UN VIATGE

Diego_Rivera_-_Portrait_of_Adolfo_Best_Maugard_-_Google_Art_Project

Els francfortesos gaudien de la fira primaveral a la Festplatz, però no se’n podien estar d’admirar el zeppelin que ocupava el cel ennuvolat. Els grans somniaven en pujar-hi, i els nens en conduir-lo. El Hindenburg emprendria en pocs minuts el seu viatge transatlàntic cap a Nova Jersey, i els distingits passatgers recorrien el pont d’embarcament amb rapidesa. De tant en tant algun dels viatgers es parava a fer una darrera ullada a la ciutat, i un d’ells, al trobar-se davant d’un públic improvisat que el mirava des de baix, no es va estar de prendre’s el seu temps per lluir-se. Estava convençut de que l’envejaven, i que tots aquells que l’observaven donarien el que fos per estar en el seu lloc.

La meva aportació al Relats Conjunts d’aquest mes.

Anuncis

L’ART ALS GENS

La meva aportació als Relats Conjunts de setembre.

Antoni Tàpies, 1992, Mural del Pavelló Catalunya, Exposició Universal de Sevilla.

Antoni Tàpies, 1992, Mural del Pavelló Catalunya,
Exposició Universal de Sevilla.

L’Antoni va entrar a casa corrents; ja arribava tard per presentar el seu esbós al comitè del pavelló català a la Expo de Sevilla. Al veure la mainadera esperant-lo al passadís, blanca com el paper i amb ulls humits, s’aturà en sec.

– Què tens Glòria, què passa alguna cosa?

– Ai senyor Tàpies… – sanglotà.

– Què? Què passa?

– En Tonet…

– Què? Què li ha passat al meu nét?

– No, no es preocupi, ell està perfectament! Li asseguro. Però es que…

– Explica’t Glòria que m’estàs posant nerviós!

– Ha entrat al seu taller mentre jo li estava estriant la roba que li havia de posar i…

– I?

Ella es posà a plorar.

-Glòria, per l’amor de déu, parla!

– En Tonet ha entrat al seu taller, s’ha tret el bolquer i… i… i l’ha refregat per aquell quadre seu que posava Catalunya!

L’Antoni obrí els ulls com plats.

– I… ai senyor Tàpies… el bolquer era brut!

– Brut? – Balbucejà.

– Ben brut! – Plorà desesperadament la mainadera.

L’Antoni s’acostà a la destrossa. Hi havia excrements per tot el llenç, fins i tot ditades. Quedà impressionat. El quadre li va semblar tan… tan… tan sublim! L’escriptura feta amb la seva pròpia mà, on a disgust admetia la traça irregular, la seva vellesa i decrepitud, quedava mig sepultada per una primària mostra d’expressió de la nova generació, vital, enèrgica, innovadora! La nova Catalunya!

Presentà aquell mateix esbós al comitè. L’arrufada de nas fou general, i no només per la pudor que desprenia l’obra. Però era l’Antoni Tàpies, a veure qui era el valent que li rebutjava la feina.

El sacrifici de fer sacrificis

La meva participació al Relats Conjunts d’aquest mes.

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

 

– Tenim un contratemps.

– Com? Què ha passat?

– La verge… que ja no és verge.

– N’estàs segur?

– S’ha lligat al carceller i els he enganxat coneixent-se molt íntimament.

– Hòsti tu… D’on traiem ara una verge pel migdia?

– …

– Corre, ves al poble i agafa la primera que trobis!

– Emmm… Es veu que les adolescents s’ho veien venir i han organitzat una orgia. M’han arribat rumors de que està essent tot un èxit.

– Què? I no ens han convidat?

– Els hi vaig dir que estaríem ocupats amb el sacrifici…

– Refotut sacrifici! Nosaltres aquí trencant-nos les banyes pel bé del poble mentre els altres organitzen festes! Això és una falta de respecte!

– I si ho deixem per un altre dia? O passem de fer-ho? L’any que ve ja tindrem una nova fornada d’adolescents virginals.

