LA SERENETA DEL ESTRANGULADOR, William Irish (Pseudònim de Cornell Woolrich)

la serenata del estrangulador

Títol original: Strangler’s Serenade
Editorial : El Observador
160 pàgines. Any publicació: 1951

Després de sobreviure a les ferides d’un tiroteig, Champ Prescott, detectiu de la policía de Nova York, és obligat a fer repòs. Aquesta “obligació” fa que arribi de molt mala gana a la petita illa de Joseph Vineyard. Que a les poques hores es descobreixi un mort dins la mateixa casa on s’allotja no li canviarà l’humor.

Un capítol més de Dora la Exploradora i saltaria pel balcó. Així que vaig repassar la llibreria i quasi puc dir que vaig agafar el primer llibre que vaig enganxar. La serenata del estrangulador és la típica novel·la (novel·leta) negra i que ja vaig llegir d’adolescent. Tenia bon record i entenc perquè: els personatges estan prou treballats, té intriga, un xic d’humor, i un degoteig de morts que fa que no decaigui l’interès. I sobretot, sobretot, t’abstreu.

Nota: 3/5

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, Torcuato Luca de Tena

renglones-torcidos-de-dios-portada

Editorial : Planeta
Col·lecció: Booket
448 pàgines. Any publicació: 1979

Alice Gould, detectiu diplomada, ingressa en un hospital psiquiàtric seguint la pista d’un assassí. Per poder entrar i moure’s al seu aire es fa passar per paranoica i una homicida que ha intentat enverinar el seu home varies vegades. Però, què és veritat i què no? L’autor jugarà amb aquesta ambigüitat fins al final.

La relectura m’ha servit per desmitificar el concepte que tenia d’aquesta novel·la. Al recordar, més o menys, com anava tot, he pogut gaudir d’una lectura tranquil·la fixant-me més en el contingut i en l’evolució de la trama que en la trama en sí. I això l’ha fet baixar moltes posicions.

Per començar, la protagonista no cau bé. Tant per l’autor com pels personatges l’Alice és molt bona, molt culta, molt fina i molt guapa. Però el que també ens mostra, justificant d’una o altra menra, es que Alice es mentidera, manipuladora, egocèntrica, superba, narcicista,… Els diàlegs (o monòlegs) ens descobreixen una pedanteria incontrolable seguida d’una falsa modèstia. És un personatge que cau malament, però que inexplicablement enlluerna a qui l’envolta, seduint homes i dones. Qui no cau rendit a ella automàticament passa a estar contra ella, i l’autor ens predisposa a tractar-lo de “dolent”. I això m’ha fet pensar que l’autor ha comés els pitjor dels errors, que és enamorar-se del seu personatge. I que fa l’amor? Que quedis encegat de la persona de qui t’enamores. La imatge que reben els personatges i la que el narrador omniscient i partidista (NOP a partir d’ara) ens volen fer arribar no lliga amb el que pensa, diu i fa Alice.

I l’autor no només hi ha abocat el seu amor per la protagonista. Les seves opinions psiquiàtriques i polítiques també es deixen veure.

En el primer cas, ja vaig comentar al primer post que Luca de Tena va passar uns dies en un hospital psiquiàtric per documentar-se a l’hora de fer aquest llibre, apart de tractar amb especialistes del món de la psiquiatria. Amb els especialistes que a ell li convenia, m’imagino. Mentre les teràpies d’electroxoc com la de xoc per insulina (provocant un coma rere l’altre al pacient) no reben cap crítica per part del NOP, l’autor aprofita el personatge “dolent” afí a la antpsiquiatria (concepte molt interessant) per ridiculitzar el moviment amb exemples molt extrems, per tal de compensar el que no té més remei que admetre, que es que en certs aspectes funciona.

Les seves opinions polítiques també queden patents. Entre altres coses, Luca de Tena fou familiar directe dels fundadors d’ABC, i designat a dit directament per Franco per un lloc al Consejo Nacional. Que dos personatges etarres es comportin com salvatges dins el manicomi (corrent i saltant com bojos, pegant a qualsevol que se li passa pel davant, a algun per no parlar en basc) doncs mira, encara ho deixes passar, perquè es fan passar per malalts mentals tot i que qualsevol podria deduir que no és la millor manera de fer-ho. Però després et trobes amb això:

(Monòleg d’un metge sobre els sociòpates) Siendo niños, si roban no es para comer, sino para destruir lo robado. Si rompen un objeto no es porque les desagrade, sino porque agrada a otros. Si maltratan a un animal no es por defenderse de él, sino para verle sufrir. Si huyen de sus casas y abandonan sus familias no es por afán de aventuras, sino por un secreto, indómito e invencible sentido de la insolidaridad primero familiar, después social y por último individual. Son incapaces de querer a nadie. Su capacidad afectiva es nula. Esta es la cantera, la materia prima de donde surgen los “grapos”, los “etas”, las “brigadas rojas” italianas o los “meinhof’ alemanes. Se los enclava bajo el común denominador de psicópatas, término demasiado amplio y, por ello, mucho más inadecuado que el de sociópatas, que ya empieza a hacer fortuna, y que es el que yo defiendo.

