CORALINE, Neil Gaiman

coraline-imprimir_300dpi

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

Dave-mckean-coraline-the-other-mother

coraline104 No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

JANET LA TORCIDA, Robert Louis Stevenson

Torcida_blog

 

Títol original: Janet Thrawn
Any publicació: 1887

Conte curt en el que el jove reverend Murdoch Soulis acull com a criada a una vella del poble, Janet, de la que comenten que està posseïda.

Es va escriure al 1887 i no dubto que va terroritzar a molts lectors. Ja de bon principi et dibuixa un paisatge misteriós que es va enfosquint per moments, com també va degenerant la Janet. Aquí entra el doble joc del títol original, en que “thrawn” tant vol dir torta com pervers.

Avui dia estem molt avesats al terror i pot ser que no trobem el relat tan terrorífic com ho devia ser anys enrere, però no es pot subestimar. Confesso que, quan estava submergida en les seves pàgines, a ple dia i a casa, m’he endut un bon ensurt quan m’ha sonat el mòbil.

baixa

Aquí un enllaç al conte:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/stevenson/janet_la_torcida.htm

Nota: 3/5

LA MALA DONA, Marc Pastor

la mala dona


Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
256 pàgines. Any publicació: 2008

Si no sou gaire fans de Cuarto Milenio i desconeixeu la història negra de Barcelona, us faig cinc cèntims de l’Enriqueta Martí.

Coneguda com la vampira de Barcelona, l’Enriqueta va terroritzar la ciutat a principis del s. XX segrestant canalla, sobretot de prostitutes, bé per prostituir-los, bé per matar-los, per seguidament menjar-se’ls i/o fer-ne ungüents, tant per ella com per l’alta societat barcelonina.

220px-Enriqueta_Martí

L’Enriqueta Martí, la vampir de Barcelona.

Ambientada en una Barcelona pobre, corrupta i depravada, sense esperança ni consol, Marc Pastor novel·la aquests espantosos fets d’una forma molt original: la Mort és el narrador omniscient que ens ajuda a conèixer qui i què va envoltar aquest monstre. L’encarregat d’aturar l’allau de desaparicions serà l’inspector Moisés Corvo, un personatge que a primeres no em va caure gens bé, però poc a poc i sense adonar-me, li vaig agafar una estima que se’m va fer molt patent al final de la novel·la, arribant-me a emocionar.

M’ha agradat, si, però també m’ha costat molt llegir-lo. No perquè la prosa de Pastor sigui difícil, al contrari. Si fos per això no hagués continuat, i tampoc ho hagués fet si l’autor busqués el morbo i les descripcions gore. És perquè els fets són terribles, i les víctimes són pobres e innocents criatures. Hi ha moments molt crus, imatges esborronadores que em van fer replantejar seriosament deixar de llegir. Ho comento sovint, amb el naixement de la meva filla m’ha sorgit una forta sensibilitat amb la crueltat infantil fins a extrems insuportables, no puc evitar-ho. Però la història, tal com l’explica en Marc Pastor, està molt bé i mereixia fer el cor fort. En un moment del relat el narrador ens avisa que si som sensibles ens saltéssim la pagina següent, fet a agrair infinitament, ja que és el que vaig fer al cap de tres línies sense por de perdre’m res important.

wpid-screenshot_2014-05-19-13-56-21.png

L’autor eludeix la seva responsabilitat.

És la segona novel·la que llegeixo d’aquest autor. La primera va ser L’any de la plaga, que és entretinguda i em va agradar, però definitivament, posats a triar, em quedo amb aquesta, que contradictòriament espero no llegir mai més.

Marc-Pastor-image

Nota: 4/5

ELS MEUS TRES DESITJOS LITERARIS DE SANT JORDI 2014

Un dels aspectes positius de l’ereader es que et tornes més sibarita en la compra de llibres. En el meu cas busco el que no em pot donar el llibre electrònic, que són edicions acurades, llibres curiosos, còmics…

I aquests són els meus tres desitjos:

1.- Los Modlin, Paco Gómez.

Imatge

Paco Gómez va trobar les fotografies dels Modlin llençades en un carrer de Madrid. Aquí va començar la seva investigació sobre aquesta curiosa i extinta família americana, que van morir sense aconseguir la fama que buscaven. El llibre tracta la investigació de l’autor, combinant part d’aquestes fotografies. Imatge

Imatge

 

 

2.- Macanudo, Liniers

Imatge

Desisteixo de llegir còmic en el meu Kindle desprès de varis fracassos, i la meva atenció en aquest món va dirigida directament cap a Liniers, autor argentí de la serie Macanudo. La meva debilitat és la deliciosa petita Enriqueta (una Mafalda actual) i el seu gat Fellini. Liniers pot tenir un humor mordaç com tendre alhora, i estic segura que d’aquí uns anys aquest còmic passarà a les mans de la meva filla.

