NÈMESI, Philip Roth

Títol original: Nemesis
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Penguin Random House
Col·lecció: Contemporanea Debolsillo
208 pàgines. Any publicació: 2010

Durant els últims mesos he tingut el club de lectura força abandonat, així que quan em van dir que aquest mes tocava Philip Roth hi he abocat tots els meus esforços per treure’m l’espina de la culpabilitat.

Tampoc ha sigut tan difícil, eh? Philip Roth sempre és un plaer, i a més era el segon cop que llegia Némesis, així que ho tenia tot de cara. O quasi, perquè d’aquest llibre tenia un record una mica agre. Però ara m’explicaré millor, primer diré de què va l’última història de Roth, que de nou torna a la seva Newark natal i novel·la una de les pitjors èpoques del seu barri.

És un estiu especialment calorós a Newark. Corre l’any 1944 i la majoria de joves són a les trinxeres. Entre els pocs que s’han lliurat es troba Bucky Cantor, un jove atlètic i formal, que es sent frustrat de no ser apte per ser cridat a files degut a la seva miopia, i s’ha de conformar en ser el director del casal juvenil d’estiu del barri jueu de Weequahic.

El tema principal de conversa al carrer no és la guerra, si no la polio, una malaltia sovint mortal que en aquells temps no se sap d’on prové, com evitar-la ni com curar-la, i que afecta principalment als menors de catorze anys. Bucky serà espectador dels estralls de la malaltia quan comença a afectar als nens del seu casal. A partir d’aquí el protagonista entra en una espiral d’autoflagelació i culpa. És difícil explicar-ho: és un home confiat, amable, correcte, just i valent, però els conceptes malformats d’aquestes virtuts el transformen en tot el contrari.

I bé, que és la polio? El lector d’avui sap que és un virus que es transmet per via oral i fecal. Les seqüeles que pot deixar és atrofia muscular permanent, paràlisi respiratòria (s’havia de recórrer a un pulmó d’acer per intentar salvar la vida de l’afectat), i en casos molt greus, la mort. I bé, ja tenim la paranoia servida durant tota la lectura: l’aigua que beuen porta la polio? Les persones poc higièniques? Les mosques? El menjar? La calor? Al no saber l’origen ni perquè la majoria de víctimes són criatures, Bucky acaba carregant contra Déu, per ell un esser tan boig com maligne. Precisament el títol, Némesi, fa referència (si no m’equivoco) a una deessa que castigava als més afortunats, o als que amb els seus actes, bons o dolents, trastocaven l’equilibri universal. Aquí en traurem molt de suc, al club de lectura, en relació a la vida del protagonista.

La narració és senzilla, lineal, però profunda. A través de Bucky i a causa d’aquest virus se’ns plantegen uns dilemes i reflexions gens fàcils. Per això recordo la primera lectura com una constant angoixa. Les quatre notes que tinc apuntades del primer cop són una mica críptiques i no val la pena posa-les aquí, però refermen aquestes sensacions. També han sorgit per segon cop però més assossegades, i sé que sonen contradictori aquests termes. Però ajuda molt saber on va a parar Roth amb el seu relat, per estar més atenta als detalls, sense la irritació del primer cop al no saber perquè es recrea tant quan es canvia d’escenari a mitja novel·la.

És la cinquena novel·la que llegeixo de Philip Roth. Etern candidat al Nobel, aquest escritoràs va anunciar que deixava d’escriure, tot i que l’última novel·la, aquesta, va ser publicada l’any 2010. Potser serà aquesta la manera de que per fi li concedeixin el guardó. La seva obra és molt extensa, i tot i que aquesta no es considera de les millors, a mi m’ha agradat força.

Nota: 4’5/5

PATRIMONIO, UNA HISTORIA VERDADERA, Philip Roth

Títol original: Patrimony. A true story.
Traducció: Ramón Buenaventura
Editorial : Seix-Barral
Col·lecció: Biblioteca Philip Roth
237 pàgines. Any publicació: 1991.

Philip Roth relata els últims mesos de vida del seu pare, Herman Roth, des del moment en que li és diagnosticat un tumor cerebral. Roth visqué la degradació física i psicològica del seu pare amb el terror de la mort pròxima d’un ésser estimat, però també es descobreix en un nou paper de fill que ha de cuidar el seu pare. Els papers s’inverteixen. La mort acosta a aquestes dues persones sense que es puguin separar pel que sempre s’han separat, la diferència de caràcter, la manera de veure i viure les coses, de tractar amb la gent, de tractar-se ells mateixos… I la paciència es veu recompensada per uns últims moments d’unió.

El llibre és també un endinsament als records de la vida en comú, i a un redescobriment de la persona que fou el seu pare. És un relat emotiu. Es dur viure la decadència del progenitor, i és inevitable posar-te en el mateix paper.

Un cop consultat amb un amic del gremi, m’ha quedat clar que ha faltat la revisió d’un bon corrector. M’he trobat algunes faltes ortogràfiques, però el que més mal m’ha fet és trobar errors en la simple construcció d’algunes oracions. I això pertorba la lectura, l’entusiasme minva amb aquestes pedretes que et trobes pel camí. Roth es mereix un text més digne.

