HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

LO QUE ES SAGRADO (KENZIE & GENNARO 3), DENNIS LEHANE

lo_que_es_sagrado_300x462

Títol original: Sacred
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
361 pàgines. Any publicació: 1997

En Patrick Kenzie i l’Ángela Gennaro són contractats de forma poc ortodoxa per Trevor Stone, un milionari que es troba a les portes de la mort. La seva última voluntat és trobar a la seva filla Desiree, que va desaparèixer fa tres setmanes en un estat depressiu. Els sorprendrà saber que el detectiu contractat anteriorment era l’antic mentor de Kenzie, i que també ha desaparegut.

Al final he tornat a caure amb els investigadors Kenzie & Gennaro. Tot i que em va decebre la segona entrega, la guspireta pels protagonistes no havia marxat. I un parell de raons em van empènyer a seguir: Em vaig assabentar que la peli dirigida per en Ben Affleck, Gone, Baby, Gone,  estava protagonitzada per aquest parell. Així que tinc moltes ganes de veure-la, però primer vull llegir el llibre, i sense saltar-me l’ordre de publicació (últimament parlo tant de seguir l’ordre de publicació que em comença a preocupar). L’altra raó, perquè no dir-ho, es que el llibre no em va costar ni 6€ en una edició més que correcta

En Lo que es sagrado Lehane troba de nou l’equilibri entre l’acció, la violència,  la intriga i la tensió sexual. La trama és una mica enrevessada però sense fregar el ridícul, i enganxa com enganxen els dos protagonistes. Té un final correcte si decideixes gaudir-lo sense ser gaire primmirat, i per tant em dona peu a seguir amb el meu objectiu d’anar a per el següent.

Nota: 3/5

UN TRAGO ANTES DE LA GUERRA (sèrie Kenzie & Gennaro), DENNIS LEHANE

un_trago_antes_de_la_guerra_300x455

Títol original: A drink before the war
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
336 pàgines. Any publicació: 1994

Patrick Kenzie i Angie Genaro són dos detectius privats que es guanyen prou bé la vida. En aquest cas els contracta un trío polític per recuperar uns documents que s’ha endut la netejadora, que també ha desaparegut. Quelcom els hi grinyola als detectius, i quan aconsegueixen localitzar la dona és quan comença a complicar-se realment el cas.

El protagonista, en primera persona, és en Patrick Kenzie, que junt amb l’Angie Genaro formen un dúo que mola, mola molt. Tenen sobre uns trenta anys i es coneixen des de que eren petits, el que fa que estiguin molt units. Tot i els seus traumes personals (que en tenen, com toooots els detectius/policies de les novel·les negres) no tenen un caràcter agre o afectat, més aviat són un cúmul de frases enginyoses i sarcàstiques, amb un punt d’humor. Són personatges amb carisma que de seguida se m’han embutxacat.

La trama és bona, amb moments de molta adrenalina ja que pel mig hi ha els interessos de sanguinolentes bandes urbanes. Com sol passar entre protagonistes masculí/femení hi ha certa tensió sexual, però per sort amb poc pes. Admeto que tinc un problema amb les trames amoroses, i es que si les trobo forçades, amb protagonisme immerescut o incongruents m’espatllen moltíssim la lectura.

I de fons Boston, una ciutat que literàriament he visitat poc i que m’agrada com la dibuixa Lehane. És el primer cop que llegia res d’ell i m’ha agradat molt el seu estil, treballat però directe, personalment l’he trobat impecable. De fet m’hi vaig capbussar de seguida cap al següent llibre protagonitzat per Kenzie i Gennaro. El resultat, però, ha estat un desastre. Però tot arribarà, ara només vull que consti la meva recomanació per passar una boníssima estona amb Un trago antes de la guerra. 

Nota: 3’5/5 

NO ESTÁ SOLO, Sandrone Dazieri

9788420410784

Títol original: Uccidi il padre
Traducció: Xavier González Rovira
Editorial : Alfaguara
Col·lecció: Alfaguara Negra
552 pàgines. Any publicació: 2014

La Colomba Caselli és una inspectora de policia que està de baixa després del que ella anomena el Desastre. Però el seu cap li demana un favor molt especial: que faci una investigació paral·lela a la oficial en el cas d’una mare decapitada i el seu fill de 6 anys desaparegut. Li demana també que ho faci en companyia de Dante Torre. Dante és un especialista autònom en desaparicions, experiència adquirida degut a que de petit va estar segrestat i tancat durant 11 anys en una sitja per un home a qui anomena el Pare. “Gràcies” a aquesta experiència, percep de manera poc habitual el món que el rodeja.