El NOP ataca de nou, enumerant grups d’extrema esquerra (ometent els d’extrema dreta, que existien i mataven igual). De nou intenta manipular al lector oferint la versió que a ell l’interessa.

Forats, en té uns quants. Sense desvetllar gaire la trama, les varies trampes de Luca de Tena: que no puguin/vulguin/pensin en contactar amb algú de fora l’hospital psiquiàtric perquè els ajudi a contrastar la història de l’Alice, o que alguns personatges silenciïn fets que poden ajudar a aclarir la trama, i només seran desvetllats al final, sense saber ben bé perquè passa així.

Tant la narració com el contingut és a vegades una mica desfasat. Un exemple:

(Diàleg Alice-metge, sobre un altre pacient)

– Me ha dado mucha pena conocerle. Mucha. ¿Es homosexual?

– Es amanerado, como su escritura, pero no es pederasta. Carece de huellas de perforación anal. 

En aquest cas “pederasta” es refereix al coit anal. És una acceptació recollida a dia d’avui per la RAE, però no es pot negar que sona fatal i porta a confusions.

No tot és dolent. La trama enganxa, els personatges secundaris són curiosos e interessants, el final és rodó. És un d’aquest best-sellers per passar una estona força entretinguda sense que te la miris en lupa, com vaig fer jo el primer cop.

Nota: 3/5

LLIBRES OBLIDATS: KAY SCARPETTA – PATRICIA CORNWELL

Amb la vinguda d’un nou membre a la família, vam mudar-nos fa pocs mesos a un pis més gran, el que m’ha permès recuperar l’estanteria plena de llibres que no ens cabia en l’últim habitatge.

M’he dedicat a treure la pols, classificar i endreçar cada llibre, i també a rememorar la seva lectura. I m’ha sorprès trobar que de molts no recordava absolutament res. D’alguns vagament podia recordar la sensació de si m’havien agradat o no, però d’altres ni la trama, ni el final, i fins i tot els protagonistes. El cas més desconcertant és aquest:

wpid-wp-1409905091326.jpeg

Vuit llibres de la senyora Patricia Cornwell, i sóc incapaç de recordar ni una sola trama. I no m’ha ajudat absolutament res llegir la sinopsi, com si realment no els hagués llegit.

I si que els vaig llegir. Per això en tinc tants, perquè els llegia i a més m’agradaven, això si ho recordo, i que em va perjudicar a l’hora de seguir la trama el no seguir l’ordre de publicació. També recordo la doctora Kay Scarpetta, la metge forense protagonista d’aquestes novel·les: una dona intel·ligent però més aviat seca, rígida, exempta d’humor, no gaire sociable. En Pete Marino és un expert policia d’homicidis i l’altre part del tàndem. Un home gros, barroer, alcohòlic i fumador, tot el contrari a la seva sòcia. El plantejament dels dos protagonistes s’assembla a la sèrie televisiva Bones, però les coses no van per aquí. L’Scarpetta manté una relació amb un agent de l’FBI, i en Marino res té a veure amb el guaperes Seeley Booth.

Algú recorda l'Utopics?

Quina ganga! Algú recorda l’Utòpics?

I fins aquí puc recordar.

Fa més de 10 anys que els vaig llegir i és normal perdre’n els detalls, però m’ha sorprès no recordar cap dels llibres. Potser que m’ho faci mirar! Però m’he plantejat que això és una bona oportunitat de rellegir-los. Quantes vegades, al pensar en algun llibre, ens agradaria oblidar-lo per tornar a llegir-lo i gaudir-lo com si fos el primer cop? No sé si aquest és el nivell de les novel·les de Patricia Cornwell, però bé podria descobrir-ho.

cornwellbw

Patricia Cornwell

Un apunt:

Hi ha projecte cinematogràfic sobre les novel·les de la doctora Scarpetta, i sonen campanes de que serà Angelina Jolie l’encarregada de posar-se en la seva pell. No puc dir que trobi l’elecció més adequada, però s’haurà de veure.

NÈMESI, Philip Roth

P994416.jpg

Títol original: Nemesis
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Penguin Random House
Col·lecció: Contemporanea Debolsillo
208 pàgines. Any publicació: 2010

Durant els últims mesos he tingut el club de lectura força abandonat, així que quan em van dir que aquest mes tocava Philip Roth hi he abocat tots els meus esforços per treure’m l’espina de la culpabilitat.

Tampoc ha sigut tan difícil, eh? Philip Roth sempre és un plaer, i a més era el segon cop que llegia Némesis, així que ho tenia tot de cara. O quasi, perquè d’aquest llibre tenia un record una mica agre. Però ara m’explicaré millor, primer diré de què va l’última història de Roth, que de nou torna a la seva Newark natal i novel·la una de les pitjors èpoques del seu barri.

És un estiu especialment calorós a Newark. Corre l’any 1944 i la majoria de joves són a les trinxeres. Entre els pocs que s’han lliurat es troba Bucky Cantor, un jove atlètic i formal, que es sent frustrat de no ser apte per ser cridat a files degut a la seva miopia, i s’ha de conformar en ser el director del casal juvenil d’estiu del barri jueu de Weequahic.

