UN VIATGE

Diego_Rivera_-_Portrait_of_Adolfo_Best_Maugard_-_Google_Art_Project

Els francfortesos gaudien de la fira primaveral a la Festplatz, però no se’n podien estar d’admirar el zeppelin que ocupava el cel ennuvolat. Els grans somniaven en pujar-hi, i els nens en conduir-lo. El Hindenburg emprendria en pocs minuts el seu viatge transatlàntic cap a Nova Jersey, i els distingits passatgers recorrien el pont d’embarcament amb rapidesa. De tant en tant algun dels viatgers es parava a fer una darrera ullada a la ciutat, i un d’ells, al trobar-se davant d’un públic improvisat que el mirava des de baix, no es va estar de prendre’s el seu temps per lluir-se. Estava convençut de que l’envejaven, i que tots aquells que l’observaven donarien el que fos per estar en el seu lloc.

La meva aportació al Relats Conjunts d’aquest mes.

L’ART ALS GENS

La meva aportació als Relats Conjunts de setembre.

Antoni Tàpies, 1992, Mural del Pavelló Catalunya, Exposició Universal de Sevilla.

Antoni Tàpies, 1992, Mural del Pavelló Catalunya,
Exposició Universal de Sevilla.

L’Antoni va entrar a casa corrents; ja arribava tard per presentar el seu esbós al comitè del pavelló català a la Expo de Sevilla. Al veure la mainadera esperant-lo al passadís, blanca com el paper i amb ulls humits, s’aturà en sec.

– Què tens Glòria, què passa alguna cosa?

– Ai senyor Tàpies… – sanglotà.

– Què? Què passa?

– En Tonet…

– Què? Què li ha passat al meu nét?

– No, no es preocupi, ell està perfectament! Li asseguro. Però es que…

– Explica’t Glòria que m’estàs posant nerviós!

– Ha entrat al seu taller mentre jo li estava estriant la roba que li havia de posar i…

– I?

Ella es posà a plorar.

-Glòria, per l’amor de déu, parla!

– En Tonet ha entrat al seu taller, s’ha tret el bolquer i… i… i l’ha refregat per aquell quadre seu que posava Catalunya!

L’Antoni obrí els ulls com plats.

– I… ai senyor Tàpies… el bolquer era brut!

– Brut? – Balbucejà.

– Ben brut! – Plorà desesperadament la mainadera.

L’Antoni s’acostà a la destrossa. Hi havia excrements per tot el llenç, fins i tot ditades. Quedà impressionat. El quadre li va semblar tan… tan… tan sublim! L’escriptura feta amb la seva pròpia mà, on a disgust admetia la traça irregular, la seva vellesa i decrepitud, quedava mig sepultada per una primària mostra d’expressió de la nova generació, vital, enèrgica, innovadora! La nova Catalunya!

Presentà aquell mateix esbós al comitè. L’arrufada de nas fou general, i no només per la pudor que desprenia l’obra. Però era l’Antoni Tàpies, a veure qui era el valent que li rebutjava la feina.

El sacrifici de fer sacrificis

La meva participació al Relats Conjunts d’aquest mes.

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

 

– Tenim un contratemps.

– Com? Què ha passat?

– La verge… que ja no és verge.

– N’estàs segur?

– S’ha lligat al carceller i els he enganxat coneixent-se molt íntimament.

– Hòsti tu… D’on traiem ara una verge pel migdia?

– …

– Corre, ves al poble i agafa la primera que trobis!

– Emmm… Es veu que les adolescents s’ho veien venir i han organitzat una orgia. M’han arribat rumors de que està essent tot un èxit.

– Què? I no ens han convidat?

– Els hi vaig dir que estaríem ocupats amb el sacrifici…

– Refotut sacrifici! Nosaltres aquí trencant-nos les banyes pel bé del poble mentre els altres organitzen festes! Això és una falta de respecte!

– I si ho deixem per un altre dia? O passem de fer-ho? L’any que ve ja tindrem una nova fornada d’adolescents virginals.

– No ho sé… Es que és tradició fer-ho avui, per l’aniversari del temple, perquè el déu Kukulkan estigui satisfet i ens estalviem estúpides malediccions en forma de plaga, ja sigui d’insectes, de malalties o d’espanyols.

