Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

Anuncis

DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

LO QUE ES SAGRADO (KENZIE & GENNARO 3), DENNIS LEHANE

lo_que_es_sagrado_300x462

Títol original: Sacred
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
361 pàgines. Any publicació: 1997

En Patrick Kenzie i l’Ángela Gennaro són contractats de forma poc ortodoxa per Trevor Stone, un milionari que es troba a les portes de la mort. La seva última voluntat és trobar a la seva filla Desiree, que va desaparèixer fa tres setmanes en un estat depressiu. Els sorprendrà saber que el detectiu contractat anteriorment era l’antic mentor de Kenzie, i que també ha desaparegut.

Al final he tornat a caure amb els investigadors Kenzie & Gennaro. Tot i que em va decebre la segona entrega, la guspireta pels protagonistes no havia marxat. I un parell de raons em van empènyer a seguir: Em vaig assabentar que la peli dirigida per en Ben Affleck, Gone, Baby, Gone,  estava protagonitzada per aquest parell. Així que tinc moltes ganes de veure-la, però primer vull llegir el llibre, i sense saltar-me l’ordre de publicació (últimament parlo tant de seguir l’ordre de publicació que em comença a preocupar). L’altra raó, perquè no dir-ho, es que el llibre no em va costar ni 6€ en una edició més que correcta

En Lo que es sagrado Lehane troba de nou l’equilibri entre l’acció, la violència,  la intriga i la tensió sexual. La trama és una mica enrevessada però sense fregar el ridícul, i enganxa com enganxen els dos protagonistes. Té un final correcte si decideixes gaudir-lo sense ser gaire primmirat, i per tant em dona peu a seguir amb el meu objectiu d’anar a per el següent.

Nota: 3/5

ABRÁZAME, OSCURIDAD (Kenzie & Gennaro 2), Dennis Lehanne

abrazame_oscuridad_300x454

Títol original: Darkness, Take My Hand
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
432 pàgines. Any publicació: 1996

Una reconeguda psiquiatra ha rebut anònimament una foto del seu fill i creu que podria tractar-se d’una amenaça d’una banda mafiosa de Boston. Així que contracta a Patrick Kenzie i Àngela Gennaro perquè esbrinin qui ha enviat la foto i amb quines intencions, mentre estableixen una vigilància perpètua al jove universitari per verificar si corre algun perill. Poc podien pensar que una investigació en principi tediosa acabés esdevenint en un bany de sang, i que la vida de la gent més propera i la seva pròpia  estigués en perill.

Després de gaudir del primer llibre de la saga dels detectius Patrick Kenzie i Àngela Gennaro no em vaig estar d’anar a pel següent, publicat dos anys després. Tot i que Dennis Lehanne segueix escrivint molt bé i sap generar intriga, i Kenzie i Gennaro segueixen fent un bon tàndem detectivesc, la decepció mentre llegia va ser molt gran, perquè la diferència de contingut entre el primer i aquest és abismal, en molts casos diametralment oposat. Lehanne ja no està per subtileses i busca impactar amb més marro sexual, assassins sàdics i trama enrevessada fins i tot a nivell personal, amb revelacions tan poc creïbles que freguen el ridícul.

Com ridícules i forçades són algunes escenes, i com a mostra un bocí (que si no és ben bé cap desenllaç ni spoiler més val saltar-s’ho si es pretén llegir la novel·la en breu):

  • Després d’alguns esdeveniments, la vida dels detectius corre perill ja que s’han convertit en l’objectiu d’un sàdic assassí en sèrie.

Ximpleria n. 1: Evidentment ells no volen ser protegits per la policia en algún lloc super segur fins que enganxin al culpable, no, ells el que volen es quedar-se a casa d’ella perquè ningú, i menys un assassí en sèrie, els farà fugir de la seva llar.

Ximpleria n. 2: Els policies ho accepten.

Ximpleria n. 3: Els policies posen un cotxe patrulla davant de la casa amb UN agent novell que vigila tota la nit.

Ximpleria n. 4: De matinada se’n va la llum, així que encenen espelmes per tota l’habitació on dormen (no sigui que l’assassí tingui dificultats en localitzar-los des de fora de la casa).

Ximpleria n. 5: Els dos detectius es posen nerviosos? Es posen alerta? No! Es posen calents!

Ximpleria n. 6: Matinada, s’ha anat la llum, estan a punt de fotre el clau que es veia venir durant tota la novel·la i… toquen a la porta (irrupció que també s’esperava). El detectiu, emprenyat perquè li han espatllat el polvo, obre la porta donant per fet que és el policia que els ha de protegir e immediatament li dona l’esquena, perquè lògicament no cau que pugui ser l’assassí que ha estat despitant-los a tots fins ara. Gran error (un més).

De cara a llegir el tercer encara tinc dubtes. He llegit comentaris que diuen que aquesta és la millor novel·la de la saga, així que segurament la tercera m’agradi més, potser tant com ho va fer la primera (espero que no resulti complicat seguir el fil de la meva lògica). Probablement tindrà la seva oportunitat, però no serà avui.

Nota: 2’5/5

UN TRAGO ANTES DE LA GUERRA (sèrie Kenzie & Gennaro), DENNIS LEHANE

un_trago_antes_de_la_guerra_300x455

Títol original: A drink before the war
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
336 pàgines. Any publicació: 1994

Patrick Kenzie i Angie Genaro són dos detectius privats que es guanyen prou bé la vida. En aquest cas els contracta un trío polític per recuperar uns documents que s’ha endut la netejadora, que també ha desaparegut. Quelcom els hi grinyola als detectius, i quan aconsegueixen localitzar la dona és quan comença a complicar-se realment el cas.

El protagonista, en primera persona, és en Patrick Kenzie, que junt amb l’Angie Genaro formen un dúo que mola, mola molt. Tenen sobre uns trenta anys i es coneixen des de que eren petits, el que fa que estiguin molt units. Tot i els seus traumes personals (que en tenen, com toooots els detectius/policies de les novel·les negres) no tenen un caràcter agre o afectat, més aviat són un cúmul de frases enginyoses i sarcàstiques, amb un punt d’humor. Són personatges amb carisma que de seguida se m’han embutxacat.

La trama és bona, amb moments de molta adrenalina ja que pel mig hi ha els interessos de sanguinolentes bandes urbanes. Com sol passar entre protagonistes masculí/femení hi ha certa tensió sexual, però per sort amb poc pes. Admeto que tinc un problema amb les trames amoroses, i es que si les trobo forçades, amb protagonisme immerescut o incongruents m’espatllen moltíssim la lectura.

I de fons Boston, una ciutat que literàriament he visitat poc i que m’agrada com la dibuixa Lehane. És el primer cop que llegia res d’ell i m’ha agradat molt el seu estil, treballat però directe, personalment l’he trobat impecable. De fet m’hi vaig capbussar de seguida cap al següent llibre protagonitzat per Kenzie i Gennaro. El resultat, però, ha estat un desastre. Però tot arribarà, ara només vull que consti la meva recomanació per passar una boníssima estona amb Un trago antes de la guerra. 

Nota: 3’5/5