No está solo és un d’aquests thrillers que amb prou feines dóna descans, tant al lector com als protagonistes. Aquests porten un pes molt gran en la trama, ben definits, especials, amb molts traumes i manies a les seves espatlles, i que es fan estimar. La Colomba és una ruda inspectora que pateix trastorn d’estrès posttraumàtic, i en Dante és un company d’aventures claustrofòbic, expert, entre altres coses, en el llenguatge corporal. Els diàlegs són efectius, com els girs de l’autor, que ens va endinsant poc a poc en una trama molt complicada que no es limita ni molt menys a un assassinat i una desaparició. Graó a graó, sembla que el rumb d’aquesta història no tindrà sostre.

El final és més o menys tancat: dóna peu a una seguríssima segona part, però també permet deixar-ho aquí. Tot depen, sobretot, de si t’han agradat els protagonistes, en els qui recau gran pes de la història. I a mi m’han encantat, i em fa moltíssima ràbia pensar que m’hauré d’esperar força temps a tenir més noticies seves.

Un apunt: 

L’estil de la novel·la m’ha recordat a un altre autor italià, Donato Carrisi, del que em van agradar molt les seves novel·les Lobos i La hipótesis del mal. 

Nota: 4/5

EL VERANO DE LOS JUGUETES MUERTOS (Héctor Salgado 01), Toni Hill

libro_1366230318

Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Best Seller
368 pàgines. Any publicació: 2011

L’inspector dels mossos d’esquadra de Barcelona Héctor Salgado ha estat apartat del servei per donar-li una pallissa a un sospitós. Per sort compta amb el recolzament del seu cap, per això quan torna d’unes vacances forçades li assigna un cas menor fins que les aigües es calmin. L’acompanyarà la jove Leire Castro, que segons el departament apunta maneres.

El cas es tracta de l’aparent suïcidi d’un adolescent. La mare, que va fugir de llar quan el nen només tenia uns mesos, torna a Barcelona disposada a que s’esbrini si realment el seu fill es va suïcidar.

Mentre, la vida personal de l’Héctor Salgado tampoc és un camí de roses: troba a faltar el seu fill adolescent i a la seva ex-dona, la Ruth, que el va deixar per la Carol.

A la novel·la hi ha dues històries: el cas policial, en aquest cas el suïcidi, i de rerefons, i que s’allargarà a les dues novel·les posteriors, l’agressió de Salgado al sospitós, el doctor Omar. Aquest és quelcom així com un bruixot africà amb molt males intencions, i planeja una venjança per fer-li pagar a Salgado el que li va fer d’una forma molt personal. En ambdós casos, res és el que sembla i la trama s’embolica, amb alguns moments de tensió i algun de repulsiu.

Els protagonistes, tot i tenir una vida laboral i personal força atrafegada, no em diuen gaire res, són bastant anodins. Potser l’autor vol ser més realista en el sentit de que els protagonistes principals, mossos d’esquadra, no tenen perquè ser superherois ni captivadors, simplement persones que tenen una feina a fer i els mateixos sentiments que el més comú dels mortals, i sense diàlegs que semblen estrets d’un concurs d’enginy. Però tot i així, per mi els hi falta un caràcter més marcat, més carisma. Però tampoc molesten, ni cansen, ni irriten. Porten una investigació que sembla adient a la realitat i són els conductors del que s’explica. Però en definitiva, són totalment oblidables.

No és així amb la trama, que m’ha agradat més que els personatges. Les dues històries són molt enrevessades, curioses. Enganxen per tot el misteri que els rodeja, però també tenen un esquema molt comú: girs sorpreses, casualitats posades una mica amb calçador, sospitosos que semblen molt culpables, i un culpable entre la colla de sospitosos.

Aquest és el primer llibre de la trilogia de l’Héctor Salgado. Evidentment el final d’aquest primer et deixa penjat a mitja història del doctor Omar, que s’allargarà fins el tercer llibre. No puc dir que va ser aquest assumpte inacabat el que em va empènyer a llegir la següent novel·la. En realitat, tenir a mà Los buenos suicidas em va estalviar el maldecap de buscar una nova lectura, perquè en el fons m’era una mica igual què havia passat. Em sol passar amb algunes sèries de novel·la negra que, tastat el primer, no em dóna peu a continuar. Ara, també dic que no m’he penedit de llegir-los.

