TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

“CONTES”, “CUENTOS” i “LOS MEJORES CUENTOS”, D’ANTÓN P. TXÉKHOV

Traducció: Anna Estopà
Editorial : Quaderns Crema
Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima
Pàgines: 174 Any publicació: 1995

Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas
Editorial : Alianza Editorial 
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 424  Any publicació: 2012

Traducció: Víctor Gallego Ballestero
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Clásica Maior
Pàgines: 768  Any publicació: 2012

 

Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.

Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.

Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc:  no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.

En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.

Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)

txékhov

L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).

Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).

Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev… 

Nota: 5/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES, Sergi Pàmies

Sergi Pàmies recull aquí petits trossos de vida que bé podrien ser teus, meus, o del veí. Potser pensem que tenim una vida avorrida, però no hi ha res com que algú que domini l’art de l’escriptura agafi un trosset d’aquesta vida teva tan avorrida i li doni la bellesa, la sensibilitat, la brutalitat o la tristesa necessària, per a valorar un fet, a primera vista, fútil.

Dóna gust llegir-lo. No és que t’enganxi, pots llegir un parell d’històries, deixar el llibre i no reprendre’l fins d’aquí a, per exemple, una setmana. O llegir-te’l tot seguit si es prefereix, ja que ni arriba a les 150 pàgines. Però tot aquest conjunt d’històries, moltes trivials, insignificants, però totes elles amb una elaboració tan acurada, formen aquest petit llibre que val la pena assaborir.