ImatgeImatge

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3.- El maestro y Margarita, de Mikhail Bulgàkov.

Imatge

L’editorial Nevsky ha publicat una traducció definitiva (segons les seves paraules) de la coneguda i genial obra de Bulgàkov. La traducció corre a mans de Marta Rebón i s’hi combinen il·lustracions d’Alfonso Rodríguez Barrera. És ben llaminera!

Imatge

Lectures primer trimestre 2014

Imatge

El 2014 de moment es un any força prolífic, doncs en el primer trimestre he llegit la mateixa quantitat de llibres que el 2013 (segur que hi va tenir alguna cosa a veure el fet d’haver sigut mare).

La majoria de lectures han estat positives, aquí un resum:

Los 39 escalones, de John Buchan. Un ex-soldat es veu implicat en una conxorxa alemanya que podria provocar una segona guerra mundial. Es perseguit per Escòcia tant per la policia com per espies, el que implica amagar-se i disfressar-se per passar desapercebut. No és d’humor, però és intencionadament divertida. Posteriorment la va portar al cinema Alfred Hitchcock.

Lennox, de Craig Russell. Lennox és un detectiu de la vella escola: primer colpeja i després pregunta. Investiga l’assassinat de dos caps mafiosos al Glasgow dels anys 50, que bé podria ser el Chicago dels anys 20. Màfia, sicaris, dones fatals,… Per mi, excel·lent, amb ganes de llegir més sobre Lennox.

Sukkwan Island, David Vann. Pare i fill es traslladen a un terreny inhòspit d’Alaska. Un pare psicològicament inestable i un fill adolescent que sent l’obligació de cuidar-lo enrareixen un ambient i escenari ja de per si incòmode. Dura, fatal, sorprenent.

La casa infernal, Richard Matheson. Una casa encantada, quatre personatges que volen treure la maledicció a la seva manera. Escenes potents, tensió, crueltat i violència. Una novel·la de por-por.

La cocinera de Himmler, Franz-Olivier Giesbert. Repàs a la història del segle passat a través d’una cuinera molt particular i la seva sed de venjança. Amb alguns altibaixos, però en general molt entretingut.

Estudi en escarlata, Arthur Conan Doyle. El primer Sherlock. Una trama força enrevessada, i unes deduccions ‘úniques’. M’ha sorprès perquè l’esperava més senzilla, i també perquè el Sherlock literari no s’assembla gens a cap de cinematogràfic/televisiu (de moment).

El libro de la señorita Buncle, D.E. Stevenson. Divertimento sobre un petit poble anglès dels anys 20 que es veu trasbalsat quan veuen reflectides les seves vides en el llibre d’un autor desconegut.

Ojos de agua, Domingo Villar. Primera novel·la policíaca protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas. La nota d’humor la posa l’ajudant aranés que no acaba d’adaptar-se al temperament gallec. Entretinguda, però amb final precipitat.

No emprenyeu el comissari, Ferran Torrent. Primera novel·la del detectiu Toni Butxana. Escrit en un ric valencià, entretinguda.

Higiene del asesino, Amélie Nothomb. L’objectiu d’aconseguir una última entrevista d’un conegut escriptor octogenari, a les portes de la mort, es converteix en quelcom impossible davant del seu discurs imprevisible i desagradable. Només una periodista aconsegueix plantar-li cara i aprofundir sobre la seva vida i obra. Molt irregular, amb moments brillants que no acaben de compensar els moments que el tiraries per la finestra.

El baile, Irène Némirovsky. Relat curt, tenia curiositat per llegir Némirovsky. Avui dia s’hagués tret més mala lluna de la situació que exposa. Agradable de llegir, poca cosa més.

La guarida, Shirley Jackson. Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Los capullos no regalan flores, Moderna de Pueblo. Còmic d’humor, on la protagonista usa diferents situacions i tipus d’homes per exposar les complicades relacions actuals entre homes i dones.

