EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

LA PLAYA DE LOS AHOGADOS, Domingo Villar

Editorial : Siruela
Col·lecció: Políciaca
448 pàgines. Any publicació: 2009

La playa de los ahogados és la segona novel·la protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas, acompanyat sempre del rude del seu ajudant, Rafael Estévez.

Un conegut mariner de la zona apareix mort a la platja. Els que el coneixien donen per fet el suïcidi: era un tipus solitari que arrossegava una traumàtica història des de feia anys, una història que tornava a fer acte de presència de forma estranya. Però certs indicis fan pensar a l’inspector Caldas que tot és un muntatge, i que forçadament haurà de resoldre el passat per entendre el present.

Sincerament, quasi no recordo Ojos de agua, la primera novel·la de l’inspector Caldas,i al blog només vaig fer-hi un breu apunt. Així que l’he agafat i tinc els dos llibres, un al costat de l’altre, per comparar. Apostaria que m’ho he passat millor amb aquesta última novel·la, encara que m’ha costat arrancar. Trobo que l’inici està una mica muntat per qui ja coneix el personatge, de manera que qualsevol cosa que no formi part de l’argument principal, qualsevol minúcia, ja és d’interès perquè prèviament ja t’interessa el personatge. Agafo els dos llibres i em donen la raó: el primer, on coneixem Caldas, a l’inici l’autor ja posa tota la carn a la graella. En res sabem que la víctima està bevent la que serà la seva última copa, en res sabem unes de les peculiaritats de la feina d’en Caldas, i en res coneixem el caràcter bàrbar del seu ajudant (menys de 5 minuts he trigat en llegir-ho). Però en aquesta novel·la es pren realment el seu temps (les seves pàgines) per endinsar-nos a la trama i a ensenyar-nos com són i com treballen els protagonistes.

No és tampoc una novel·la ràpida, i l’autor té una particularitat una mica irritant: cada capítol té un títol, és una sola paraula, però d’aquesta paraula posa totes les definicions del diccionari. Suposo que és per donar una pista del que vindrà, i dic suposo perquè alguns no ho vaig acabar de veure, i als pocs capítols vaig decidir saltar-me totalment aquest tràngol. Però la trama, poc a poc, va agafant una forma cada cop més interessant, els personatges comencen a moure’s i a mostrar-se, les incògnites van sorgint,… I acaba essent una novel·la molt entretinguda que satisfà perfectament, final inclòs, a qualsevol fan del gènere. Imagino que per això es va portar al cinema, amb guió del mateix Domingo Villar i protagonitzada per Carmelo Gómez.

Quan vaig acabar la novel·la vaig anar a buscar immediatament el següent de la sèrie, i m’he trobat amb un cas curiós: el tercer llibre té títol (Cruces de piedra), té argument, aparentment té editorial i fins i tot portada, hi ha anuncis de la seva publicació al 2015, 2016, 2017, però… encara està pendent de publicar. S’haurà d’estar al cas, doncs.

Nota: 3/5