El tema principal de conversa al carrer no és la guerra, si no la polio, una malaltia sovint mortal que en aquells temps no se sap d’on prové, com evitar-la ni com curar-la, i que afecta principalment als menors de catorze anys. Bucky serà espectador dels estralls de la malaltia quan comença a afectar als nens del seu casal. A partir d’aquí el protagonista entra en una espiral d’autoflagelació i culpa. És difícil explicar-ho: és un home confiat, amable, correcte, just i valent, però els conceptes malformats d’aquestes virtuts el transformen en tot el contrari.

I bé, que és la polio? El lector d’avui sap que és un virus que es transmet per via oral i fecal. Les seqüeles que pot deixar és atrofia muscular permanent, paràlisi respiratòria (s’havia de recórrer a un pulmó d’acer per intentar salvar la vida de l’afectat), i en casos molt greus, la mort. I bé, ja tenim la paranoia servida durant tota la lectura: l’aigua que beuen porta la polio? Les persones poc higièniques? Les mosques? El menjar? La calor? Al no saber l’origen ni perquè la majoria de víctimes són criatures, Bucky acaba carregant contra Déu, per ell un esser tan boig com maligne. Precisament el títol, Némesi, fa referència (si no m’equivoco) a una deessa que castigava als més afortunats, o als que amb els seus actes, bons o dolents, trastocaven l’equilibri universal. Aquí en traurem molt de suc, al club de lectura, en relació a la vida del protagonista.

La narració és senzilla, lineal, però profunda. A través de Bucky i a causa d’aquest virus se’ns plantegen uns dilemes i reflexions gens fàcils. Per això recordo la primera lectura com una constant angoixa. Les quatre notes que tinc apuntades del primer cop són una mica críptiques i no val la pena posa-les aquí, però refermen aquestes sensacions. També han sorgit per segon cop però més assossegades, i sé que sonen contradictori aquests termes. Però ajuda molt saber on va a parar Roth amb el seu relat, per estar més atenta als detalls, sense la irritació del primer cop al no saber perquè es recrea tant quan es canvia d’escenari a mitja novel·la.

És la cinquena novel·la que llegeixo de Philip Roth. Etern candidat al Nobel, aquest escritoràs va anunciar que deixava d’escriure, tot i que l’última novel·la, aquesta, va ser publicada l’any 2010. Potser serà aquesta la manera de que per fi li concedeixin el guardó. La seva obra és molt extensa, i tot i que aquesta no es considera de les millors, a mi m’ha agradat força.

Nota: 4’5/5

CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA, Gabriel García Márquez (relectura)

Editorial : DeBols!llo
Col·lecció: Contemporánea
144 pàgines.

Tenia un bon record d’aquest llibre. Avui m’he sorprès al rellegir la meva critica de la primera lectura, en que confesso que em va agradar, sense gaire entusiasme. Em passa sovint que amb el temps el record d’una lectura es transforma, que la que en principi és una lectura normal li acabo tenint més estima del que havia pensat.

El fet es que no m’agrada rellegir. Em quedo amb la impressió de la primera lectura perquè normalment, si m’ha agradat i el rellegeixo al cap d’uns anys, la meva opinió sol canviar. L’exemple més recent es Els pilars de la terra, que em van entusiasmar als 19 anys i fa un parell d’estius no vaig passar de les 400 pàgines. És un totxo ple de palla i que allarga les situacions fins a l’infinit y más allá, però em quedo amb la primera lectura perquè m’agrada recordar emocions que em va provocar al llegir-lo.

Li vaig recomanar Crónica de una muerte anunciada a la meva parella perquè és un llibre curt, i perquè volia que tastés una mica de García Márquez. Mentre se’l llegia, al trobar el llibre rondant per casa jo l’anava agafant i llegint una mica cada estona fins que li he passat al davant i l’he acabat abans que ell.

García Márquez és un autor que m’emplena. M’apassiona la seva forma de narrar, com aconsegueix fer-te sentir l’amor i la tragèdia. L’època, que en la majoria dels seus llibres no sol estar definida per un temps concret però intuïm de varies dècades enrera, i els seus escenaris caribenys, tenen quelcom de romàntic, allunyades de la nostra actualitat tecnològica, freda i frívola. Fins i tot l’acció més fútil adquireix certa gravetat, afecció o fins i tot elegància gràcies a la ploma de Gabo.

La investigació exhaustiva sobre l’assassinat de Santiago Nasar fa que m’atreveixi fins i tot a incloure Crònica de una muerte anunciada dins la categoria de novel·la negra, apart de la dramàtica. Potser la narració poètica de García Márquez no sigui comú en el gènere, però té tots els elements necessaris per pertànyer. La minuciositat dels detalls no cansa, sinó que crea un marc, una escena final, un quadre, una fotografia del punt final i culminant de la novel·la, on hi surt tot el poble i coneixerem tots els punts de vista, i sabrem quina responsabilitat té cada un, en major o menor importància, en la mort de Santiago Nasar.

Nota: 5/5