DESOLAT

La meva participació al Relats Conjunts d’aquest mes. 

1280px-Martinus_Rørbye_-_Un_voyageur

Un caçador miop havia mort en Lars. Ben miop havia de ser, per confondre un lundehund amb una llebre, en una plana on amb prou feines hi havia vegetació. L’amo li va etzibar un cop de puny al malhumorat caçador quan aquest va comentar, al veure el cadàver del ca, que havia malgastat  una bala.

No va fer cas del crit dolorós i constant de les seves mans malaltes, i va esbardellar una terra glaçada i àrida per sepultar l’animal. Finalment, amb moltes dificultats, aconseguí construir una creu amb les fustes més robustes que trobà.

El lloc on deixà reposar el cos no podia ser altre que el mont on solien passar-s’hi les hores, observant l’horitzó erm i xerrant. L’amo li descrivia paisatges feréstecs que res tenien a veure amb el que tenien davant, i explicava anècdotes de quan era jove i havia de viatjar de mercat en mercat per vendre el que donava la granja. El gos era un bon oïdor, quiet i atent, i les converses solien ser llargues i disteses.

Després d’enterrar-lo va trigar uns dies en tornar al turó, ja que l’enllità una febrada. La seva dona creia que emmalaltí degut a l’esforç que havia obligat a fer a les seves mans artrítiques, però ell, que bregava constantment contra -i entre- el dolor físic i l’espiritual, intuïa quin era el que li feia saltar les llàgrimes.

Anuncis

JEROGLÍFIC GANXÓ

Aquí la meva proposta pel Relats Conjunts d’abril:

Egypt_Hieroglyphe2

Vostè és la nostra última esperança – digué afligit l’arqueòleg, mentre els seus dos companys, rera seu, assentien davant les seves paraules – Hem acudit a varis egiptòlegs, i ningú ha sabut desxifrar-ho. I tots ens deien el mateix: – afegí, per si l’adulació servia d’incentiu – que l’únic expert en la dinastia ptolemaica que encara viu era el gran Joaquim Ramonet, i que si ell no era capaç de desxifrar-ho, ningú ho podria fer.

El doctor Quim Ramonet, jubilat des de feia uns quants anys, es mirà la fotografia que havien pres del jeroglífic del temple de Kom Ombo. Trigà deu minuts eterns en dir res, els seus ulls ballaven per tota la imatge. Però quan va parlar, el que va dir els colpejà a tots tres. Aixecà la vista i els mirà un per un.

– Està claríssim, no tinc cap dubte.

L’esperança aparegué en els rostres dels tres arqueòlegs. En Quim Ramonet mantingué el silenci, és tragué les ulleres per netejar-les amb un mocador arrugat que corria per la taula, fent-se pregar, mentre li naixia un somriure. Al final, l’arqueòleg que havia parlat abans, el convidà a continuar.

– Si? I doncs? 

– Doncs… és una recepta ganxona.

Tres mandíbules inferiors fregaren el terra. Algú murmurà un “Què?“.

– Mirin, que els hi explicaré.

jeroglífic 1

“Veuen el mussol allà bell mig? Això marca l’origen del que s’explica en aquestes inscripcions. És reconegut arreu del món que el poble dels mussols és Sant Feliu de Guíxols, i no només perquè ho digués en el seu moment Santiago Rusiñol. Ell només ho feu més popular. Però ja es sabia de molt abans que a Sant Feliu, tots són una colla de mussols.”

Com que els exploradors el miraven de fit en fit i en silenci, Quim Ramonet continuà.

“Doncs a veure… Tant la ploma com aquesta creu que estan a l’esquerra i a la dreta del mussol indiquen dins del terme de Sant Feliu, i la direcció a la qual senyalen fa referència al vent de Garbí. Veuen que ambdós senyalen a l’oest? Doncs si, això… Que quan bufa el Garbí, que tant pot ser a l’estiu com a l’inici de la primavera, i quan ho faci de nit -per això l’estrella- és hora d’agafar un cuc i posar-se a pescar. I més val agafar un cabàs que es suposa que pescarem molt. Ho veuen clar, no? Em segueixen?”

No esperà resposta i continuà.

jeroglífic 2

“Veuen, els peixos d’abaix? Parlen del peixopalo, el bacallà de Sant Feliu. Peixos en forma de pal, ja ho veuen. Ens ho referma aquests dos senyors aquí asseguts, que volen dir moltes coses. Primer, que has de tenir paciència per cuinar el peixopalo, perquè primer de tot ha d’estar uns deu dies en remull, i per això més val que esperis assegut. Aquestes onades sobre un d’ells vols dir que s’ha de canviar l’aigua al peixopalo cada dos dies, per això també hi ha dos homes. La forma del costat diu que s’ha de fer… a veure, són cinc nusos, no? O quatre? Bé, que s’ha de canviar l’aigua entre quatre i cinc vegades. I que pots acompanyar el plat resultant amb uns cargols.” 