– No ho sé… Es que és tradició fer-ho avui, per l’aniversari del temple, perquè el déu Kukulkan estigui satisfet i ens estalviem estúpides malediccions en forma de plaga, ja sigui d’insectes, de malalties o d’espanyols.

– Ja…

– Clar que… veig que passarà com l’any passat, que no va venir ningú.

– Sí…

– Fins i tot la verge es va indignar, pobre. Un sacrifici sense públic és un fracàs. Estava tan decebut que si ella no hagués insistit en continuar endavant, amb aquella fortalesa de que l’espectacle havia de continuar, l’hagués deixat anar i jo hagués marxat encara més deprimit a casa.

– Era maca, la de l’any passat. Millor que l’esquerpa de l’anterior.

– Sí, sí… I això que dèiem… Creus que encara deu durar l’orgia?

– M’han assegurat que, com a mínim, hi estarien fins al migdia.

– D’acord. Mira, si ens pregunten, el sacrifici ja s’ha fet i ha anat bé com sempre.

– Ara m’agrades!

JEROGLÍFIC GANXÓ

Aquí la meva proposta pel Relats Conjunts d’abril:

Egypt_Hieroglyphe2

Vostè és la nostra última esperança – digué afligit l’arqueòleg, mentre els seus dos companys, rera seu, assentien davant les seves paraules – Hem acudit a varis egiptòlegs, i ningú ha sabut desxifrar-ho. I tots ens deien el mateix: – afegí, per si l’adulació servia d’incentiu – que l’únic expert en la dinastia ptolemaica que encara viu era el gran Joaquim Ramonet, i que si ell no era capaç de desxifrar-ho, ningú ho podria fer.

El doctor Quim Ramonet, jubilat des de feia uns quants anys, es mirà la fotografia que havien pres del jeroglífic del temple de Kom Ombo. Trigà deu minuts eterns en dir res, els seus ulls ballaven per tota la imatge. Però quan va parlar, el que va dir els colpejà a tots tres. Aixecà la vista i els mirà un per un.

– Està claríssim, no tinc cap dubte.

L’esperança aparegué en els rostres dels tres arqueòlegs. En Quim Ramonet mantingué el silenci, és tragué les ulleres per netejar-les amb un mocador arrugat que corria per la taula, fent-se pregar, mentre li naixia un somriure. Al final, l’arqueòleg que havia parlat abans, el convidà a continuar.

– Si? I doncs? 

– Doncs… és una recepta ganxona.

Tres mandíbules inferiors fregaren el terra. Algú murmurà un “Què?“.

– Mirin, que els hi explicaré.

jeroglífic 1

“Veuen el mussol allà bell mig? Això marca l’origen del que s’explica en aquestes inscripcions. És reconegut arreu del món que el poble dels mussols és Sant Feliu de Guíxols, i no només perquè ho digués en el seu moment Santiago Rusiñol. Ell només ho feu més popular. Però ja es sabia de molt abans que a Sant Feliu, tots són una colla de mussols.”

Com que els exploradors el miraven de fit en fit i en silenci, Quim Ramonet continuà.

“Doncs a veure… Tant la ploma com aquesta creu que estan a l’esquerra i a la dreta del mussol indiquen dins del terme de Sant Feliu, i la direcció a la qual senyalen fa referència al vent de Garbí. Veuen que ambdós senyalen a l’oest? Doncs si, això… Que quan bufa el Garbí, que tant pot ser a l’estiu com a l’inici de la primavera, i quan ho faci de nit -per això l’estrella- és hora d’agafar un cuc i posar-se a pescar. I més val agafar un cabàs que es suposa que pescarem molt. Ho veuen clar, no? Em segueixen?”

