Recull de relats sobre dominicans que viuen a EEUU. Històries de banyes, problemes sentimentals, caràcters patriarcals, somnis d’un futur millor… No sé si pretenia fer un retrat sobre els seus conciutadans, però els ha deixat macos. No em va dir gran cosa però es deixava llegir bé.
Recomanat per a qui busca: relats, relats sobre immigrants, relacions socials i afectives, masclisme
Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea Editorial : Anagrama Col·lecció: Compactos Pàgines: 160 Any publicació: 1997
Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.
Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.
Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.
Nota: 3’5/5
Text: Laura Ferrero; Il·lustracions: Marc Pallarés
Editorial : Bridge
240 pàgines. Any publicació: 2018
L’amor després de l’amor és una recopilació d’històries d’amor i desamor, i com les conseqüències que comportaren van ser abocades a l’art.
El que em va decidir a comprar-lo va ser aquest article al Catorze.cat sobre la Sylvia Plath, en Ted Hughes i l’Assia Wevill. Ja coneixia la història però em va encantar com estava narrada. Sempre m’han fascinat les relacions amoroses dels artistes, sobretot si estan carregats de drama, i la de la Sylvia Plath és digne d’una tragèdia grega (odi etern a Ted Hughes).
El primer relat és del grup Bon Iver i el seu disc For Emma, Forever ago, amb un text suggeridor, quasi poètic. No els coneixia, i m’he enamorat d’Skinny Love. Es van succeint les històries i em trobo amb una mica de tot: relacions curioses i divertides, altres de profundes i punyents, com també, al meu parer, d’insubstancials, amb una mica d’esforç per part dels autors de buscar un significat més profund que no vaig compartir. També en alguns moments la narració passa de ser més inspirada a més informal. Ho vaig notar perquè me’l vaig llegir en una tarda, i tants canvis eren com una muntanya russa (es que hi ha més de 30 històries!). Amb perspectiva, podria dir que hi ha relacions d’amor i de desamor per tots els gustos.
Abans de llegir-lo, però, cal estar preparat per fer llistes. El Google és imprescindible, of course. Però a més recomano tenir a mà l’Spotify o similar, Youtube o similar, i paper i boli. He descobert molt bona música, llibres que vull llegir, i artistes interessants. Molts ja els coneixia, però junt amb els que no, he acabat el llibre sentint-me molt alternativa, molt hipster. L’empenta final per fer-me socialment insuportable.
Els protagonistes que més m’han agradat, perquè us feu una idea de què us trobareu, són els ja anomenats Bon Iver i Sylvia Plath; el triangle amorós composat per Eric Clapton+Pattie Boyd+ George Harrison que va donar pas a Layla, una de les meves cançons preferides; una venjança en forma d’edifici de 31 plantes, el xafardeig darrera el disc Rumours de Fleetwood Mac, el suposat idil·li de Nacho Vegas i Christina Rosenvige, l’anàlisi conjunta de 100 artistes sobre una carta de ruptura, una postdata curiosa en els crèdits finals d’una pel·lícula; aquelles poesies fruit de l’abandonament de la parella, deixades macerar durant 15 anys per publicar-les posteriorment batejades amb el títol d’un vi,…
I el llibre, físicament, és preciós. Una delícia passejar-se entre les seves pàgines. És d’aquells que et fan plantejar inaugurar una secció de postureig a la prestatgeria de casa per lluir-lo/lluir-te. I dels dibuixos se’n podrien fer làmines i penjar-les a qualsevol racó per fer-nos els modernets.
En resum: un llibre ideal per regalar o regalar-se.
Nota: 4/5
Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018
A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.
El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.
L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”
És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.
Nota: 3’5/5
Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016
Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.
Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.
I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.
També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, del que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que el tema es centri únicament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarida, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat… Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.
Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.
No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.
Nota: 2’5/5
Títol original: High Fidelity
Traducció: Miguel Martínez Lage
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
360 pàgines. Any publicació: 1995
En Rob és a punt de fer trenta-sis anys, és propietari d’una ruïnosa botiga de música, amagada en un carreró d’un barri de Londres, i l’acaba d’abandonar la Laura. Al principi ho porta molt bé, i coneix la Marie, una cantant nord-americana per la que se sent immediatament atret. Però tot canvia quan s’assabenta que la Laura l’ha deixat per un altre.
Narrat en primera persona, en Rob comença fent-se el xulo amb una hipotètica carta a la Laura on, per treure’s de sobre el greuge de veure’s abandonat, li explica les dones que, no com ella, sí li van trencar realment el cor, i descriu la història que va tenir amb elles. Més endavant, intentarà esbrinar perquè no van funcionar aquestes relacions.
També el veurem en el dia a dia en la seva botiga, amb en Dick i en Barry, dos treballadors que si no els hi pagués vindrien igualment. Es dediquen a escoltar música i fer llistes de els 5 millors elquesigui (de música fins a llibres o pel·lícules) per passar l’estona. Els seus pensaments van dirigits principalment cap a la música i les relacions.
En Rob (ho diré per si no ha quedat clar) és un immadur i Alta Fidelidad no és un llibre per prendre-s’ho seriosament, perquè si ho fes, m’enfadaria per haver-me empassat les palles mentals d’un capullo integral. Si clar, és la gràcia del llibre, que en Rob és així, no evoluciona, i ell a vegades és conscient i sovint fa autocrítica, i per ser com és fa el ridícul unes quantes vegades. Però també hi ha altres temes més seriosos en les que no aprofundeix en absolut, que li llisquen, com l’avortament, les necessitats de la seva parella, o en el fet d’eximir-se de responsabilitats a costa dels altres.
Acabo la lectura amb un regust semi-amarg. Per una part, és distret, a vegades aconsegueix ser divertit, he apuntat un munt de música per escoltar (que no sé si escoltaré mai). Per l’altra, al ser una novel·la escrita el 1995 i que entra dins del que és la literatura pop, ha acabat quedant un pèl desfasada. I en Rob, que se’m guanya al principi, al final l’he acabat detestant.
———–
Antes de emitir un juicio (…) yo te pediría que anotases las cuatro cosas más lamentables que le hayas hecho a tu pareja, sobre todo – y muy especialmente – si tu pareja no las sabe. No las disimules; tú apúntalas, haz la lista cno el lenguaje más sencillo que sepas utilizar. ¿Has terminado? Estupendo. Ahora, dime quién es el mamón.
Tu segueixes sent el mamón, Rob.
Nota: 2’5/5
LLIBRES & ROSELLES 