Nota: 😀 😀 😀 😀

INDIGNACIÓN, Philip Roth

Títol original: Indignation
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Random House Mondadori
Col·lecció: Literatura Mondadori
165 pàgines.

Amb la por al cos per un possible allistament a la guerra de Corea, molts joves nord-americans aconsegueixen lliurar-se’n gràcies als estudis. Però qualsevol error que pugui conduir a una expulsió també pot ser una sentencia de mort. És l’any 1951 i la universitat és plena de convencionalismes, i les lleis i costums per les que es regeixen comencen a ser anacròniques.

Marcus Messer, un estudiant notable, canvia d’universitat per allunyar-se del seu pare, que li fa perdre els estreps quan de la nit al dia es transforma en una persona irracionalment sobreprotectora.

Aquesta novel·la, que és més aviat un relat, té missatge: segons quines decisions prenguis, per molt insignificants que semblin, poden tenir greus conseqüències, doncs els actes que provoques a tercers, sobre els qui no tens cap poder però ells cap a tu si, poden decidir el teu destí.

Com en altres novel·les, Roth ens parla des d’una perspectiva jueva nord-americana desencisada, la que no creu que la religió i procedència  puguin ser més importants que les persones, i que en realitat poden fer més mal que bé.

Indignación s’ha guanyat el tercer lloc del 2009 en el rànquing de Babelia, la secció cultural dedicada a la literatura de El País. Al meu parer no sé si és ben bé just. És un llibre ben escrit, entretingut (l’he llegit en 2 dies), però he trobat a faltar el que no explica. I es que per la seva curta durada hi ha personatges interessantisims i molt ben definits dels que Roth ens deixa amb les ganes de saber més. Potser amb això hagués trobat un llibre més complet. Tot i així, és una història notable.

Nota: 😀 😀 😀

EL TRASTORN DE PORTNOY, Philip Roth

El trastorn de Portnoy és un monòleg del protagonista, l’Alex Portnoy, i que es dirigeix al seu psicoanalista. A través de la seva obsessió pel sexe i alhora el poc compromís amb les dones, ens explica la seva infantesa i adolescència en una llar jueva americana,  la fascinació pels goys (gent no jueva), i com va influenciar tot plegat en la seva maduresa.

L’he trobat molt i molt divertit. Hi havia moments que, al llegir-ho en un lloc públic, havia de deixar de llegir per no esclafir de riure. Sempre hi ha un to  humorístic, però el final és més amarg, ja que la decadència de l’Alex Portnoy  es cada cop més accentuada degut a la seva obsessió pel sexe.  Ell també  veu la seva inestabilitat, la seva falta de comoditat amb si mateix, fins que arriba a perdre els trucs. I aquesta és la raó per la que acaba al psicoanalista.

Remarco sobretot com a moments hilarants la seva inicial obsessió per la masturbació de jovenet i la convivència amb els seus pares, sobretot la seva mare, manaire i patidora de mena, i que em recordava moltissim a la meva.

Vaig llegir que aquesta novel·la de Philip Roth té moltes situacions  autobiogràfiques. No sé si es refereix al terreny sexual, però si sé que Roth és jueu i hi ha una forta crítica a la societat jueva nord-americana. Això li va suposar que una gran part de la societat jueva el rebutgessin i critiquessin feroçment.

Segons he llegit, Woody Allen va agafar moltes manies de l’Alex Portnoy per crear el seu propi personatge  traumatitzat i fortament dependent del seu psicoanalista, un personatge molt assidu a la seva filmografia. No cal ni esmentar-ho. Hi havia moments que m’imaginava un Woody Allen en els seus moments més còmics.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

EL PECHO, Philip Roth

En David un bon dia es desperta i és un pit de dona. Un solitari pit cec de dona sense dona,  de 70kg i 1,80 cm. Vaig trobar que era un argument molt atractiu, per això el vaig triar com a la meva primera novel·la de Philip Roth.

El pecho és a estones estrafolàriament eròtic i a estones una paranoia constant que no deixa de ser divertida. No és tan dramàtic com La metamorfosi, tot i que és una referencia constant, directa e indirectament.

Al ser el mateix protagonista qui ens ho explica, en David, la paranoia sembla completament raonable.  I si el que passa és que es creu un pit, i realment està tancat en un manicomi però essent una persona normal? Si és cec, com pot saber del cert que no s’ha convertit en un espectacle televisiu? En detalls com aquests em vaig adonar que el llibre és completament actual tot i estar publicat al 1972.  Camí de la bogeria, el seny el posa el seu psicoanalista, el Dr. Klinger, una veu exterior que li rebat tots  els dubtes i es portador de la veritat. Però… realment és així? La paranoia és contagiosa!

M’ha agradat força, tot i estar en aquest estat de mandra literària. És per això que he decidit llegir l’altre llibre de Roth que havia agafat de la biblio, El trastorn de Portnoy, que està resultant molt divertit.

Nota: 😀 😀 😀 🙂