EL HOMBRE QUE CONFUNDIÓ A SU MUJER CON UN SOMBRERO, OLIVER SACKS

Títol original: The Man Who Mistook His Wife for a Hat
Traducció: José Manuel Álvarez Flórez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 328  Any publicació: 1985

Potser a alguns el dr. Oliver Sacks no els hi digui res, però segur que ajuda si dic que fou un neuròleg estatunidenc, i que portaren un dels seus llibres a la gran pantalla: Awakening (Despertar), pel·lícula protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro. Awakening tracta sobre un cas real, succeït als anys 60 a EEUU, on el dr. Sacks aconseguí que uns pacients que feia anys que estaven en estat catatònic per una rara encefalitis, despertessin per un breu lapse de temps gràcies al subministrament d’un medicament anomenat L-Dopa.

A L’home que va confondre la seva dona amb un barret descriu 24 casos reals i variats que han passat per la seva consulta. Tots curiosos, alguns realment dramàtics. Però no es limita a explicar-nos el cas del pacient i el seu tractament (si es que li fos possible un tractament). Té un enfocament molt humà i és rebel·la cap a la neurologia clàssica, donat que aquesta funcionava classificant la malaltia però ignorant a la persona, i per tant els seus processos mentals i personals que constitueixen el ser i la vida de cada un de nosaltres. Em ve al cap un dels exemples més clars del llibre: al capítol Reminiscencias ens trobem amb dos casos de dues àvies ben lúcides que de sobte escolten música dins del seu cap. Què els hi ha passat, i què els hi suposa aquella música a una i a l’altra? Per una són cançons que li recorden una infantesa oblidada fins ara, per tant tenien un significat i psicològicament li eren de gran utilitat, però en canvi per l’altra no signifiquen absolutament res i són una nosa. La neurologia clàssica no aprofundeix en aquesta diferència entre les al·lucinacions personals. En canvi al dr. Sacks li fascina aquests matisos, i contagia al lector.

“El yo esencial del paciente es muy importante en los campos superiores de la neurología, y en psicología; está implicada aquí esencialmente la personalidad del enfermo, y no pueden desmembrarse el estudio de la enfermedad y el de la identidad.”

L’Oliver Sacks comparteix amb el lector les seves dissertacions, el que acaba resultant un viatge apassionant cap a la neurologia, la psicologia i fins i tot la filosofia. La genialitat de l’autor radica en despertar l’interès i fer-se entendre entre els neòfits. I la seva professionalitat no el priva de tenir una ment oberta i fins i tot romàntica. Per ell la ment pot distorsionar la realitat i la normalitat (diguem “realitat” i “normalitat” al que sol sentir i viure la majoria de gent), però qui és capaç d’assegurar de forma fefaent que allò tan diferent que viuen o senten alguns d’ells no deixa de ser real, però simplement des d’una altra perspectiva?

“Podemos decir que son viajeros que viajan por tierras inconcebibles… tierras de las que si no fuese por ellos no tendríamos idea ni concepción alguna. “

Per fer-ne cinc cèntims més del contingut resumiré els quatre apartats en que agrupa els casos:

– Pèrdues: Pèrdues visuals (el que dona el nom del títol era un home incapaç de veure que un guant és un guant per molt que el toqués i el tingués davant dels ulls, incapaç de veure que el cap de la seva dona no era el seu barret), pèrdua de memòria a llarg i curt termini per la síndrome de Korsakoff (alcoholisme), pèrdua de la propriocepció, el que li diuen el sisè sentit (el sentit d’un mateix -de la teva mà, del teu peu…-)

-Excessos: Síndrome de Tourette, pujada inusual de la libido a la tercera edat, de nou la síndrome de Korsakoff…

-Rampells: Oblidar un assassinat, tenir l’olfacte d’un gos, moribunds amb al·lucinacions cap a la mort….

-El món dels simples. Persones amb alguna discapacitat mental que tenen alguna habilitat extraordinària.

