REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

El verano sin hombres, Siri Hustvedt.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és el-verano-sin-hombres-siri.jpeg

L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5

Un amor, Alejandro Palomas.

Tercera entrega d’aquesta família tan peculiar en que l’estrella indiscutible és l’Amalia, la mare d’en Fede (que és qui relata), la Sílvia i l’Emma. Aquest cop hi ha un casament i un enterrament, i mentre es succeeixen anem fent salts enrere que ens ajudaran a focalitzar el present. Com en els llibres anteriors, l’Amalia tant ens pot fer esclatar de riure com fer-nos un nus a la gola.

No es que la formula cansi, però imagino que costa trobar històries noves (que siguin creïbles) per adjudicar en aquesta família, i s’ajuda de nous personatges que m’han resultat massa forçats, amb situacions massa enrevessades. Tot i així l’Amalia segueix essent un amor, un personatge carismàtic que se l’estima sí o sí.

Nota: 3’5/5


Abierto toda la noche, David Trueba

Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Belitre, una família nombrosa i molt singular. Trueba barreja la comèdia (que a vegades frega l’absurd) amb moments emotius i dramàtics. He rigut,’ha encantat, m’ha emocionat, m’he enamorat d’aquesta família i de com escriu David Trueba. I és la seva primera novel·la! Hi tornaré amb l’autor, sense cap dubte.

Nota: 5/5.

HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5

LA SONRISA ETRUSCA, José Luis Sampedro

Salvatore és un camperol del sud d’Itàlia que degut a una malaltia terminal ha de traslladar-se a casa del seu fill Renato, a Milàn. El fort contrast entre la vida de camp i la de ciutat desmotiva en un principi a Salvatore. Només una cosa el fa canviar: L’home rude comença a ser tot tendresa amb el contacte del seu nét de poc més d’un any, el petit Brunettino.

La sonrisa etrusca té tots els ingredients per emocionar al lector. Desprèn amor en cada pàgina, un amor que evoluciona cap un projecte: la d’un nou company de batalla al que s’ha de protegir i ensenyar.

El caràcter d’en Salvatore, un home bast, sec, arcaic i amb certa picardia, crea certs problemes amb la resta dels milanesos (començant per la seva nora Andrea), i aquesta oposició de caràcters dona peu a més d’un xoc, alguns de ben  còmics.

J.L. Sampedro va escriure aquesta novel·la al 1985, quan tenia 68 anys, dos més que el protagonista. No és difícil imaginar que aquesta novel·la tingui un punt d’autobiogràfic.

Nota: 3’5/5

CABELLS DE MEDUSA, Miquel Martín

 

 

Argument: Cabells de Medusa és el suggeridor títol amb què Miquel Martín ens vol transportar al segle XIX, quan els corallers de Begur s’embarcaven cap a terres llunyanes i exòtiques en expedicions plenes de risc i incertesa. Però el lector no només reviu amb intensitat les aventures dels corallers, sinó que comparteix també tot el procés de descoberta i creació literària que hi ha darrera el llibre. Un llibre que desvetlla el vincle secret entre diverses generacions d’una famíllia i que, amb un llenguatge precís, viu i subtil, acull el dietari, el relat o la llegenda.

Tot i que l’argument ens ho pot fer pensar, no és pas un llibre d’aventures (dels corallers de Begur) o d’intriga (per descobrir la vertadera història que envolta l’Espiridión). La protagonista, una escriptora que busca confirmar una història familiar que ha anat passant de generació en generació, ens anirà explicant el procés per descobrir tota la veritat i de com intentarà convertir-ho en un relat. Per apropar-nos més a ella, la novel·la està escrita en forma de diari personal.

L’historia de l’Espiridión té dues funcions: la primera i més clara és la de donar un argument, un sentit al llibre. La segona és l’ús de la història com a pretext per establir una cronologia de la protagonista i anar intercalant un grapat de pensaments que he trobat massa personals com per ser part de la ficció. Vull dir que crec que l’autor s’hi ha abocat en la protagonista i a través d’ella manifesta tot el que sent envers el món literari. Es posa en dubte molts supòsits o fets que donem per certs, es comenta la condició d’escriptor de províncies i què sent envers el comportament de certs col·legues de professió, o s’exposa les formes de posar-se a escriure. Tot i que comenta temes molt interessants amb una visió molt personal, a vegades resulta massa alliçonador, sobretot pel to que s’intueix, s’interpreta, o es descriu, sovint exaltat e indignat. A més, l’autor ens frena l’entusiasme que ens pot generar l’historia familiar de dues formes: la primera, es que a gairebé tothom que pregunta ningú en sap res, i en treu ben poc de tot arreu. La segona, que quan es treu quelcom, torna a alliçonar-nos de nou, allunyant-nos del tema central. Bé, el que jo creia el tema central, ja que com he comentat al principi, no ens hem de deixar enganyar per l’argument. I potser per això m’ha fallat l’expectativa que tenia vers el llibre.

Però no tot és negatiu, ja que he trobat certs moments de plaer en la seva lectura.

Es encantador el deix tan particular de begurenc en que s’expressa. He conegut paraules noves i he reconegut paraules sentides de gent gran, i no tan gran. Sempre m’ha fet gràcia escoltar de certs familiars “anem a banyar a marc” o “dóna’m una mica de xíndria”. Estic d’acord amb l’autor quan denuncia aquest català tan neutre, d’oficinista, que fem servir massa sovint, sobretot alhora d’escriure. La riquesa del poble català també està en la manera d’expressar-se en els diferents territoris, en un vocabulari tan extens i que sempre estem entestats en limitar. D’alguna manera aquest retret m’ha empentat a fer servir més paraules meves que no d’altres, a no ser tan estricte en el vocabulari políticament correcte.

Nota: 3/5