Títol original: The Bell Jar
Any publicació: 1963
279 pàgines.
La Sylvia Plath és una coneguda autora dins el món de la poesia. Tan sols va escriure una novel·la, La campana de vidre, que es va publicar poc abans del seu suïcidi, al 1963.
Plath fou una persona inestable, ingressà varies vegades en el psiquiàtric per un desordre mental que avui coneixem com transtorn bipolar. Qualsevol lector que s’acosti a La campana de vidre podrà sorprendre’s de la precisa vivència personal en primera persona que es fa sobre aquesta malaltia.
Comencem pel principi. Esther Greenwood guanya una beca per passar un mes a Nova York. Aquest viatge iniciàtic no surt com a Esther li agradaria. Quelcom es trenca dins seu a partir d’algunes desagradables experiències. Quan torna a casa no es la mateixa. En un principi es veu capaç de menjar-se el món, però tot són somnis inconcrets que no la porten enlloc. Finalment, Esther es bloqueja. Exteriorment és apàtica, físicament està esgotada i no dorm, e interiorment és inestable i planeja suicidar-se, fet que finalment duu a terme sense èxit. Per aquest intent, i gràcies a la benefactora de la seva beca, l’ingressen en un psiquiàtric de luxe. Tot i que poc a poc sembla recuperar-se, en realitat, gràcies a aquesta narració en primera persona amb constants mirades enrere, veiem que és una persona misantropa i fins i tot misàndrica, i segurament ho ha estat i ho serà sempre.
En aquesta novel·la Plath tracta molts temes i costa veure que pot ser fruit de la seva imaginació i què part d’ella. M’imagino que, al ser una poetessa destacada sobretot pels seus poemes introspectius, li fou complicat desmarcar-se íntimament del seu jo per escriure aquesta novel·la. La seva malaltia, els seus intents de suïcidi, el seu internament, la mort del seu pare de joveneta,… són punts en comú amb la protagonista. Que Ted Hugues, el seu ex-marit, cremés els diaris de Plath perquè no en sortia ben parat suggereix mil interpretacions (o potser una de ben clara) al fred tracte que reben tots els homes de la novel·la. Que la mare de Plath no volgués publicar alguns dels seus poemes fa pensar perquè allunyant la mare de la protagonista com una mala influència sol·lucionen part del problema. La insistent percepció del personatge sobre els fills, que creu que són una càrrega i la poden limitar, ens porten a pensar si a Plath li desgastava encarregar-se sola dels seus fills, a més sumant-li els problemes econòmics.
Però tot això no són més que meres especulacions sorgides de la meva imaginació. Com la connexió Salinger-Plath. Els seus protagonistes, que es mouen entre l’adolescència i la maduresa, busquen aventures (ho dic de memòria, però posaria la mà al foc que la paraula és literal) que els reporti alguna emoció dins d’una vida buida (segons la seva perspectiva). Però a la ciutat de Nova York només troben decepció i experiències traumàtiques que els porten a ser ingressats en un hospital psiquiàtric, i segurament amb el mateix diagnòstic. Si hagués de triar entre una i l’altre, sense cap mena de dubte em quedo amb la novel·la de Plath. És el relat que trobo més trist i personal, i més proper a la realitat.
Nota: 😀 😀 😀 😀
LLIBRES & ROSELLES 