TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

EL CLUB DE LA BUENA ESTRELLA, Amy Tan

Títol original: The Joy Luck Club
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Tusquets Editores
Col·lecció: Andanzas
338 pàgines. Any publicació: 1989

El club de la bona estrella és una reunió periòdica de quatre dones xineses per jugar al mah-jong. La mort d’una d’elles portarà la seva filla a substituir-la, i així s’inicia la història (històries) de cada una d’elles i de les seves respectives filles i les tenses relacions que mantenen, ja que ambdues generacions semblen incompatibles tant per vivències personals com per les diferències culturals.

Confessaré que no el vaig agafar amb gaires ganes, el tenia a casa arrel d’un saqueig a casa d’uns familiars (un dia haig de parlar d’aquest saqueig i de tot el que en vaig treure). Però en les primeres pàgines de seguida vaig intuir que m’agradaria molt, i ho vaig encertar de ple. El club de la buena estrella és un recull de relats del passat i el present, lligats entre sí pels fils familiars entre mares i filles. Les primeres relaten marcades experiències molt lligades a la cultura xinesa en que s’hi barreja la guerra, fam i pobresa, amb supersticions que em recordaven al famós Feng Shui i que per poc creíbles que siguin em deixaven un pòsit d’incertesa. Les filles en canvi, nascudes i criades com a nord-americanes, tenen unes vivències i manera de fer molt diferent a la de les seves mares, i això provoca que siguin incapaces d’entendre’s entre elles, comportant una convivència força difícil.

M’ho sé muntar bé.

L’única contra que hi he trobat (i n’assumeixo la culpa) és que anava una mica confosa amb el nom de cada una d’elles, de manera que sovint no sabía qui era la mare o la filla de qui, i quina història havien viscut anteriorment. M’hagués anat bé fer-me una petita guía, però em vaig conformar en mirar les pàgines anteriors. Mal fet.

Nota: 4/5

UN PERRO, Alejandro Palomas

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5

CORALINE, Neil Gaiman

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

UNA MADRE, Alejandro Palomas

Editorial : Siruela
Col·lecció: Nuevos Tiempos
248 pàgines. Any publicació: 2014

És la nit de cap d’any a Barcelona. En Fer ens guiarà pel sopar que la seva mare, l’Amalia, ha preparat amb tota la il·lusió del món. I es que aquest any, per fi, hi serà tota la família: els seus tres fills i el seu germà Eduardo.

Una madre és un llibre emotiu, molt tendre. Sembla plantejat com una obra de teatre, amb sis personatges molt diferents entre sí, però família al cap i a la fi, assentats en una taula preparada per set persones. Cada un porta una història darrera, i en Fer s’encarregarà d’anar-nos explicant, d’anar coneixent les cara A i cara B de la gent de la taula. D’aquesta manera, la idea preconcebuda que tenies d’un personatge canvia totalment al acabar el llibre.

L’humor va pujant esglaó a esglaó, per una mare extremadament ingènua i optimista, còmicament descontrolada per la llibertat que li ha donat el divorci, i que porta les converses per camins que freguen l’absurd (¿Es portuguesa portuguesa, o portuguesa de Portugal?) i que descol·loca contínuament a qui la rodeja. Aquí l’autor és un punyetero, va deixar que em relaxés, que rigués, que apreciés cada cop més als personatges, sobretot a l’Amalia, i quan apareix el drama de les històries del passat, t’enganxa amb la guàrdia baixada, incapaç de contenir les llàgrimes davant la saviesa d’una mare i el seu amor incondicional lligat a un etern patiment.

– Puede ser – dice mamá sentándose en una de las sillas de la mesa. Lo dice con esa voz de mujer mayor que no sabe defenderse de los ataques de la gente a la que quiere, porque desde siempre prefiere dolerse a dañar. 

Sí, l’Amalia és la estrella, però els altres personatges valen molt la pena. Tant en el sentit còmic com tràgic, i tant els que hi són com els que no, perquè hi ha alguns que no apareixen mai però són ben presents, per bé o per malament.

Una madre és un llibre que sense cap dubte gosaria regalar. No és un best seller a l’ús, però crec que pot arribar a moltes persones i que poques se’n penediran de llegir-lo.

Nota: 5/5

TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN, Lionel Shriver

Títol original: We Need to Talk About Kevin
Traducció: Javier Calzada
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos / Panorama de Narrativas
616 pàgines. Any publicació: 2007

Com deia a l’anterior post, hi ha llibres que es mereixen un post apart, i en aquest cas, de pas, un monument.

Escrita de forma epistolar, en la que només hi ha una sola veu, la de l’Eva, que escriu a Franklin, ambdós pares d’en Kevin. En aquestes cartes Eva barreja el present i el passat, però seguint més o menys un ordre. Ens porta a quan Kevin era només una idea, després l’embaràs, el naixement, l’estrany comportament d’en Kevin, l’adolescència… I alhora barreja l’actualitat sabent cada vegada més d’aquell Terrible Dijous que va protagonitzar en Kevin. L’Eva li retreu a Franklin la seva ceguesa vers Kevin, un nen especial, diferent a la resta des de que va néixer. Franklin defensava les rareses del seu fill fregant l’absurd, i els fets han acabat donant la raó a l’Eva. Aquesta, que també es sent culpable pel seu comportament vers Kevin, a més de parlar sobre la maternitat, divaga molt sobre altres temes, per exemple la identitat, tant americana, de la que és força crítica, com  la identitat personal.

L’Eva és esquerpa, seca, poc sentimental. Costa empatitzar amb ella. Quan comences a sentir certa afinitat, de sobte et fot una coça, però després se’t torna a guanyar poc a poc, sobretot en la lluita perduda contra el seu fill. I és així, sense adonar-te, que et trobes en una espiral que va in crescendo. Vaig acabar panteixant d’ansietat al llegir les últimes pàgines.

És dur, és angoixós, és incòmode, perquè com a La cena de Koch (relació una mica lliure), el mal és dins la família, i és el més difícil de combatre.

Nota: 5/5