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

LA CASA INFERNAL, Richard Matheson

hell house

Títol original: Hell House E-book. Any publicació: 1971

“En 1940 una expedición de cinco personas se internó en la infame Casa Belasco para desentrañar los misterios de la que era considerada como la casa más peligrosa del mundo. Sólo uno de ellos consiguió salir con vida. Treinta años después, el millonario Rolf Randolph Deutsch contrata a cuatro extraños, entre ellos el único superviviente de la masacre de 1940, para demostrar la existencia de la vida después de la muerte. Para ello deberán pasar una semana en la Casa Belasco. La Casa Infernal les ha permitido entrar, pero ¿los dejará salir?”

“De todas las novelas sobre casas encantadas, La Casa Infernal es la más aterradora que se ha escrito jamás. Destaca sobre las demás, como las montañas despuntan sobre las colinas.- Stephen King”

Avui dia sembla que ja hem vist o llegit tot el que es podia dir o imaginar sobre cases encantades. Potser La casa infernal no ens sorprendrà com ho devia fer als lectors del 1960, però tot i així ho fa, i no decepciona.

La obscuritat física, palpable, que descriuen al principi s’apoderà de mi durant tota la lectura. En cap moment em va provocar un terror intens, però si incomoditat, un malestar d’aquells que, incongruentment, em va animar a seguir llegint sense descans. L’acció quasi no decau, perquè la tensió és permanent.

Varis són els protagonistes: Quatre persones, amb unes bases empíriques molt diferents (o potser no tant, però amb unes conclusions molt subjectives), entren a La Casa Belasco buscant un resultat que recolzi les seves creences. Lionel Barret és un parapsicòleg disposat a demostrar que els fantasmes no existeixen, que no es més que residus d’energia que algunes persones tenen la capacitat de manipular per afavorir les seves conviccions. L’acompanya la seva tímida esposa i ajudant Edith. Florence Tanner i Benjamin Franklin Fischer són dos mèdiums capaços de percebre els esperits que ronden per la casa.

Cada un anirà per la seva banda per esbrinar que succeeix realment a La Casa Belasco. Una casa, protagonista també junt amb el seu antic propietari, Emeric Belasco. Una casa, una mansió colossal sense finestres, on a cada racó hi ha la petjada de les pitjors depravacions que es van viure, tot sota la supervisió i manipulació d’Emeric Belasco, la presència del qual encara és present a la casa.

I es sobre aquestes perversions que hi ha les imatges i escenes més potents de la novel·la, que no m’han deixat indiferent. Matheson és cru i violent, i fila aquesta terrorífica història quasi perfectament. I dic quasi perquè, personalment, he trobat el final poc esclaridor, però m’ha deixat prou satisfeta.

Hi ha una versió cinematogràfica del 1973, i s’està preparant una altra aquest 2014:

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀

LOS MUERTOS VIVIENTES – AQUÍ PERMANECEMOS (Volum 9), R. Kirkman & Ch. Adlard & C. Rathburn

Títol original: Here we remain (volum 9)
Traducció: Guillermo Ruiz
Editorial : Planeta DeAgostini
Col·lecció: Los muertos vivientes (The Walking Dead)
138 pàgines. Any publicació: 2009

En l’últim número s’acabava una era, així que lógicament aquesta nova entrega de Los muertos vivientes és un número de transició, per tant, menys mogudet, on es planteja un nou repte i apareixen nous protagonistes. Però després de tants mesos esperant, jo volia més, se m’ha fet curt i menys intens.

El problema que té Los muertos vivientes en aquest país es que no es prenen la seva publicació seriosament, poden arribar a trigar un any entre número i número. Segons he llegit l’editor de Planeta deAgostini vol donar-li la consistència trimestral i la pròxima entrega serà el 10 de Maig. A veure si és veritat!

Nota: 5/5

EL DIA DELS TRÍFIDS, John Wyndham

El dia dels trífids és la novel·la més coneguda de John Wyndham. Fou escrita al 1951, i tracta sobre unes plantes estranyes anomenades trífids i que apareixen misteriosament (tot fa pensar que creades pels russos). Temps més tard es succeeix una catàstrofe a nivell mundial que perjudica a tota la humanitat. Que tenen en comú les plantes amb la catàstrofe? Doncs que aquestes plantes, capaces de moure’s, atacar i matar a les persones amb un potent verí, es trobaven sota un control estricte, on eren inofensives i se’n podia treure profit. Sense control… És converteixen en el principal enemic de l’home.

