Recull de relats sobre dominicans que viuen a EEUU. Històries de banyes, problemes sentimentals, caràcters patriarcals, somnis d’un futur millor… No sé si pretenia fer un retrat sobre els seus conciutadans, però els ha deixat macos. No em va dir gran cosa però es deixava llegir bé.
Recomanat per a qui busca: relats, relats sobre immigrants, relacions socials i afectives, masclisme
Recull de relats amb els que Caterina Albert fa un retrat de la societat catalana de principis segle XX, amb una narració gens encarcarada i plena de diàlegs col·loquials de l’època. Em va sorprendre l’estil, més afilat i juganer que no pas a Solitud (que recordi). Té un parell de relats negres força bons.
Recomanat per a lectors que busquin: autores clàssiques, literatura catalana s. XX, relats
Relats que homenatgen la natura i els homes que la coneixen bé i es mouen entre ella, ajudant a caçadors, pescadors,…/ Amb una gran retòrica, l’autor s’esplaia a descriure la natura i altres circumstàncies que em van semblar insubstancials. Incapaç de compartir el seu entusiasme pel que explicava, se’m va fer feixuc.
No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un “i si…”, altres un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!). En resum, una mica irregular, algunes històries són interessants, altres intenses, i unes poques m’han deixat freda.
Nota: 3’5/5
Relat curt, la meva paciència no ha tingut problemes en suportar-ho. A més, està prou bé. Està ambientada en una pensió a Madrid a principis de segle XX, amb els toreros com a tema central, que em sembla recordar que el tema li molaba al Hemingway.
Nota: 4/5.
Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea Editorial : Anagrama Col·lecció: Compactos Pàgines: 160 Any publicació: 1997
Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.
Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.
Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.
Nota: 3’5/5
Traducció: Anna Estopà Editorial : Quaderns Crema Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima Pàgines: 174 Any publicació: 1995
Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas Editorial : Alianza Editorial Col·lecció: Narrativa Pàgines: 424 Any publicació: 2012
Traducció: Víctor Gallego Ballestero Editorial : Alba Editorial Col·lecció: Clásica Maior Pàgines: 768 Any publicació: 2012
Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.
Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.
Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc: no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.
En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.
Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)
L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).
Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).
Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev…
Nota: 5/5
LLIBRES & ROSELLES 