– Ja…

– Clar que… veig que passarà com l’any passat, que no va venir ningú.

– Sí…

– Fins i tot la verge es va indignar, pobre. Un sacrifici sense públic és un fracàs. Estava tan decebut que si ella no hagués insistit en continuar endavant, amb aquella fortalesa de que l’espectacle havia de continuar, l’hagués deixat anar i jo hagués marxat encara més deprimit a casa.

– Era maca, la de l’any passat. Millor que l’esquerpa de l’anterior.

– Sí, sí… I això que dèiem… Creus que encara deu durar l’orgia?

– M’han assegurat que, com a mínim, hi estarien fins al migdia.

– D’acord. Mira, si ens pregunten, el sacrifici ja s’ha fet i ha anat bé com sempre.

– Ara m’agrades!

DESOLAT

La meva participació al Relats Conjunts d’aquest mes. 

1280px-Martinus_Rørbye_-_Un_voyageur

Un caçador miop havia mort en Lars. Ben miop havia de ser, per confondre un lundehund amb una llebre, en una plana on amb prou feines hi havia vegetació. L’amo li va etzibar un cop de puny al malhumorat caçador quan aquest va comentar, al veure el cadàver del ca, que havia malgastat  una bala.

No va fer cas del crit dolorós i constant de les seves mans malaltes, i va esbardellar una terra glaçada i àrida per sepultar l’animal. Finalment, amb moltes dificultats, aconseguí construir una creu amb les fustes més robustes que trobà.

El lloc on deixà reposar el cos no podia ser altre que el mont on solien passar-s’hi les hores, observant l’horitzó erm i xerrant. L’amo li descrivia paisatges feréstecs que res tenien a veure amb el que tenien davant, i explicava anècdotes de quan era jove i havia de viatjar de mercat en mercat per vendre el que donava la granja. El gos era un bon oïdor, quiet i atent, i les converses solien ser llargues i disteses.

Després d’enterrar-lo va trigar uns dies en tornar al turó, ja que l’enllità una febrada. La seva dona creia que emmalaltí degut a l’esforç que havia obligat a fer a les seves mans artrítiques, però ell, que bregava constantment contra -i entre- el dolor físic i l’espiritual, intuïa quin era el que li feia saltar les llàgrimes.

JEROGLÍFIC GANXÓ

Aquí la meva proposta pel Relats Conjunts d’abril:

Egypt_Hieroglyphe2

Vostè és la nostra última esperança – digué afligit l’arqueòleg, mentre els seus dos companys, rera seu, assentien davant les seves paraules – Hem acudit a varis egiptòlegs, i ningú ha sabut desxifrar-ho. I tots ens deien el mateix: – afegí, per si l’adulació servia d’incentiu – que l’únic expert en la dinastia ptolemaica que encara viu era el gran Joaquim Ramonet, i que si ell no era capaç de desxifrar-ho, ningú ho podria fer.

El doctor Quim Ramonet, jubilat des de feia uns quants anys, es mirà la fotografia que havien pres del jeroglífic del temple de Kom Ombo. Trigà deu minuts eterns en dir res, els seus ulls ballaven per tota la imatge. Però quan va parlar, el que va dir els colpejà a tots tres. Aixecà la vista i els mirà un per un.

– Està claríssim, no tinc cap dubte.

L’esperança aparegué en els rostres dels tres arqueòlegs. En Quim Ramonet mantingué el silenci, és tragué les ulleres per netejar-les amb un mocador arrugat que corria per la taula, fent-se pregar, mentre li naixia un somriure. Al final, l’arqueòleg que havia parlat abans, el convidà a continuar.

– Si? I doncs? 

– Doncs… és una recepta ganxona.

Tres mandíbules inferiors fregaren el terra. Algú murmurà un “Què?“.

– Mirin, que els hi explicaré.

jeroglífic 1

“Veuen el mussol allà bell mig? Això marca l’origen del que s’explica en aquestes inscripcions. És reconegut arreu del món que el poble dels mussols és Sant Feliu de Guíxols, i no només perquè ho digués en el seu moment Santiago Rusiñol. Ell només ho feu més popular. Però ja es sabia de molt abans que a Sant Feliu, tots són una colla de mussols.”

