EL SILENCIO DEL BOSQUE, TANA FRENCH

Títol original: In the woods
Traducció: Isabel Margeli Bailo
Editorial : RBA
Col·lecció: Sèrie Negra
Pàgines: 688 Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Segur que trobeu opcions millors que aquesta.

Nota: 2/5

MONTALBANO, TI AMO

Estàtua del comissari Montalbano.

Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.

Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament,… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio , l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.

Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra història sentimental.

A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument, que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure a Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.

Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:

  • La forma del agua (1994)
  • El perro de terracota (1996)
  • El ladrón de meriendas (1996)
  • La voz del violín (1997)
  • La excursión a Tindari (2000)
  • El olor de la noche (2001)
  • Un giro decisivo (2003)
  • La paciencia de la araña (2004)
  • La luna de papel (2005)
  • Ardores de Agosto (2006)
  • Las alas de la Esfinge (2006)
  • La pista de arena (2007)
  • El campo del alfarero (2008)
  • La edad de la duda (2008)
  • La danza de la gaviota (2009)
  • La búsqueda del tesoro (2010)
  • La sonrisa de Angélica (2010)
  • Juego de espejos (2011)
  • Un filo de luz (2012)
  • Un nido de víboras (2013)
  • Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)

Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. La llàstima, en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, es que no trobo enlloc on poder veure-la.

Nota: 5/5

LLIBRES OBLIDATS: KAY SCARPETTA – PATRICIA CORNWELL

Amb la vinguda d’un nou membre a la família, vam mudar-nos fa pocs mesos a un pis més gran, el que m’ha permès recuperar l’estanteria plena de llibres que no ens cabia en l’últim habitatge.

M’he dedicat a treure la pols, classificar i endreçar cada llibre, i també a rememorar la seva lectura. I m’ha sorprès trobar que de molts no recordava absolutament res. D’alguns vagament podia recordar la sensació de si m’havien agradat o no, però d’altres ni la trama, ni el final, i fins i tot els protagonistes. El cas més desconcertant és aquest:

wpid-wp-1409905091326.jpeg

Vuit llibres de la senyora Patricia Cornwell, i sóc incapaç de recordar ni una sola trama. I no m’ha ajudat absolutament res llegir la sinopsi, com si realment no els hagués llegit.

I si que els vaig llegir. Per això en tinc tants, perquè els llegia i a més m’agradaven, això si ho recordo, i que em va perjudicar a l’hora de seguir la trama el no seguir l’ordre de publicació. També recordo la doctora Kay Scarpetta, la metge forense protagonista d’aquestes novel·les: una dona intel·ligent però més aviat seca, rígida, exempta d’humor, no gaire sociable. En Pete Marino és un expert policia d’homicidis i l’altre part del tàndem. Un home gros, barroer, alcohòlic i fumador, tot el contrari a la seva sòcia. El plantejament dels dos protagonistes s’assembla a la sèrie televisiva Bones, però les coses no van per aquí. L’Scarpetta manté una relació amb un agent de l’FBI, i en Marino res té a veure amb el guaperes Seeley Booth.

Algú recorda l'Utopics?

Quina ganga! Algú recorda l’Utòpics?

I fins aquí puc recordar.

Fa més de 10 anys que els vaig llegir i és normal perdre’n els detalls, però m’ha sorprès no recordar cap dels llibres. Potser que m’ho faci mirar! Però m’he plantejat que això és una bona oportunitat de rellegir-los. Quantes vegades, al pensar en algun llibre, ens agradaria oblidar-lo per tornar a llegir-lo i gaudir-lo com si fos el primer cop? No sé si aquest és el nivell de les novel·les de Patricia Cornwell, però bé podria descobrir-ho.

cornwellbw

Patricia Cornwell

Un apunt:

Hi ha projecte cinematogràfic sobre les novel·les de la doctora Scarpetta, i sonen campanes de que serà Angelina Jolie l’encarregada de posar-se en la seva pell. No puc dir que trobi l’elecció més adequada, però s’haurà de veure.