HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

LA SONRISA ETRUSCA, José Luis Sampedro

Salvatore és un camperol del sud d’Itàlia que degut a una malaltia terminal ha de traslladar-se a casa del seu fill Renato, a Milàn. El fort contrast entre la vida de camp i la de ciutat desmotiva en un principi a Salvatore. Només una cosa el fa canviar: L’home rude comença a ser tot tendresa amb el contacte del seu nét de poc més d’un any, el petit Brunettino.

Té tots els ingredients per fer emocionar a qualsevol amb un mínim de sensibilitat. A més, la narració de Jose Luis Sampedro, que no busca la llàgrima fàcil, fa que encara sigui més fàcil emocionar-se. Quant d’amor desprén en cada pàgina! Un amor barrejat amb els records per formar una nova perspectiva: la d’un nou company de batalla al que s’ha de protegir i ensenyar.

El caràcter d’en Salvatore, un home bast, antic, que dona l’impressió que  acaba de baixar-se del Delorean, crea certs problemes amb la resta dels milanesos (començant per la seva nora Andrea), i aquesta oposició de caràcters dona peu a més d’un xoc, no exent d’humor gràcies a la picardia d’aquest personatge.

Em pregunto si tindrà quelcom de autobiografic… J.L. Sampedro va escriure aquesta novel·la al 1985, quan tenia 68 anys, dos més que el protagonista.