Com a apunt negatiu, perquè trobo que cal esmentar-los, li dóna massa voltes a alguns conceptes i s’allarga massa; en comptes d’aportar, es repeteix. I cap al final això em fatigava. I si em fatigava, em perdia. Poques vegades ha passat, cert, sobretot ha estat cap a l’últim quart de llibre, que ja se m’estava fent massa llarg. I també tinc en compte que he trigat més d’un mes en llegir-lo (i són només 328 pàgines – clar que el Nadal ha estat pel mig-). Potser ho podia haver compaginat amb altres lectures, però crec que hagués estat pitjor a l’hora d’aconseguir retenir tots els conceptes.

Deixant apart aquests moments de saturació mental (i personal), L’home que va confondre la seva dona amb un barret és una lectura fascinant i enriquidora, didàctica, curiosa e interessantíssima. He tornat a rellegir alguns paràgrafs per fer aquesta ressenya (fa alguns dies que el vaig acabar) i de nou em sento atrapada per les explicacions del dr Sacks. I tot mèrit seu, no pas meu, per posar el món de la neurologia a l’abast de molts lectors.

Nota: 4/5

Anuncis

MANTÍCORA, Robertson Davies

Títol original: The Manticore
Traducció: Miguel Martínez-Lage
Editorial : Libros Del Asteroide
Sèrie: Trilogía de Deptford
Pàgines: 376  Any publicació: 1972

La policia truca de matinada a David Staunton, un advocat d’èxit de Canadà: estan traient del riu el cotxe del seu pare, i ell es troba dins. La policia ho declara com a suïcidi, però en David ho troba impossible i creu que ha estat un assassinat. Comença una davallada personal que arriba al seu punt culminant quan enmig d’una funció de màgia i vidència, sense ni adonar-se’n, de la seva gola surt un crit desesperat: Qui va matar Boy Staunton? 

En David és conscient del seu precari equilibri mental, i decideix visitar l’Institut Jung a Zuric per sotmetre’s a un exhaustiu psicoanàlisi que s’allargarà durant més d’un any. Amb l’ajuda d’una psicoanalista, en David passarà per diferents estadis en un camí cap a l’auto-descobriment.

Tot i aquest començament tan misteriós, Mantícora ni s’acosta a una novel·la policíaca. Evidentment no he pogut evitar sentir-me atreta pel misteri sobre la mort del magnat Boy Staunton (són coses que surten de dins), però al final em vaig dir “supera-ho i centra’t Roselles, que aquest no és tema”. 

Mantícora és una obra basada en les tècniques de Carl Gustav Jung, que va ser un dels psicòlegs pioners en el psicoanàlisis. Es podria dir que era com Freud, però sense la obsessió de que el sexe fos l’explicació de tots els traumes. Les tècniques jungianes s’aplicaran per repassar i desgranar la vida i els somnis d’en David i entendre com ha arribat a la situació actual: la seva preferència per advocar la xusma, alcohòlic, desconfiat, sense haver mantingut mai una relació estable adulta… El més curiós es que es podria dir que en David no arrossega fets traumàtics d’abusos ni violència, que es solen fer servir com a excusa per tot. Tot gira al voltant del tracte amb les persones més properes, de com l’afecten, i de com s’imposen i li influeixen les personalitats més fortes per sobre de les més insegures, sensibles o dèbils. Evidentment ara no descobreixo la panacea, però m’ha agradat molt aquesta anàlisi de com els infants acaben influenciats pel comportament que tenen amb ells els adults més propers.

És una obra interessant, no es pot negar. A més al ser David un pacient, la psicoanalista s’obliga a fer servir un vocabulari més planer i així el lector també entén cada un dels estadis pels que passa. A vegades no convenç a en David, com tampoc em va convèncer a mi, i trobo que aquesta contraposició és un punt a favor.