No esperà resposta i continuà.

jeroglífic 2

“Veuen, els peixos d’abaix? Parlen del peixopalo, el bacallà de Sant Feliu. Peixos en forma de pal, ja ho veuen. Ens ho referma aquests dos senyors aquí asseguts, que volen dir moltes coses. Primer, que has de tenir paciència per cuinar el peixopalo, perquè primer de tot ha d’estar uns deu dies en remull, i per això més val que esperis assegut. Aquestes onades sobre un d’ells vols dir que s’ha de canviar l’aigua al peixopalo cada dos dies, per això també hi ha dos homes. La forma del costat diu que s’ha de fer… a veure, són cinc nusos, no? O quatre? Bé, que s’ha de canviar l’aigua entre quatre i cinc vegades. I que pots acompanyar el plat resultant amb uns cargols.” 

Es seguí mirant fixament el jeroglífic, mentre es rascava una barba quasi inexistent.

Collons, quina gana m’ha entrat. – digué de sobte. Feu mitja volta i entrà en una habitació, on el sentiren remenar. – Tati! On són les claus del cotxe? Me’n vaig a dinar al casino!

Quimet! – es sentí cridar d’algun lloc – Que són les cinc de la tarda, fa tres hores que has dinat!

Aparegué la seva dona, la Tati, fregant-se les mans en el davantal, i observà les tristes cares dels investigadors.

Què? Ja ho veuen, ja els vaig avisar que en Quimet fa temps que ha perdut el cap, pobret meu. – Els deixà palplantats- Quimet! Quimet! Ni se t’acudeixi sortir de casa!

El dia més feliç de la seva vida

Com que els Relats Conjunts estan de vacances, la Carme fa la substitució estiuenca. Aquí la meva aportació, amb una foto de Barbollaire:

14398989220_86c0125005_z

Es va acostar mentre escuràvem les enèsimes copes de vi. Recollint-se el baix del vestit de lli blanc, s’assegué i deixà la seva copa amb les nostres, sobre un d’aquells coixins de disseny intencionadament ètnic escollits per l’ocasió, i que estaven repartits per tot el jardí.

Estava radiant, preciosa. No podia ser d’altre manera. Una flor nívia ressaltava en la seva melena fosca,  i m’enlluernaven els seus ulls humits i la felicitat que desprenia el seu somriure.

Parlava, gesticulava, movia els llavis, però amb prou feines la sentia. I no era per la musica, que si que estava forta, però no era per això. Vaig descordar-me un altre botó de la camisa, feia xafogor, necessitava una mica d’aire. Tot havia sortit perfecte, ens deia, als convidats els hi havia agradat la festa, s’ho estaven passant bé. Embadalits, somrients, assentírem amb el cap.

La núvia,  la meva filla, l’amor de la meva vida que ara també era l’amor d’un altre, va aixecar-se d’aquells coixins de disseny ètnic, molt encertats per un casament eivissenc com aquell, prometent amb un gest que ara tornava.

La seva mare va posar una mà càlida sobre la meva mentre ella s’allunyava de nosaltres. No la vaig mirar, avergonyit de les llàgrimes que em corrien galtes avall, i em vaig aixecar a buscar una altra copa.

JANET LA TORCIDA, Robert Louis Stevenson

Torcida_blog

 

Títol original: Janet Thrawn
Any publicació: 1887

Conte curt en el que el jove reverend Murdoch Soulis acull com a criada a una vella del poble, Janet, de la que comenten que està posseïda.

Es va escriure al 1887 i no dubto que va terroritzar a molts lectors. Ja de bon principi et dibuixa un paisatge misteriós que es va enfosquint per moments, com també va degenerant la Janet. Aquí entra el doble joc del títol original, en que “thrawn” tant vol dir torta com pervers.

Avui dia estem molt avesats al terror i pot ser que no trobem el relat tan terrorífic com ho devia ser anys enrere, però no es pot subestimar. Confesso que, quan estava submergida en les seves pàgines, a ple dia i a casa, m’he endut un bon ensurt quan m’ha sonat el mòbil.

baixa

Aquí un enllaç al conte:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/stevenson/janet_la_torcida.htm

Nota: 3/5