RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

LOS AMANTES DE HIROSHIMA, TONI HILL (Sèrie Héctor Salgado 03)

Dels tres, és la que més m’ha agradat. M’ha seduït la història dels amants d’Hiroshima i el crim que l’envolta, però gens ni mica la seva resolució. Amb això coincideix amb la resta de les novel·les, la necessitat que té l’autor de que el culpable (sempre algú entre els sospitosos) tingui unes raons del tot rocambolesques. He trobat correcte el final del cas secundari que s’ha anat arrossegant durant els tres llibres. El pitjor, per mi, segueixen sent els protagonistes, en Salgado i la Leire Castro, forçant una relació entre ells gens natural i que m’ha sobrat moltíssim. Tampoc m’ha agradat l’esquema, barrejant passat i present, per crear una intriga que no m’ha semblat ben portada, ja que m’ha irritat que l’autor avanci el que ha de venir. 

Nota: 3/5

LOS BUENOS SUICIDAS, TONI HILL (sèrie Héctor Salgado 02)

Estranys suïcidis i assassinats entre els treballadors d’una empresa. Mentre, queda per resoldre el cas que s’arrossega des del primer llibre. No m’ha convençut però es deixa llegir. Fàcilment oblidable.

Nota: 2/5

EL VERANO DE LOS JUGUETES MUERTOS (Héctor Salgado 01), Toni Hill

Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Best Seller
368 pàgines. Any publicació: 2011

L’inspector dels mossos d’esquadra de Barcelona Héctor Salgado ha estat apartat del servei per donar-li una pallissa a un sospitós. Per sort compta amb el recolzament del seu cap, per això quan torna d’unes vacances forçades li assigna un cas menor fins que les aigües es calmin. L’acompanyarà la jove Leire Castro, que segons el departament apunta maneres.

El cas es tracta de l’aparent suïcidi d’un adolescent. La mare, que va fugir de llar quan el nen només tenia uns mesos, torna a Barcelona disposada a que s’esbrini si realment el seu fill es va suïcidar.

Mentre, la vida personal de l’Héctor Salgado tampoc és un camí de roses: troba a faltar el seu fill adolescent i a la seva ex-dona, la Ruth, que el va deixar per la Carol.

A la novel·la hi ha dues històries: el cas policial, en aquest cas el suïcidi, i de rerefons, i que s’allargarà a les dues novel·les posteriors, l’agressió de Salgado al sospitós, el doctor Omar. Aquest és quelcom així com un bruixot africà amb molt males intencions, i planeja una venjança per fer-li pagar a Salgado el que li va fer d’una forma molt personal. En ambdós casos, res és el que sembla i la trama s’embolica, amb alguns moments de tensió i algun de repulsiu.

Els protagonistes, tot i tenir una vida laboral i personal força atrafegada, no em diuen gaire res, són bastant anodins. Potser l’autor vol ser més realista en el sentit de que els protagonistes principals, mossos d’esquadra, no tenen perquè ser superherois ni captivadors, simplement persones que tenen una feina a fer i els mateixos sentiments que el més comú dels mortals, i sense diàlegs que semblen estrets d’un concurs d’enginy. Però tot i així, per mi els hi falta un caràcter més marcat, més carisma. Però tampoc molesten, ni cansen, ni irriten. Porten una investigació que sembla adient a la realitat i són els conductors del que s’explica. Però en definitiva, són totalment oblidables.

No és així amb la trama, que m’ha agradat més que els personatges. Les dues històries són molt enrevessades, curioses. Enganxen per tot el misteri que els rodeja, però també tenen un esquema molt comú: girs sorpreses, casualitats posades una mica amb calçador, sospitosos que semblen molt culpables, i un culpable entre la colla de sospitosos.

Aquest és el primer llibre de la trilogia de l’Héctor Salgado. Evidentment el final d’aquest primer et deixa penjat a mitja història del doctor Omar, que s’allargarà fins el tercer llibre. No puc dir que va ser aquest assumpte inacabat el que em va empènyer a llegir la següent novel·la. En realitat, tenir a mà Los buenos suicidas em va estalviar el maldecap de buscar una nova lectura, perquè en el fons m’era una mica igual què havia passat. Em sol passar amb algunes sèries de novel·la negra que, tastat el primer, no em dóna peu a continuar. Ara, també dic que no m’he penedit de llegir-los.

Nota: 3/5