La Mantícora és un animal mitològic amb cap humà, cos de lleó i cua de fibló. Segons la doctora, és habitual somiar amb ella enmig del tractament (encara que no la coneguis).

El final, en contra del que esperava, em va commoure. Mantícora no és una novel·la zen, res semblant a Siddharta o similar, si no que és més analítica, però coincideixen totes en que es suposa que el protagonista ha d’arribar a un moment de clarividència. Sóc una persona més aviat realista i poc mística, i alhora una idealista en cercar la pau interior. Per això  m’emociona arribar a aquests tipus de lucidesa amb mètodes tangibles e inesperats, perquè sóc més capaç de connectar-hi.

Aquest és el segon volum de la trilogia de Deptford, on cada volum és un personatge amb la seva visió personal sobre la vida i mort de Boy Staunton. 
Saltant-me la meva norma tallada a foc de començar totes les sèries pel principi, vaig començar pel segon de la trilogia per dues recomanacions de diferents persones. Al lector número 1 el primer volum no va provocar-li cap entusiasme, i al lector número 2 li va entusiasmar aquest segon volum, de fet vaig ser jo que li vaig informar que era una trilogia, i no va trobar a faltar llegir el llibre anterior ni posterior. Al lector1 encara no el puc jutjar, però si un dia us trobeu el lector2, passeu del que digui i simplement seguiu el vostre instint. El meu sempre m’ha cridat que les ordres de publicació estan per seguir-les. Si no, corres el risc de que a mitja lectura t’assalti la sensació de que en la història hi ha un buit, quelcom que es dona per fet que hauries de saber però que desconeixes PERQUÈ T’HAS SALTAT EL PRIMER LLIBRE.

Lector2, et vull dir una cosa: 

La relació de David amb els seus pares, i la d’aquests amb persones del seu cercle més íntim, probablement s’entengui millor si es llegeix la sèrie pel seu ordre. Tot i així faré una molt petita concessió i puc admetre que, segons el lector, és cert que es pot llegir com a una sola novel·la. Però jo no ho recomano pas.

M’ha agradat prou per llegir els altres dos volums, en un futur. L’autor no té un estil dens ni especialment complicat, però el tema i l’argument no m’ha provocat l’ànsia per llegir-la tot d’un cop ni lligar una novel·la rera l’altre. Però l’experiència ha estat curiosa, sorprenent, i quasi didàctica. 

Nota: 4/5

L’ÚLTIMA SORTIDA, FEDERICO AXAT

lultimasortida

Títol original: La última salida
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial : Columna
Col·lecció: Clàssica
512 pàgines. Any publicació: 2016

L’última sortida va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, i que casualment ja el tenia fitxat en la meva llarga llista de llibres pendents. L’argument ja dona pel misteri: En Ted té una pistola a les mans i és a punt de suïcidar-se quan toquen a la porta insistentment. Entossudit a ignorar la interrupció, es sorprèn en descobrir a l’escriptori de davant seu  una nota escrita per ell en el que diu que

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

En Ted no recorda haver-la escrit. Des de l’altra banda, el desconegut li revela que sap qui és en Ted i què anava a fer. Però qui és i què vol, aquest desconegut? Quin interès té en interrompre’l? De nou, i com ja comença a ser costum, estem davant d’una novel·la de la que podem dir poqueta cosa per no espatllar l’element sorpresa al lector.

Les crítiques generals són molt bones. Súper bones. Tothom està encantant amb la història, en gran part perquè ha sorprès gratament que fos original, diferent al que estem habituats els lectors de novel·la de misteri. I tot i així confesso que personalment m’ha costat molt connectar amb el personatge i el que li succeeix. M’intentaré explicar sense desvetllar gaire el misteri.

El llibre té moltes parts, però en termes generals es poden separar en dos: la primera part és la que no saps què passa i tot és molt estrany, oníric i sense lògica. Mentre a molts lectors els esperona a continuar llegint, en el meu cas l’he trobat pesat e inacabable. Fàcil de seguir, això sí, no hi ha problema, però he tingut que emprar un extra de paciència per continuar.