Nota: 3/5

DEFENSA CERRADA, Petros Màrkaris (Jaritos 02)

Defensa cerrada

Títol original: Άμυνα ζώνης
Traducció: Ersi Marina Samará Spiliotopulu
Editorial : Ediciones B
Col·lecció: Novela policíaca
439 pàgines. Any publicació: 1998

Vaig decidir-me a llegir a Petros Màrkaris perquè la gent del Festival Mot va convidar a varis clubs de lectura a assistir a la xerrada que feia l’autor, com també a la xerrada que prèviament feia Rafael Chirbes. Així que abans de sentir-los parlar, vaig voler llegir quelcom d’ells.

Ambdós em van agradar molt. De Rafael Chirbes ja parlaré un altre moment, només avançaré que ens ho vam passar molt bé i que xoca molt veure que un autor d’obres tan dramàtiques sigui tan divertit.

En el cas de Petros Màrkaris podria dir el mateix, tot i que qui l’entrevistava no se la veia còmoda i no ajudava a que la xerrada fos tant natural com la de Chirbes, i la traducció simultània tampoc ens facilitava les coses als negats amb l’anglès. Però en general també em va agradar molt, i guardo amb molta estima el llibre que em va signar i la foto que ens vam fer.

Petros Màrkaris és un home de món. Ha estudiat a Turquia, Grècia, Alemanya i Àustria, i és traductor de molts autors alemanys. Quan parla de Grècia, on resideix i on ocorren les novel·les protagonitzades pel seu tinent Kostas Jaritos, se’l veu molt desmarcat, poc nacionalista, més objectiu. No li interessen les banderes, ni el passat ni les runes, si no el present i l’evolució de la societat actual, i tot això es reflexa a les seves novel·les. Embrolla al protagonista en temes molt vigents avui dia, com la corrupció, el xantatge i el frau, en el que intervenen polítics, empresaris e immigrants.

A Defensa cerrada, Jaritos està passant unes vacances a l’illa on viuen els seus cunyats, i un terratrèmol deixa al descobert un cadàver enterrat fa 3 mesos. Quan torna a Atenes li assignen un altres cas: l’assassinat d’un conegut empresari nocturn. La trama s’embolica força, però és fàcil de seguir, i els problemes de salut que arrossega el tinent farà que el coneixem més íntimament.

Però parlem de Kostas Jaritos. El protagonista de les novel·les de Markaris és el tinent del departament d’Homicidis d’Atenes. És un home de mitjana edat amb molt mala llet i, que apart de l’agre ironia i cinisme, no té sentit de l’humor. L’únic passatemps que té és distreure’s llegint diccionaris. Porta molts anys casats amb l’Adrianí, que també té molt de caràcter. La seva relació és un continu estira i arronsa, tant es fan petites putadetes que cedeixen davant de l’altre per algun interès, i tot plegat acaba essent força divertit. La seva única filla, la Katerina, està estudiant a la universitat de Salónica, i tots dos la troben molt a faltar.

Dels tres de la sèrie que porto llegits i seguint l’ordre de publicació, aquest, que és el segon, és de moment el que més m’ha agradat. Noticias de la noche està bé per començar a conèixer Jaritos, i Suicidio perfecto, tot i el sucós enigma que planteja, per mi la trama s’acaba assemblant molt a Defensa cerrada.

Per últim, deixo algunes frases que m’he vist obligada a subratllar, bé perquè m’han fet riure, bé perquè reflexen molt bé el caràcter de Jaritos:

———-

– La culpa es tuya. Claro, el señor no estaba bien en casa y necesitaba unas vacaciones. ¿Cómo no iba a haber un terremoto, si no parabas de quejarte? -Con sus palabras, Adrianí acababa de convertirme en la falla responsable del seísmo.

———-

(En defensa de la gent afectada pel terratrèmol) – Razón no les falta – se interpone Adrianí, a quien le gusta erigirse en defensora de perros, gatos y apaleados, siempre que no tenga que llevárselos a casa.

———-

Lo malo del matrimonio es que empieza bien y termina mal, aunque el síntoma es siempre el mismo: al principio la taquicardia del primer encuentro con la mujer de tus sueños y al final la taquicardia de la vida diaria con la mujer de tus pesadillas. 