Tot i tenir més de 50 anys, trobo que és un llibre molt actual, amb una narrativa i una dinàmica molt d’ara. És una història apocalíptica molt entretinguda. Al ser una de les primeres del gènere, és al·lucinant quantes obres l’han agafat de referència. Fins i tot pel·lícules! Aquí uns exemples: 28 dias despues, els zombies de George Romero, el còmic Los muertos vivientes, La carretera de Cormac McCarthy, Apocalipsis Z de Loureiro, Ensayo sobre la ceguera de Saramago, El mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, Soy leyenda de Richard Matheson (que tenen 3 anys de diferència)…

No és tan cruenta com les novel·les d’ara, que sembla que hagin de mostrar el pitjor sadisme per tal de que els lectors sentim quelcom (fàstic, angúnia, excitació… el que sigui). Hi ha mort, hi ha injustícia, però no emplena pàgines i pàgines amb detalls escabrosos. També es salta segons quins detalls que lectors d’avui dia no estem acostumats, àvids com estem de lògica pura. Un exemple: S’ha d’anar d’A a B. Avui dia s’ha de justificar la possibilitat i l’execució d’anar d’A a B. En canvi, Wyndham hi va, i ja està. I no és quelcom negatiu! Amb una bona narrativa i ambientació no has d’anar trencant-te el cap trobant la lògica i emplenant pàgines amb explicacions que al cap i a la fi no aporten res, només una justificació de com s’ha anat d’A a B. Quan una novel·la es prou interessant, aquests detalls (o falta de detalls) no la fan malbé. I millor 250 pàgines ben entretingudes que no 500 i amb la sensació de que hi ha massa palla.

No tot és perfecte, i menys per mi que sóc tan tiquismiquis. M’ha semblat massa exagerat i poc natural que a les 24 hores de succeir-se el desastre els protagonistes i la gent del seu voltant ja es plantegen una nova forma de reeixir-se i tirar endavant, creant un nou tipus de societat i altres formes de convivència. Crec que és necessitaria més temps per iniciar aquests plantejaments.

Hi ha una part que m’ha agradat molt, i és que en aquest caos apocalíptic hi ha certa discussió entre un dels protagonistes amb una dona, ja que aquesta manté que és incapaç d’engegar un motor (ni d’intentar-ho) amb l’excusa que no serveix per això, que no és culpa seva.

No estic d’acord amb vós – féu Coker – No solament és culpa vostra, sinó que és una culpa que us l’heu creada vós mateixa. És una autèntica pose, això de considerar-vos massa espiritual per entendre en mecànica. És una estúpida forma de vanitat. Tothom comença per no saber res de res. Però Déu ens ha donat un cervell per fer-lo servir. I no fer-lo servir no és cap virtut digna d’elogi: fins i tot en les dones és una falla que cal deplorar (…)

(…)Sabeu perfectament que les dones poden manejar màquines més complicades i delicades quan es prenen la molèstia d’intentar comprendre-les. El que passa és que generalment tenen massa mandra per a prendre’s aquesta molèstia, si no s’hi veuen obligades per les circumstàncies. Per què haurien de preocupar-se’n quan la tradició de la seva indefensió pot ser racionalitzada com una virtut femenina… i així es pot carregar la feina a un altre? Ordinàriament és una pose que no val la pena de desemmascarar. Els homes han contribuït a mantenir-la, encarregant-se d’adobar l’aspiradora de la pobra doneta, i canviant-li els fusibles fosos. Ambdues parts han acceptat l’engany de comú acord. (…)

Fins ara hem pogut permetre’ns el luxe de divertir-nos a propòsit d’aquesta mena de peresa mental i de parasitisme. A despit de generacions senceres de xerrameca sobre la igualtat de sexes, els interessos creats eren massa importants per a abandonar la idea de la dependència de les dones. Però, a l’hora de la veritat, s’ha demostrat sempre que les dones podíeu servir pels mateix que els homes (…) Penseu en els temps de guerra, quan les dones fèieu de mecànics. (…) No s’hi val confondre la ignorància amb la innocència. I la ignorància ha deixat de ser divertida. És perillosa compreneu? Molt perillosa! (…)

I per acabar… que és un trífid? Quina forma té? Aquí hi ha un pòster de la pel·lícula que es va fer el 1960 que particularment em sembla genial:


Aquí hi ha uns altres no tant terrorífics, potser en acció fan més por (de la serie El dia dels trífids de 1981):


La portada de una de les edicions angleses:

I el dibuix d’una servidora no el posarem perquè el wordpress té problemes amb el paint (ooooooooooooooooooh, amb la gràcia que feia XD ).

Ah, afegir un últim apunt: Hi ha una segona part anomenada La nit dels trífids publicada al 2001 per un tal Simon Clark:

No hem negareu que la portada es com una peli setentera de serie B! Però a la meva part friki li fa gràcia…

Nota: 5/5