La segona part és la més tangible, ja saps què passa i es pot gaudir més. Això no et lliura de que t’has d’empassar una història rebuscada i poc creïble, però que esbargeix tal i com m’hagués agradat que ho hagués fet des del principi.

En general és tracta, ni més ni menys, d’un best seller més.

Nota: 2’5/5

EL CUCHILLO, Patricia Highsmith

el cuchillo patricia highsmith

Títol original: The Blunderer
Traducció: Manel G. Palacios
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
272 pàgines. Any publicació: 1954

La Clara ja no és la mateixa dona amb qui en Walter es va casar. S’ha tornat neuròtica i gelosa, i l’està allunyant de tots el seus amics i de qualsevol tipus de vida social. Un dia en Walter llegeix en el diari la notícia de l’assassinat d’una dona en estranyes circumstàncies, i s’imagina el marit com el possible culpable. Comença a jugar amb l’idea de que a la Clara li passi el mateix, una idea que es reforça quan veu impossible el divorci.

La traducció del títol és força incorrecte i dóna peu a imaginar-se que un ganivet serà la clau del llibre, i res més lluny de la realitat, els ganivets no tenen lloc aquí. El títol original és The blunderer, quelcom així com  un error estúpid, i és més encertat i defineix molt bé l’argument perquè és una ficada de pota rera l’altra per part del protagonista. Patricia Highsmith aconsegueix captivar amb la intriga psicològica i la tensió que va generant, i narra molt bé i amb credibilitat aquesta trama en la que en Walter cada cop hi està més embolicat.

El final l’he trobat una mica decebedor, però en general és una bona història que enganxa fins el final.

Nota: 3/5

REBECA, DAPHNE DU MAURIER

rebecca-1

Títol original: Rebecca
Traducció: Fernando Calleja
Editorial : Plaza&Janés
494 pàgines. Any publicació: 1938

Maxim De Winter es casa en segones núpcies amb una jove humil que ha conegut en un hotel de Montecarlo. Se’n van a viure a la mansió familiar d’ell, Manderley, on la jove núvia (de qui no sabrem en cap moment el nom) es sent molt cohibida per la influència que traspuen tots els racons de la casa de qui havia estat la primera dona de De Winter, Rebeca, que va morir accidentalment ofegada menys d’un any enrere.

Last night I dreamt I went to Manderley again.

(Anit vaig somniar que tornava a Manderley)

Rebeca és un d’aquells llibres dels que agraeixes no haver vist la pel·lícula i així deixar que et sorprengui. A més tenia la idea equivocada de que era una història de fantasmes, tot i que tampoc anava tan errada, ja que l’absència de Rebeca és converteix en una constant i tortuosa presència en la ment de la protagonista. La joventut de la nova esposa juga en contra d’ella, ja que és molt suggestionable davant la misteriosa imatge que els altres projecten de la primera muller de Maxim. És una novel·la gòtica que més que fer-te por, el que et fa és patir, ja que és molt psicològica i la protagonista és molt (massa) feble, sobretot amb la pèrfida majordoma, antiga mainadera i mà dreta de Rebeca.

Rebeca és una novel·la que tot i tenir quasi 80 anys aguanta magníficament el pas del temps. De fet me la imaginava ambientada més en els anys 60-70 que no pas a finals dels 30, i si no fos perquè manca la tecnología actual podría estar perfectament ambientada a dia d’avui.

Un apunt: 

He de veure la peli, sí, ho tinc decidit. I encara en tinc més ganes després d’haver llegit aquest post molt interessant sobre la pel·lícula dirigida per Alfred Hitchcock i la seva realització.

Un pensament: 

Hauria de fer un post sobre pelis basades en llibres.

