LA REINA EN EL PALACIO DE LAS CORRIENTES DE AIRE, Stieg Larsson

Per fi ja he acabat la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson. I dic per fi perquè, apart de que són tres totxos, per llegir el tercer és imprescindible llegir el segon, així que es converteix en un llibre d’aproximadament unes 1600 pàgines. Riu-te tu de Los pilares de la tierra. Crec que no és indispensable llegir el primer, però si molt recomanable.

Aquest últim, La reina en el palacio de las corrientes de aire, el vaig agafar en castellà, després del disgust del segon volum. També m’he trobat alguns errors (ortogràfics i tipogràfics) però no tant escandalosos com al català. Si tenen alguna cosa més en comú és que no parlem de bona literatura. Ni un ni l’altre traductor fan que destaqui especialment la narrativa, suposo que respectant l’original.  És a dir, ens trobem amb unes novel·les  que entretenen i agraden, que no són molt complicades en quant a comprensió i que atrapen al lector dins una trama criminal molt ben muntada, tan enrevessada que costa trobar algun forat (que hi ha). Hi ha un munt de personatges i més d’una vegada m’he sentit descol·locada al sentir un nom, intentant recordar de qui es tractava, ja que no estic familiaritzada amb els noms suecs. No és tan complicat com els Buendía, però tampoc està de més apuntar algun que altre nom. Torno a recordar que parlem d’unes 1600 pàgines.

Com els altres volums, aquest tercer m’ha tornat a enganxar. Tota la novel·la és un conjunt de descobriments essencials que ja venen del llibre anterior, i que és com donar-te un pastisset cada estona, que no t’atipa però et quedes amb les ganes de més, i t’endinses tant que les hores passen volant.

Els personatges cada cop em cauen millor, la Lisbeth sobretot, després del descontent inicial. Tinc una imatge complerta d’ella més consolidada i personal, i si, és com una heroïna anti-heroïna, una supervivent.

Tot el que he llegit sobre l’Stieg Larsson ho he fet per sobre, sense endinsar-me en la seva biografia. Sé que havia portat una revista i que  tenia una tendència política d’esquerres. I crec que era un home que estimava a les dones. Les seves pinzellades històriques sobre el paper de la dona segles enrera són explicades amb certa veneració i respecte. La majoria dels seus personatges femenins desprenen molta força, intel·ligència, instint de supervivència, noblesa,…. i deixa tota la maldat pels homes. Fa varis incisos en el poder de l’home envers la dona i la societat, i ens descobreix molt bé a certs tipus de personatges que dins una disfressa d’educació, amaguen una ràbia irracional vers les dones que no es deixen portar per ells. Unes dones que en Larsson no dubta en convertir en armes per fuetejar aquests misògins.

No se n’està tampoc de criticar el poder i el govern de qualsevol país (recordo una cap al final dedicada a Espanya), tot amb una marcada tendència d’esquerres.

No puc evitar tornar a criticar la mida: m’ha resultat feixuc sobretot a l’hora de llegir: és pesat i difícil d’agafar. La novel·la a més té una subtrama (també ben desenvolupada) que res té a veure amb la principal. Tot i que està molt bé, és il·lògic que en una novel·la de 600 pàgines en vulguis afegir més que res té a veure amb el fil principal. Però en Larsson era així. M’imagino que en un futur es veia escrivint més històries sobre la Salander i en Blomkvist, i totes aquestes subtrames sense sentit es convertirien en principals en futures novel·les. Deixa penjades algunes qüestions personals sobre la Salander que també imagino com a una base per altres novel·les que desgraciadament no veurem. Un arbre sense branques, un arbre mort.

M’hagués agradat llegir més sobre la Salander. M’hagués agradat llegir més sobre en Blomkvist, i aquesta inusual relació d’amistat. És una llàstima que tot acabi aquí.

Anuncis

LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA, Stieg Larsson

llumí bidó larsson

(ULL! Potser hi ha quelcom que no vulguis saber del primer llibre si encara no l’has llegit)

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina és la segona novel·la de la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson. Té 768 pàgines i està traduït en català per Albert Vilardell (pseudònim d’Antoni Dalmau).

Primer a destacar: la narració esta plena d’incorreccions gramaticals i expressions traduïdes massa al peu de la lletra, fins i tot s’equivoquen a l’hora d’escriure els noms dels protagonistes. És a dir, és una edició deixada, feta amb presses, i una presa de pèl pagar-la com una edició quasi de luxe. Segons he llegit, al no haver-hi traductors del suec el que fan es traduir-ho de l’edició anglesa o francesa. És a dir, una traducció de la traducció, és igual a un refregit on és perden moltes coses.

També em fa gràcia veure com tradueixen els títols. Si bé el primer, literalment, era Els homes que odiaven les dones, aquest segon llibre han descartat el títol original de La noia que jugava amb el foc per fer-ho més enrevessat.

En Larsson semblava d’aquells escriptors que volia vendre els seus llibres a tant el kilo. Les primeres 200-250 pàgines no tenen res a veure amb la trama principal, pura palla. Personalment trobo molt pesat haver de llegir 768 pàgines com per, a sobre, veure que li en sobren gairebé la meitat. Por em fa l’ultim volum, que té 812 pàgines…

I ara, la confessió: m’ha enganxat moltíssim. La trama és tot un embroll de personatges i esdeveniments sorprenents, passats i presents, on l’acció no es pren quasi descans, fins a l’última pàgina. Com em va passar amb l’anterior, vaig estar moltes hores seguides enganxada al llibre (amb el conseqüent mal de cap).

Al primer llibre, la Lisbeth Salander no em va caure gens bé. A més no la trobava lògica. Per exemple, era capaç de fer-se passar per l’Irene Nesser per arreplegar un bon munt de calés però no feia el mínim esforç per treure’s el tutelatge de sobre, podent enganyar de la mateixa manera al metges. Amb aquest segon llibre, a més d’entendre el perquè de coses com aquestes, crec que és un personatge més racional (dins l’irracionalitat de la Salander), més treballat i conseqüent.

En el post anterior vaig deixar entendre que en Larsson fa canviar la Lisbeth. Realment no m’agrada que els autor vulguin evolucionar els personatges cap a el que es considera políticament correcte, que és el que em vaig témer en un principi. Em fa enfurismar certs canvis fisics (més els errors de l’edició, portava una emprenyada descomunal). I tot i que no em convencen, s’adapten perfectament a l’argument i en principi no li canvia la personalitat, així que no hi ha res a dir.

Un altre punt que no em va agradar del primer llibre és que no teníem ni idea de que sentia en Mikael Blomkvist per la Salander. Se’n van anar al llit, la Salander n’estava per ell, però ell… que? En aquest segon llibre no he trobat aquesta narració d’autor omniscient selectiu. No és que volgués saber les intencions amoroses d’en Blomkvist (que tampoc hagués estat malament), però és injust que l’autor seleccioni que hem de saber i que no del que pensen els seus protagonistes.

Tornant als aspectes negatius, remarco la manca de brevetat. Hi ha escenes que s’allarguen massa, per exemple la dels policies, que per mi se’ls hi dona un  protagonisme innecessari.

I per últim, aquest segon llibre acaba d’infart, t’obliga a anar a pel següent volum. Sort que aquesta tarda tindré a les meves mans l’últim llibre,  que probablement enllestiré aquesta setmana.

BONA REVETLLA!


FOCS 2