Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015
L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.
En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.
Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.
Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.
Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.
Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 