TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

Anuncis

LA SONRISA ETRUSCA, José Luis Sampedro

Salvatore és un camperol del sud d’Itàlia que degut a una malaltia terminal ha de traslladar-se a casa del seu fill Renato, a Milàn. El fort contrast entre la vida de camp i la de ciutat desmotiva en un principi a Salvatore. Només una cosa el fa canviar: L’home rude comença a ser tot tendresa amb el contacte del seu nét de poc més d’un any, el petit Brunettino.

Té tots els ingredients per fer emocionar a qualsevol amb un mínim de sensibilitat. A més, la narració de Jose Luis Sampedro, que no busca la llàgrima fàcil, fa que encara sigui més fàcil emocionar-se. Quant d’amor desprén en cada pàgina! Un amor barrejat amb els records per formar una nova perspectiva: la d’un nou company de batalla al que s’ha de protegir i ensenyar.

El caràcter d’en Salvatore, un home bast, antic, que dona l’impressió que  acaba de baixar-se del Delorean, crea certs problemes amb la resta dels milanesos (començant per la seva nora Andrea), i aquesta oposició de caràcters dona peu a més d’un xoc, no exent d’humor gràcies a la picardia d’aquest personatge.

Em pregunto si tindrà quelcom de autobiografic… J.L. Sampedro va escriure aquesta novel·la al 1985, quan tenia 68 anys, dos més que el protagonista.