Es seguí mirant fixament el jeroglífic, mentre es rascava una barba quasi inexistent.

Collons, quina gana m’ha entrat. – digué de sobte. Feu mitja volta i entrà en una habitació, on el sentiren remenar. – Tati! On són les claus del cotxe? Me’n vaig a dinar al casino!

Quimet! – es sentí cridar d’algun lloc – Que són les cinc de la tarda, fa tres hores que has dinat!

Aparegué la seva dona, la Tati, fregant-se les mans en el davantal, i observà les tristes cares dels investigadors.

Què? Ja ho veuen, ja els vaig avisar que en Quimet fa temps que ha perdut el cap, pobret meu. – Els deixà palplantats- Quimet! Quimet! Ni se t’acudeixi sortir de casa!

El dia més feliç de la seva vida

Com que els Relats Conjunts estan de vacances, la Carme fa la substitució estiuenca. Aquí la meva aportació, amb una foto de Barbollaire:

14398989220_86c0125005_z

Es va acostar mentre escuràvem les enèsimes copes de vi. Recollint-se el baix del vestit de lli blanc, s’assegué i deixà la seva copa amb les nostres, sobre un d’aquells coixins de disseny intencionadament ètnic escollits per l’ocasió, i que estaven repartits per tot el jardí.

Estava radiant, preciosa. No podia ser d’altre manera. Una flor nívia ressaltava en la seva melena fosca,  i m’enlluernaven els seus ulls humits i la felicitat que desprenia el seu somriure.

Parlava, gesticulava, movia els llavis, però amb prou feines la sentia. I no era per la musica, que si que estava forta, però no era per això. Vaig descordar-me un altre botó de la camisa, feia xafogor, necessitava una mica d’aire. Tot havia sortit perfecte, ens deia, als convidats els hi havia agradat la festa, s’ho estaven passant bé. Embadalits, somrients, assentírem amb el cap.

La núvia,  la meva filla, l’amor de la meva vida que ara també era l’amor d’un altre, va aixecar-se d’aquells coixins de disseny ètnic, molt encertats per un casament eivissenc com aquell, prometent amb un gest que ara tornava.

La seva mare va posar una mà càlida sobre la meva mentre ella s’allunyava de nosaltres. No la vaig mirar, avergonyit de les llàgrimes que em corrien galtes avall, i em vaig aixecar a buscar una altra copa.

LA SOLITUD DEL LECTOR

Mentre em barallava amb la màquina de tabac, ell xerrava amb la noia del guardarroba. Quan ja recollia (per fi) el meu paquet,  se m’acostà per dir-me que a aquella noia també li agradava molt llegir. Animada pel concert finalitzat i per les cerveses consumides, em vaig acostar a aquella rossa de cabell curt que tenia un llibre obert davant seu. Esperançada per una futura conversa interessant, li vaig preguntar què llegia, i uns ulls blaus que fregaven la mitjana edat em miraren. Amb un somriure em va ensenyar una portada groga, on el títol deia quelcom sobre el poder de la ment. Em vaig desinflar i vaig balbucejar unes paraules de cortesia que vaig oblidar tan ràpid com les vaig dir. “I tu que llegeixes?” Em va preguntar el de seguretat, que era al seu costat. “Novel·les”. “Novel·les?” va repetir ell, sense que jo pogués captar cap matís ni en la seva veu ni el seu rostre, degut principalment a que ens trobàvem en una discoteca. I no vaig saber dir res més que repetir-me, sentint-me ridícula: “novel·les”.

MARKHEIM, R. L. Stevenson

Markheim és un relat curt de R.L. Stevenson. Markheim és un lladregot que és converteix en assassí al matar a un antiquari el dia de nadal. A partir d’aquí, li comencen a afluir pensaments propers a la paranoia.

Markheim és un relat entre el bé i el mal, sobre la moralitat i l’ètica. L’aparició d’un personatge que bé podria ser el Dimoni, Déu, o un fruit de la seva imaginació, per rebatre la justificació dels actes més immunds proporciona un diàleg ingeniós i profund. Una lectura del tot recomanable.

Es pot llegir en castellà aquí.

Nota: 😀 😀 😀