Títol original: The Goose Girl
Traducció: Noemí Risco
Editorial : Ediciones Oniro
Col·lecció: La Lámpara Mágica
397 pàgines.
Inclou entrevista amb l’autora i guia de lectura.
La princesa Anidori-Kiladra Talianna Isilee, Ani, és l’hereva del regne de Kildenree. Donat el seu feble caràcter, la seva mare decideix prometre-la al desconegut príncep del regne veí de Baviera per evitar una possible guerra. De camí a Baviera, Selia, la dama d’honor d’Ani, la traeix i hi ha un motí en la que assassinen a tots els soldats lleials i de la que Anidori amb prou feines pot escapar. La dama d’honor es farà passar per la princesa al regne de Baviera i la princesa real no sabrà com fer-ho per recuperar la seva identitat.
Basat en el conte La cuidadora d’oques dels germans Grimm, La princesa que hablaba con el viento és un història de princeses, màgia, traïcions i amistat. L’encant no s’espatlla amb un text i un final totalment lògics i previsibles, que de tota manera, és així des del moment que llegim el títol. No conec cap conte de princeses que acabi malament.
Tot i ser considerada una novel·la juvenil, la narració no està encarada exclusivament cap a aquest públic. És un text madur, i amb una traducció molt correcte. A vegades fins i tot és un relat cruent, amb algunes imatges impactants. Hi ha elements fantàstics que potser si tenen un caire més juvenil, com el fet de que la princesa tingui la capacitat de parlar amb cavalls i ocells.
He trobat que hi ha massa palla, moltes descripcions que cansen sovint i frenen l’acció. Moltes me les he saltades sense perdre el fil. Hi ha qui pot preferir no saltar-se ni un paràgraf per recrear-se constantment en la pomposa vida reial, en la desgraciada vida dels habitants o en les vicissituds de la ciutat.
Una altra innovació dins aquest relat és que la “dolenta” és una espècie de Mata-Hari. El sexe no és explícit, en realitat no hi ha cap escena de sexe, però les mostres de complicitat entre la dama d’honor i alguns homes a les seves ordres, i algun acte de gelosia, fa entendre quelcom més que una simple associació. Dins el conte se li confereix el do de la paraula com el seu poder subjugador, quan en realitat, bé, “tiran más dos tetas que dos carretas”.
Hi ha personatges i situacions arquetípiques d’aquest tipus de contes que es respecten, com els bondadosos protagonistes (la preciosa i virginal princesa amb complexe d’aneguet lleig, i el viril príncep) uns personatges humils i fidels de classe inferior repudiats per la societat,… L’amor que sorgeix “casualment” entre dos persones de sang blava sense saber l’un la condició de l’altre, el prometatge amb un desconegut (tan criticat en la vida real, és aquí justificat i amb final feliç)…
Confessaré que la fantasia no és un gènere que m’interessi especialment però m’ho he passat bé llegint aquest història de princeses destronades, traïcions reials i vides humils amb somnis esperançadors.
Nota: 😀 😀 😀
LLIBRES & ROSELLES 