Per fi ja he acabat la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson. I dic per fi perquè, apart de que són tres totxos, per llegir el tercer és imprescindible llegir el segon, així que es converteix en un llibre d’aproximadament unes 1600 pàgines. Riu-te tu de Los pilares de la tierra. Crec que no és indispensable llegir el primer, però si molt recomanable.
Aquest últim, La reina en el palacio de las corrientes de aire, el vaig agafar en castellà, després del disgust del segon volum. També m’he trobat alguns errors (ortogràfics i tipogràfics) però no tant escandalosos com al català. Si tenen alguna cosa més en comú és que no parlem de bona literatura. Ni un ni l’altre traductor fan que destaqui especialment la narrativa, suposo que respectant l’original. És a dir, ens trobem amb unes novel·les que entretenen i agraden, que no són molt complicades en quant a comprensió i que atrapen al lector dins una trama criminal molt ben muntada, tan enrevessada que costa trobar algun forat (que hi ha). Hi ha un munt de personatges i més d’una vegada m’he sentit descol·locada al sentir un nom, intentant recordar de qui es tractava, ja que no estic familiaritzada amb els noms suecs. No és tan complicat com els Buendía, però tampoc està de més apuntar algun que altre nom. Torno a recordar que parlem d’unes 1600 pàgines.
Com els altres volums, aquest tercer m’ha tornat a enganxar. Tota la novel·la és un conjunt de descobriments essencials que ja venen del llibre anterior, i que és com donar-te un pastisset cada estona, que no t’atipa però et quedes amb les ganes de més, i t’endinses tant que les hores passen volant.
Els personatges cada cop em cauen millor, la Lisbeth sobretot, després del descontent inicial. Tinc una imatge complerta d’ella més consolidada i personal, i si, és com una heroïna anti-heroïna, una supervivent.
Tot el que he llegit sobre l’Stieg Larsson ho he fet per sobre, sense endinsar-me en la seva biografia. Sé que havia portat una revista i que tenia una tendència política d’esquerres. I crec que era un home que estimava a les dones. Les seves pinzellades històriques sobre el paper de la dona segles enrera són explicades amb certa veneració i respecte. La majoria dels seus personatges femenins desprenen molta força, intel·ligència, instint de supervivència, noblesa,…. i deixa tota la maldat pels homes. Fa varis incisos en el poder de l’home envers la dona i la societat, i ens descobreix molt bé a certs tipus de personatges que dins una disfressa d’educació, amaguen una ràbia irracional vers les dones que no es deixen portar per ells. Unes dones que en Larsson no dubta en convertir en armes per fuetejar aquests misògins.
No se n’està tampoc de criticar el poder i el govern de qualsevol país (recordo una cap al final dedicada a Espanya), tot amb una marcada tendència d’esquerres.
No puc evitar tornar a criticar la mida: m’ha resultat feixuc sobretot a l’hora de llegir: és pesat i difícil d’agafar. La novel·la a més té una subtrama (també ben desenvolupada) que res té a veure amb la principal. Tot i que està molt bé, és il·lògic que en una novel·la de 600 pàgines en vulguis afegir més que res té a veure amb el fil principal. Però en Larsson era així. M’imagino que en un futur es veia escrivint més històries sobre la Salander i en Blomkvist, i totes aquestes subtrames sense sentit es convertirien en principals en futures novel·les. Deixa penjades algunes qüestions personals sobre la Salander que també imagino com a una base per altres novel·les que desgraciadament no veurem. Un arbre sense branques, un arbre mort.
M’hagués agradat llegir més sobre la Salander. M’hagués agradat llegir més sobre en Blomkvist, i aquesta inusual relació d’amistat. És una llàstima que tot acabi aquí.
LLIBRES & ROSELLES 