John Connolly és un reconegut autor de novel·la negra, creador del detectiu Charlie Parker, alias Bird. Todo lo que muere és la primera novel·la que protagonitza.
Charlie Parker és un personatge atormentat, un ex-policia i ex-alcoholic que intenta viure amb un gran pes a la conciencia: la mort despiadada de la seva dona i la seva filla a mans d’un desconegut mentre ell s’emborratxava en un bar. Sense cap pista de l’assassí, Parker intentarà refer la seva vida com a detectiu, acceptant un cas que sorprenentment el portarà sobre la pista de l’assassí de la seva familia.
És una novel·la amb un aire espès, fosc i dramàtic. El sadisme de l’assassí m’ha pertorbat, i he resistit les ganes de saltar-me algun paràgraf. La raó era la descripció de l’autor en les víctimes escorxades (que no són poques). Massa brutal pel meu gust.
El protagonista m’ha agradat molt. Els seus raonament sobre el dolor, la justícia, la necessitat, ens mostra un personatge traumatitzat, i a qui li sorgeixen unes reflexions morals i ètiques, una necessitat de fer justícia que sovint no té res a veure amb la llei establerta. Parker, amb un caràcter i una valentia de qui no s’amansa davant de ningú i de qui no té res a perdre, és un home dur. Un perdedor que tira endavant. És un antiheroi al que se li agafa estima. Hi ha dos personatges més, fidels companys d’en Bird, que donen molt de joc. Són l’Angel i en Louis, una parella homosexual però força allunyats del tipic estereotip, lladre i assassí professional, i que comparteixen amb en Parker el seu sentit de la justicia.
El final m’ha semblat massa precipitat. Sol passar quan veus que falten poques pagines i encara no saps qui és l’assassí, un final de pim-pam-pum, després de tenir-nos amb l’ai al cor al llarg del llibre. Es troba a faltar també certa explicació per part de l’assassí de com es converteix en tal, el moment en que es perd el cap, i certs actes passats. I no dic més per no aixafar el final, però afegeixo que el dolent es previsible des de mitja novel·la, i es van confirmant les sospites de la meitat fins a endavant. Pensava que hi hauria algun gir inesperat (el tipic gir esperat- inesperat) però no.
Però en general m’ha agradat tota la novel·la, m’ha despertat les ganes de llegir més d’aquest gènere que fa tant de temps que tinc abandonat. I no estaria malament fer-ho de la mà d’en Bird.
PD:
Connolly afegeix a la narració moltes referències històriques sobre fets que van trasbalsar la societat nord-americana, per exemple:
“De regreso a Nueva Orleans, caminamos en silencio por Royal Street y pasamos por delante de la vieja mansión de Madame Lelaurie, donde en otro tiempo se encadenó y torutró a esclavos en la buhardilla hasta que los bomberos los encontraron y la muchedumbre expulsó a Madame Lelaurie de la ciudad.”
Quan llegeixo coses així no puc resistir-me a acostar-me a l’ordinador a investigar sobre el tema. Fins i tot ha sigut emocionant, ja que he acabat a l’arxiu del Bee New Orleans, llegint els diaris de 1834, buscant l’article en concret que parlava d’aquests fets. Llàstima que la publicació era en francès (i jo el domino de pena) i que el diari no es veia gaire bé. El resum de la historia era que la Madam Lalaurie era una mala… senyora que maltractava als esclaus. Un dia es va calar foc a la casa i van trobar dos criats lligats a la cuina, que segurament eren els provocadors del foc, farts d’aguantar a la senyora. Quan els bombers van pujar a les golfes, es van horroritzar: esclaus convivint amb els cadàvers dels seus compatriotes, però en uns estats esgarrifosos, tant gore com aquesta mateixa novel·la.
La madame i el seu home van fugir. El que és curiós és que culpin a la dona quant l’home era metge, i tot allò semblaven experiments a l’estil del doctor Mengele.
Des d’aleshores, diuen que és una casa maleïda. Sempre rodejada de misterioses desaparicions i esgarrifosos sorolls d’origen desconegut, cap propietari l’ha pogut mantenir gaire temps.
Com a curiositat, fa uns anys en Nicolas Cage va comprar la casa però la va posar a la venta de nou poc després.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 