Títol original: Let’s Kill Uncle
Traducció: Raquel Vicedo
Editorial : Impedimenta
336 pàgines. Any publicació: 1963
La tranquil·litat s’acaba en una plàcida illeta canadenca amb l’arribada d’en Barnaby i la Christie, que venen a passar l’estiu. Tenen deu anys, són terriblement entremaliats, i trasbalsaran a tots els habitants de l’illa, sobretot al sergent Coulter, membre de la Policia Muntada del Canadà.
En Barnaby és orfe, i quan no està a l’internat el cuida el seu oncle polític. S’havia de trobar amb ell a l’illa, però l’oncle és un home molt ocupat i el deixa a càrrec dels srs. Brooks, que porten la botiga de queviures i que el reben amb els braços oberts.
La Christie és filla d’una infermera que l’envia a casa d’una antiga pacient, la Tita, perquè no hagi de passar l’estiu a la ciutat.
Al principi no es suporten, però com que són els únics nens de l’illa acaben fent amistat i cometent una barrabassada rera l’altra. En Barnaby li confia un esgarrifós secret a la Christie: el seu oncle planeja matar-lo per quedar-se l’herència que li pertocarà quan tingui 21 anys, i tot i que ha provat de dir-ho ningú el creu. La Christie li proposa avançar-se a l’oncle i matar-lo ells primer.
El títol em va cridar molt l’atenció quan el vaig veure al blog Lleixes, i l’argument em va acabar de convèncer. I no m’ha defraudat pas.
Els nens són una mina de provocar somriures: les gamberrades i discussions que exasperen al sergent Coulter, els diàlegs on contrasta la innocència amb la perversitat de l’acte que volen cometre, o com torturen inconscientment amb grans i pesades dosis d’afectivitat a Una Oreja, el puma que trobaran pels boscos.
“Maldiciendo en silencio, el sargento Coulter decidió que a Herodes la historia lo había juzgado con demasiada severidad.”
Els plans dels nens semblen meres especulacions fins l’aparició de l’oncle, que suposa la part més sinistre. S’han d’enfrontar a un camaleònic depredador i psicòpata nat, que llegeix el Marques de Sade i del que s’insinuen horrors de tota mena. Tot i que l’autora intenta mantenir el to desenfadat al llarg de la novel·la, inclou alguns elements per deixar-nos a la imaginació com ha patit Barnaby amb el seu oncle, o la classe de persona que és:
“Varias niñitas, de las que se había encaprichado, se habían desvanecido como por arte de magia.”
A l’illa hi ha pocs veïns, i això permet a l’autora desenvolupar eficaçment tot el ventall de personatges. Acaba sent una bona lectura, divertida i distreta, i que, literalment, et fa somriure fins a l’última frase.
Nota: 4’5/5
LLIBRES & ROSELLES 