Nota: 4/5

ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL, Peter Cameron

Algún dia este dolor te será útil

Títol original: Someday This Pain Will Be Useful to You
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Libros del Asteroide
248 pàgines. Any publicació: 2007

En James Sveck té 18 anys, treballa en la galeria d’art de la seva mare i aviat anirà a la universitat. És un noi precoç, culte, però antisocial, inflexible amb els demés, i duu una  tristesa absoluta sobre les espatlles. Els seus pares l’obliguen a anar a una psicòloga ja que creuen que arrossega algun problema des de el que li va passar en una excursió a Washington.

L’autor d’Algún día este dolor te será útil ha volgut homenatjar a JD Salinger i ha creat la versió del segle XXI de El guardián entre el centeno. De fet, al final insereix una cita de l’obra molt aclaridora:

“(Holden Caulfield) Los libros que de verdad me gustan son esos que cuando acabas de leerlos piensas que ojalá el autor fuera muy amigo tuyo para poder llamarle por teléfono cuando quisieras.”

Aquesta cita, entre altres fets del llibre, m’ha fet pensar que El guardián entre el centeno, com també El gran Gatsby, és una obra genuïnament nord-americana, d’aquestes que em costa trobar-hi la genialitat que l’ha fet una obra indispensable al seu país. Em pot agradar més o menys, però m’acabo preguntant què no he vist que sí ha vist altra gent.

Però tornant a Algún día este dolor te será útil: he trobat en James Sveck un personatge més autèntic que en Holden Caulfield, més real. Es troba en un moment de transició, de l’institut a la universitat, un adolescent que aviat deixarà de ser-ho. Però arrossega aquells somnis irreals, ple de contradiccions, de fugir, comprar-se una casa enmig del no-res i passar-se la vida llegint. L’influeix la sensació d’estar lligat de mans, l’obligació de fer el que se suposa que ha de fer, de relacionar-se amb qui se suposa que s’ha de relacionar, i la imposició de les aparences, que són una cotilla de normes sense sentit, i que dóna peu a l’humor, sense que l’hagi trobat realment una obra còmica. Entre les seves pàgines sorgeix l’11S com un motiu poderós de la seva tristesa, que frega la depressió, i heus aquí un altre motiu per considerar-la, com he dit abans, genuïnament nord-americana. Me’ls imagino amb els ulls ben oberts pensant “Clar! Ara s’entén tot! Tot ve d’allà!”. Jo en canvi no puc veure-ho així, més aviat crec que en James és una persona extremadament sensible en un món fet d’insensibles. És qüestió de perspectives.

És una novel·la lleugera i que se m’ha fet curta. A diferència de l’obra de Salinger, aquí si que he vist reflexada una part de la meva joventut. Tot i que omet alguns fets importants de la vida de James i que hagués estat interessant aprofundir-hi més, l’he trobat rodona.

(Modificació posterior)

Un apunt: 

Llibres similars (mirar comentaris):

La campana de vidre, de la Sylvia Plath.

Pregunta-ho a la pols d’en John Fante.

A la carretera de Jack Kerouac.

Nota: 3/5

VESTIDO DE NOVIA, Pierre Lemaitre.

vestido de novia

Títol original: Robe De Marié
Traducció: María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego
Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Alfaguara Negra
296 pàgines. Any publicació: 2009

La Sophie sap que és boja, que les males jugades que li ha fet el cervell els últims mesos només es pot donar en persones psicològicament malaltes. Va començar essent petites coses: perdre objectes, canviar-los de lloc sense recordar-ho. Després va venir les confusions: confondre quin dia tenia una cita, si havia enviat un mail o no, confondre el material laboral amb repercussions catastròfiques. I finalment, aparegué la mort, que sobrevola a la Sophie i s’endu a la gent del seu voltant en sospitoses circumstàncies. La seva vida s’enfonsa inexorablement, i l’única solució que troba és fugir.