Com que els exploradors el miraven de fit en fit i en silenci, Quim Ramonet continuà.

“Doncs a veure… Tant la ploma com aquesta creu que estan a l’esquerra i a la dreta del mussol indiquen dins del terme de Sant Feliu, i la direcció a la qual senyalen fa referència al vent de Garbí. Veuen que ambdós senyalen a l’oest? Doncs si, això… Que quan bufa el Garbí, que tant pot ser a l’estiu com a l’inici de la primavera, i quan ho faci de nit -per això l’estrella- és hora d’agafar un cuc i posar-se a pescar. I més val agafar un cabàs que es suposa que pescarem molt. Ho veuen clar, no? Em segueixen?”

No esperà resposta i continuà.

jeroglífic 2

“Veuen, els peixos d’abaix? Parlen del peixopalo, el bacallà de Sant Feliu. Peixos en forma de pal, ja ho veuen. Ens ho referma aquests dos senyors aquí asseguts, que volen dir moltes coses. Primer, que has de tenir paciència per cuinar el peixopalo, perquè primer de tot ha d’estar uns deu dies en remull, i per això més val que esperis assegut. Aquestes onades sobre un d’ells vols dir que s’ha de canviar l’aigua al peixopalo cada dos dies, per això també hi ha dos homes. La forma del costat diu que s’ha de fer… a veure, són cinc nusos, no? O quatre? Bé, que s’ha de canviar l’aigua entre quatre i cinc vegades. I que pots acompanyar el plat resultant amb uns cargols.” 

Es seguí mirant fixament el jeroglífic, mentre es rascava una barba quasi inexistent.

Collons, quina gana m’ha entrat. – digué de sobte. Feu mitja volta i entrà en una habitació, on el sentiren remenar. – Tati! On són les claus del cotxe? Me’n vaig a dinar al casino!

Quimet! – es sentí cridar d’algun lloc – Que són les cinc de la tarda, fa tres hores que has dinat!

Aparegué la seva dona, la Tati, fregant-se les mans en el davantal, i observà les tristes cares dels investigadors.

Què? Ja ho veuen, ja els vaig avisar que en Quimet fa temps que ha perdut el cap, pobret meu. – Els deixà palplantats- Quimet! Quimet! Ni se t’acudeixi sortir de casa!

MARTELLS, MARTELLS, MARTELLS

Pinkfloydhammers

Martells, martells, martells… Un altre somni ple de martells que no han deixat de picar-me el cervell en tota la nit. No vull sortir del meu llit, de l’absoluta obscuritat de la meva habitació, l’únic lloc que m’alleuja la migranya.

Però tinc feina, haig d’anar a casa de la pesada senyora Bonaventura. Té calers i paga ràpid, és una clienta a qui no puc negar-li cap feina. Ja m’agradaria poder-li dir que no, que es fiqui cul amunt tots mobles de la casa. Però no puc.

Martells, martells, martells. Potser el pastisser somia amb sachers amb delit, creant oníricament el pastís perfecte, però un fuster com jo, que malvisc de l’ofici que he aprés del meu pare, em sento torturat en l’únic moment que puc aconseguir cert repòs.

M’obre la porta amb el seu característic rictus de “qui em molesta ara”, tot i que és ella qui m’ha trucat.

– Bon dia senyora Bonaventura – li dic, forçant un somriure.

– Jaume – omet la salutació – entra, mira’m això.

No m’acostumaré mai al cop de calor que sempre sento al entrar en aquella casa. La segueixo per un passadís que fa pudor a vell. A vell i a ranci. Porten tot l’hivern sense obrir una punyetera finestra perquè diuen que la xemeneia fa que hi hagi corrent d’aire, i que a les seves edats els constipats poden ser mortals.

Com em temia que podia passar en aquesta merda de dia que estic tenint, entrem al pitjor lloc de tota la casa: el despatx del seu home. És una habitació petita, sense quadres, tota de color carmí. El terra cobert d’una moqueta de color carmí, amb cortines carmí, la paret folrada d’un paper carmí amb sanefes negres. L’escriptori, com les estanteries que hi ha a la dreta i a l’esquerra, són de color wengué, com també ho són les cadires, entapissades de carmí. El sostre és fosc, però d’indefinit color. La làmpada que penja sempre està encesa, una llum groguenca que evita que miri cap amunt. Però el pitjor de tot és la nauseabunda olor a Reig 7, tan intensa perquè és l’únic lloc de la casa on  se’l permet fumar. Heus aquí la punyetera cova del senyor Bonaventura. 

