblin uns apunts de classe. Fins i tot escenifica que figures reals del nazisme interactuïn amb en Gunther. Però no acaba de tancar bé algunes trames, o les tanca molt precipitadament o d’altres directament queden obertes, i hi ha certs moments de violència explícita que personalment m’han incomodat. Pot ser interessant llegir la segona novel·la que composa aquesta trilogia de Philip Kerr anomenada Berlin Noir, per veure com evoluciona i si l’autor m’acaba de convèncer o pel contrari em fa fugir.
El número 43 de la Admiralstrasse era el tipo de sitio donde las ratas llevan tapones para los oídos y las cucarachas tienen una fea tos.
Me desperté con un sabor a bragas de puta en la boca, bebí una taza de café y hojeé el Berliner Borsenzeitung.
Aquella sonrisa me irritaba bastante; en parte porque sentía que me trataba con condescendencia, pero también porque deseaba desesperadamente ponerle fin con un beso. O, si eso no resultaba, con un buen revés.
Sólo hay una cosa que me irrite más que la compañía de una mujer fea por la noche, y es la compañía de la misma mujer fea a la mañana siguiente.
Cuando me dirigía hacia el oeste por la Leipzigerstrasse, me tropecé con el desfile iluminado por antorchas de las legiones de camisas pardas que marchaban hacia el sur por la Wilhemstrasse, y me vi obligado a salir del coche y saludar al estandarte que pasaba. No hacerlo era arriesgarse a recibir una paliza. Imagino que había otros como yo en aquella muchedumbre, con el brazo derecho extendido como si fuéramos policías de tráfico, haciéndolo sólo para evitarnos problemas, y sintiéndonos un tanto ridículos. ¿Quién sabe? Pero pensándolo bien, en Alemania los partidos políticos siempre habían sido fanáticos de los saludos: los socialdemócratas, con el puño cerrado bien alto por encima de la cabeza; los bolcheviques del KPD con el puño cerrado a la altura del hombro; los centristas con el pulgar doblado y dos dedos rectos formando una pistola, y los nazis listos para una inspección de uñas. Recuerdo cuando pensaba que todo aquello era bastante ridículo y melodramático, y quizá por eso ninguno de nosotros se lo tomó demasiado en serio. Y aquí estábamos ahora, todos nosotros, levantando el brazo con los mejores entre ellos. Pura demencia.
-No consigo acostumbrarme a tener un secretario -añadió (Jeschonnek) – Por supuesto, comprendo que el lugar de una mujer es el hogar, criando una familia, pero siento mucho afecto por las mujeres.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 