L’autor va a per totes i sembla no tenir límit ni compassió pel lector. La primera part d’aquest psicothriller és un cúmul d’incomoditats, angoixós, un incitador a la paranoia. Però vaig seguir llegint perquè t’enganxa, i també perquè desitjava que tot allò tingués un final. A la següent part ve el gir argumental, no gaire sorprenent perquè més o menys es veu venir, però tot i així no reconforta gens ni mica. I poc més puc dir, ja que d’aquest gir depèn molt el pes de l’argument.

És recargolat però ho he trobat ben construït, i en varis sentits té un aire a Perdida, de la Gillian Flynn. Fins i tot tindrà també versió cinematogràfica.

Vestido de novia et pot agradar més o menys, però és difícil que et deixi indiferent.

Nota: 3/5 

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, Torcuato Luca de Tena

renglones-torcidos-de-dios-portada

Editorial : Planeta
Col·lecció: Booket
448 pàgines. Any publicació: 1979

Alice Gould, detectiu diplomada, ingressa en un hospital psiquiàtric seguint la pista d’un assassí. Per poder entrar i moure’s al seu aire es fa passar per paranoica i una homicida que ha intentat enverinar el seu home varies vegades. Però, què és veritat i què no? L’autor jugarà amb aquesta ambigüitat fins al final.

La relectura m’ha servit per desmitificar el concepte que tenia d’aquesta novel·la. Al recordar, més o menys, com anava tot, he pogut gaudir d’una lectura tranquil·la fixant-me més en el contingut i en l’evolució de la trama que en la trama en sí. I això l’ha fet baixar moltes posicions.

Per començar, la protagonista no cau bé. Tant per l’autor com pels personatges l’Alice és molt bona, molt culta, molt fina i molt guapa. Però el que també ens mostra, justificant d’una o altra menra, es que Alice es mentidera, manipuladora, egocèntrica, superba, narcicista,… Els diàlegs (o monòlegs) ens descobreixen una pedanteria incontrolable seguida d’una falsa modèstia. És un personatge que cau malament, però que inexplicablement enlluerna a qui l’envolta, seduint homes i dones. Qui no cau rendit a ella automàticament passa a estar contra ella, i l’autor ens predisposa a tractar-lo de “dolent”. I això m’ha fet pensar que l’autor ha comés els pitjor dels errors, que és enamorar-se del seu personatge. I que fa l’amor? Que quedis encegat de la persona de qui t’enamores. La imatge que reben els personatges i la que el narrador omniscient i partidista (NOP a partir d’ara) ens volen fer arribar no lliga amb el que pensa, diu i fa Alice.

I l’autor no només hi ha abocat el seu amor per la protagonista. Les seves opinions psiquiàtriques i polítiques també es deixen veure.

En el primer cas, ja vaig comentar al primer post que Luca de Tena va passar uns dies en un hospital psiquiàtric per documentar-se a l’hora de fer aquest llibre, apart de tractar amb especialistes del món de la psiquiatria. Amb els especialistes que a ell li convenia, m’imagino. Mentre les teràpies d’electroxoc com la de xoc per insulina (provocant un coma rere l’altre al pacient) no reben cap crítica per part del NOP, l’autor aprofita el personatge “dolent” afí a la antpsiquiatria (concepte molt interessant) per ridiculitzar el moviment amb exemples molt extrems, per tal de compensar el que no té més remei que admetre, que es que en certs aspectes funciona.

Les seves opinions polítiques també queden patents. Entre altres coses, Luca de Tena fou familiar directe dels fundadors d’ABC, i designat a dit directament per Franco per un lloc al Consejo Nacional. Que dos personatges etarres es comportin com salvatges dins el manicomi (corrent i saltant com bojos, pegant a qualsevol que se li passa pel davant, a algun per no parlar en basc) doncs mira, encara ho deixes passar, perquè es fan passar per malalts mentals tot i que qualsevol podria deduir que no és la millor manera de fer-ho. Però després et trobes amb això:

(Monòleg d’un metge sobre els sociòpates) Siendo niños, si roban no es para comer, sino para destruir lo robado. Si rompen un objeto no es porque les desagrade, sino porque agrada a otros. Si maltratan a un animal no es por defenderse de él, sino para verle sufrir. Si huyen de sus casas y abandonan sus familias no es por afán de aventuras, sino por un secreto, indómito e invencible sentido de la insolidaridad primero familiar, después social y por último individual. Son incapaces de querer a nadie. Su capacidad afectiva es nula. Esta es la cantera, la materia prima de donde surgen los “grapos”, los “etas”, las “brigadas rojas” italianas o los “meinhof’ alemanes. Se los enclava bajo el común denominador de psicópatas, término demasiado amplio y, por ello, mucho más inadecuado que el de sociópatas, que ya empieza a hacer fortuna, y que es el que yo defiendo.

El NOP ataca de nou, enumerant grups d’extrema esquerra (ometent els d’extrema dreta, que existien i mataven igual). De nou intenta manipular al lector oferint la versió que a ell l’interessa.

Forats, en té uns quants. Sense desvetllar gaire la trama, les varies trampes de Luca de Tena: que no puguin/vulguin/pensin en contactar amb algú de fora l’hospital psiquiàtric perquè els ajudi a contrastar la història de l’Alice, o que alguns personatges silenciïn fets que poden ajudar a aclarir la trama, i només seran desvetllats al final, sense saber ben bé perquè passa així.

Tant la narració com el contingut és a vegades una mica desfasat. Un exemple:

(Diàleg Alice-metge, sobre un altre pacient)

– Me ha dado mucha pena conocerle. Mucha. ¿Es homosexual?

– Es amanerado, como su escritura, pero no es pederasta. Carece de huellas de perforación anal. 

En aquest cas “pederasta” es refereix al coit anal. És una acceptació recollida a dia d’avui per la RAE, però no es pot negar que sona fatal i porta a confusions.

No tot és dolent. La trama enganxa, els personatges secundaris són curiosos e interessants, el final és rodó. És un d’aquest best-sellers per passar una estona força entretinguda sense que te la miris en lupa, com vaig fer jo el primer cop.

Nota: 3/5

CASA DE VERANO CON PISCINA, Herman Koch

casa-de-verano-con-piscina

Títol original: Zomerhuis met zwembad
Traducció: Maria Rosich
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
352 pàgines. Any publicació: 2011

La segona novel·la que llegeixo de Herman Koch, una rera l’altre. Si a La cena ja treu temes espinosos, amb un enfocament diferent, provocador i arriscat, a Casa de verano con piscina s’esplaia de gust tornant als temes tractats breument en l’anterior novel·la.

Marc Schossler, el narrador en primera persona, és un metge de capçalera de famosos de segona fila. És un cínic que creu que la millor recepta es fer veure que escolta els seus pacients durant 20 minuts, mentre amb fàstic visualitza nuus els seus cossos imperfectes. Al cap de res, amb l’aparició a la consulta d’una histèrica vídua que acaba d’enterrar el seu home, sabrem que un dels seus pacients, Ralph Meier, amb qui va mantenir durant uns dies una estreta relació, ha mort de càncer, i sembla que per una actuació negligent de Marc. Per tal com tracta els seus pacients s’intueix que al final la desídia ha tingut les seves lògiques conseqüències. Per saber realment que ha passat, tornarem enrera en el temps per veure la relació de les dues famílies, on veurem aquells dies que els Schossler i els Meier van compartir uns dies de vacances en una casa d’estiu amb piscina, junt amb un director de cinema i la seva xicota, 40 anys més jove que ell, i viurem el fet dramàtic que feu fugir a en Marc i la seva família d’aquella casa, canviant les seves vides per sempre.

Marc no cau bé. Gens bé. Com més llegeixes, més cretí et sembla. I manipulador. I fastigós. Ralph Meier tampoc es queda enrere, és força vomitiu. I tot i així, amb aquests personatges tan insuportables, amb una provocació gairebé constant al lector, no pots deixar de llegir fins al final.