Em predisposo a arreglar l’estanteria el més ràpid possible, mentre ja noto com la suor m’humiteja l’esquena i la fortor que em puja per les narius accelera les palpitacions del meu cap. Agafo el prestatge i reviso si està molt deteriorat. De sobte, noto una presència darrera meu i al girar-me m’espanta trobar-m’hi la senyora de la casa, fitant sobre la meva esquena.

– Vol alguna cosa senyora Bonaventura?

– No, no res.

Em giro. Ella no es mou. La torno a mirar.

– Necessita res?

– Vull mirar això com ho fas, perquè no és normal que hagi caigut quan fa tan poc que vas venir a posar-les.

Em carrego de paciència.

– Senyora Bonaventura, els vaig avisar que si volien aquest tipus de prestatge no el podrien carregar gaire de llibres. Els volums que hi ha posat el seu home són massa pesats per aquesta fusta.

– Doncs posa-li uns claus més grossos, no?

Més paciència.

– No. Això també ho vam parlar. Si li poso més grossos, esbardellarà la fusta, perquè és una peça molt prima. Com també si li poso quaranta claus de petits. Si li posen més pes del que pot aguantar, es trencarà per un cantó o un altre.

Em dirigeix una dura mirada. Aguanto estoicament, indiferent, sense deixar entreveure la fúria que em cou dins. Finalment fa mitja volta i marxa remugant, sense que pugui sentir ben bé que diu. Torno a encarar l’estanteria, mirant el claus malmesos de la lleixa que ha caigut. Em regalima la suor pel front i començo a sentir nàusees. M’hauré d’afanyar.

De nou, una presència darrera meu. De nou, la senyora Bonaventura.

– Vol alguna cosa?

– No, no res.

Em torno a girar. Ella no es mou. La miro de nou.

– Necessita res? – Tinc un déjà vu.

– Vull veure com ho fas.

La miro fixament mentre deixo anar tot l’aire dels pulmons pel nas i tanco fort la mandíbula. Intento que aquest gest l’adverteixi de que m’està fent emprenyar.

Em poso a treballar, ignorant-la, però no és fàcil. Observa per sobre la meva espatlla fins sentir-li literalment l’alé al clatell i s’ajup amb mi quan busco quelcom a la caixa d’eines. Quan trec un dels claus revisa passant-li els dits si he fet malbé la fusta, i fa petar la llengua sense dir res.

Amb el martell d’orelles, intento treure un dels claus que se m’està resistint.

– Vols dir que ho fas bé, això? – Em burxa.

Em mossego la llengua perquè si no en diré una de grossa. Rabiós, empenyo amb tanta força que el clau surt disparat, però també el martell, tot cap enrere, i acaben frenant just al front de la senyora. Aquesta es desploma amb tot el seu pes, la mirada absent de vida, la boca mig oberta. Un cop a terra li comença a sagnar profusament la ferida soferta.

No puc evitar un crit de ràbia. La mala puta ja m’ha tocat els ous del tot! Ara a sobre em vol arruïnar la vida!

– Mala puta, més que mala puta!

Recullo el martell i li vento un cop fort al crani, sentint que quelcom es trenca i cedeix.

– Mala puta, mala puta, mala puta!

Torno a picar sobre el cap, i hi torno, la moqueta s’enfosqueix, i m’esquitxo de sang i cervell, fet que encara m’enutja més, perquè la meuca fastigosa m’està embrutant la roba!

Al llindar de la porta apareix el seu home, que queda astorat.

– Però què…?

– Home, senyor Bonaventura – faig amb un somriure, mentre camino cap a ell – Vingui, que parlarem un moment de la lleixa.

 Martells, martells, martells. Quin bon ús que se’n poden fer, dels martells.

—————

—————

Relat curt pel Relats Conjunts d’aquest mes.