L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5