A través d’un antic professor de la universitat de Marc i que aquest segueix al peu de la lletra, coneixerem més al protagonista. Quatre perles perquè veieu de què parlo:

– La infidelitat com a fet biològic.

“La bilogía nos dicta que debemos fertilizar a cuantas mujeres podamos.”

– L’homosexualitat com a fet anti-natura, mesclant la pederàstia en el tema.

“Si Dios hubiese pretendido que un hombre metiese su miembro en la abertura del ano del prójimo, la habría diseñado más grande”

– La preferència de tenir fills en comptes de filles

“En el parto, no sólo el padre sino también la madre respiran aliviados cuando el primogénito resulta ser un niño”

“Desde que nació se convirtió en lo más importante de mi vida. Mi niña. (…) Pero el instinto era más fuerte “La próxima vez lo harás mejor-me susurraba-. Dentro de dos años tendras otra oportunidad”. Con el nacimiento de Lisa todo estuvo perdido. Nos planteamos brevemente la posibildad de un tercer hijo, pero yo no sentia curiosidad por otra hija. (…) Los hombres con tres o más hijas son pateticos”

– La caducitat de les dones.

“Las mujeres son los futbolistas de la creación. A los treinta y cinco se jubilan. Antes de esa edad tienen que asegurarse de no quedarse en la calle. De tener un techo sobre sus cabezas, un marido, hijos. Al hombre que sea.”

També parla sobre el dret de l’ull per ull, l’eliminació sistemàtica dels humans “defectuosos”,… la polèmica està servida. El final no es queda enrere. De nou, apareix la decisió d’actuar al marge de la llei pel benefici de la família.

Ha quedat prou clar que és molt controvertida, fins i tot incòmoda. La recomanaria? Rotundament, si. Només pel debat que genera val la pena llegir-la.

Nota: 4/5

LA CENA, Herman Koch

cena-la-150-rgb

Títol original: Het Diner
Traducció: Marta Arguilé Bernal
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
288 pàgines. Any publicació: 2009

La cena és una novel·la basada en fets reals. I en uns fets reals ben propers: segur que no heu oblidat el cas dels tres joves que  al 2005 van cremar viva una indigent en un caixer de Barcelona. 

Herman Koch es va sentir atret pel cas i l’ha novel·lat d’una manera molt particular: dues parelles, els pares dels joves, queden per sopar en un  modern restaurant per “parlar dels seus fills”, sense concretar el tema a tractar. El narrador i qui ens donarà la visió principal és Paul, un dels pares, que coneix el secret del seu fill, i que ja intueix que no és l’únic. Paul es passarà tot el sopar entre agres pensaments contra l’altra parella que els acompanya a taula i nedant entre records cada cop més obscurs, mentre el tema que els ha portat a reunir-se planeja per sobre seu, però es va posposant plat rere plat.

L’autor divideix la narració per àpats, i a cada àpat la conversa es va tensant i degenerant fins a culminar en un final del que no s’intueix res fins poc abans.

Àcida i provocadora, Koch s’allunya dels plantejaments políticament correctes. Tergiversa el sentit de la justícia i els deures d’uns pares amorosos fins a uns límits no tan allunyats de la realitat. Perquè… Què series capaç de fer pels teus fills? Evidentment no es queda només aquí: l’educació, la responsabilitat, i altres temes són tractats de manera agosarada, descarada i poc habitual, ajudant-se d’uns personatges trastornats.

media_xl_1092220

La cena va ser un èxit immediat a Holanda, arribant a ser el Llibre de l’Any 2009. No coneixia Herman Koch, però m’ha agradat tant que immediatament he començat Casa de verano con piscina, llibre posterior a aquest, en que l’estil de l’autor es fa patent al repetir-se aquest to punyent que fins i tot pot incomodar a alguns lector.

Nota: 4/5