———-

Antes, los hombres llevaban el pelo corto y las mujeres, largo; los hombres pegaban bofetadas y ellas lloraban. Ahora las mujeres llevan el pelo corto y los hombres, largo; ellas les pegan bofetadas y ellos lloran. Tiene su lógica, pero no siento lástima de un hombre que se deja crecer el pelo para recibir sopapos. 

———-

Tres necesidades acompañan al hombre hasta la tumba: mear, cagar y el deseo de venganza. 

———-

Dos cosas detesto en esta vida: el racismo y los negros. 

———-

Los economistas inútiles acaban siendo contables; los abogados inútiles, diputados. 

———-

Lleva una cazadora de cuero negro, pantalones de cuero negro y botas de cuero negro. Si no fuera por las gafas negras, lo habría confundido con un sillón de oficina. 

 

Nota: 3’5/5

¡GUARDIAS! ¡GUARDIAS!, Terry Pratchett

guardias

Títol original: ¡Guards! ¡Guards! Traducció: Cristina Macía Orío Editorial : Debolsillo Col·lecció: Best Seller 400 pàgines. Any publicació: 1989

Abans d’introduir-nos a ¡Guardias! ¡Guardias!, cal que coneixem una mica Ankh-Morpork: Ankh-Morpork és una gran ciutat del MundoDisco governada pel patrici Lord Vetinari. Aquest ha establert un funcionament per la ciutat, i es que la violència en gairebé totes les seves formes està permesa a través dels gremis, aplicant quotes màximes de crims i preus. És a dir, que parlem de crim organitzat, una de les moltes ironies i jocs de paraules que trobarem en el llibre.

L’argument de ¡Guardias! ¡Guardias! es que una societat secreta està coent un complot per desfer-se del patrici mitjançant l’invocació d’un ésser volador desaparegut centenars d’anys enrere i que pesa unes quantes tones.

En aquestes circumstàncies apareix Zanahoria, fill adoptiu d’un rei nan. Tot i declarar-se nan, destaca entre els seus congèneres perquè fa quasi dos metres d’alt i quasi el mateix d’ample. Zanahoria surt de les seva estimada comunitat situada a les muntanyes i és enviat a la ciutat perquè ingressi a la Guàrdia i es faci un home. Però amb aquest sistema de gremis la Guàrdia ja no és el que era, i molt menys la Guàrdia Nocturna, on va a parar Zanahoria. Els tres membres que la formen tenen les seves peculiaritats: dirigits pel capità Sam Vimes, que beu dia si dia també, el sergent Colon i el caporal Nobbs intenten bàsicament sobreviure nit rera nit mitjançant varies tècniques covardes com la de perseguir poc a poc al delinqüent, o mirar cap a un altre costat i fugir quan es presencia algun delicte. Però la rigidesa de Zanahoria, el seu esperit de justícia i l’aparició d’un drac que terroritza la ciutat faran que les coses canviïn.

¡Guardias! ¡Guardias! és el primer llibre de la saga de La Guàrdia. Admeto que al principi em va costar una mica, que era reticent, perquè la fantasia i jo no som gaire amigues, sobretot quan es tracta de ficar-se en mons aliens. Però en aquest cas la dificultat per introduir-te en el Mundodisco és mínima. Pratchett escurça aquesta distància aplicant molt d’humor a les descripcions, situacions i diàlegs. I sobretot perquè Ankh-Morpork té moltes, moltíssimes singularitats, però no deixa de ser una realitat alternativa de la nostra societat. Una realitat absurda i delirant, clar.

Si, m’ha agradat molt. Pot ser perquè és divertit, o per aquest món esbojarrat, o perquè té acció i una mica de misteri. Però el que realment més m’ha encisat, el que més m’ha enamorat, el que m’ha obligat a seguir llegint aquesta saga (a data d’avui vaig pel tercer), són els personatges. Els membres de la Guàrdia no només són carismàtics (cada un ben definit en el seu estil) si no que a més es percep que tindran certa evolució, una evolució important, i més sorprenent del que sembla en un primer moment. I amb aquestes sensacions, és impossible abandonar-los.

Un apunt:

Si voleu saber quelcom més de ¡Guardias! ¡Guardias! podeu consultar el post d’en Pons, com també si voleu saber més sobre l’obra de Terry Pratchett. 

Nota: 4/5