CORALINE, Neil Gaiman

Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra.  Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002

La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.

És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.

Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.

Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.

No falten les imatges per fornir malsons.

També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.

Nota: 3/5

Pregunta : 

A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂

Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.

JANET LA TORCIDA, Robert Louis Stevenson

 

Títol original: Janet Thrawn
Any publicació: 1887

Conte curt en el que el jove reverend Murdoch Soulis acull com a criada a una vella del poble, Janet, de la que comenten que està posseïda.

Es va escriure al 1887 i no dubto que va terroritzar a molts lectors. Ja de bon principi et dibuixa un paisatge misteriós que es va enfosquint per moments, com també va degenerant la Janet. Aquí entra el doble joc del títol original, en que “thrawn” tant vol dir torta com pervers.

Avui dia estem molt avesats al terror i pot ser que no trobem el relat tan terrorífic com ho devia ser anys enrere, però no es pot subestimar. Confesso que, quan estava submergida en les seves pàgines, a ple dia i a casa, m’he endut un bon ensurt quan m’ha sonat el mòbil.

Aquí un enllaç al conte:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/stevenson/janet_la_torcida.htm

Nota: 3/5

LA MALA DONA, Marc Pastor

Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
256 pàgines. Any publicació: 2008

Si no sou gaire fans de Cuarto Milenio i desconeixeu la història negra de Barcelona, us faig cinc cèntims de l’Enriqueta Martí.

Coneguda com la vampira de Barcelona, l’Enriqueta va terroritzar la ciutat a principis del s. XX segrestant canalla, sobretot de prostitutes, bé per prostituir-los, bé per matar-los, per seguidament menjar-se’ls i/o fer-ne ungüents, tant per ella com per l’alta societat barcelonina.

L’Enriqueta Martí, la vampir de Barcelona.

Ambientada en una Barcelona pobre, corrupta i depravada, sense esperança ni consol, Marc Pastor novel·la aquests espantosos fets d’una forma molt original: la Mort és el narrador omniscient que ens ajuda a conèixer qui i què va envoltar aquest monstre. L’encarregat d’aturar l’allau de desaparicions serà l’inspector Moisés Corvo, un personatge que a primeres no em va caure gens bé, però poc a poc i sense adonar-me, li vaig agafar una estima que se’m va fer molt patent al final de la novel·la, arribant-me a emocionar.

M’ha agradat, si, però també m’ha costat molt llegir-lo. No perquè la prosa de Pastor sigui difícil, al contrari. Si fos per això no hagués continuat, i tampoc ho hagués fet si l’autor busqués el morbo i les descripcions gore. És perquè els fets són terribles, i les víctimes són pobres e innocents criatures. Hi ha moments molt crus, imatges esborronadores que em van fer replantejar seriosament deixar de llegir. Ho comento sovint, amb el naixement de la meva filla m’ha sorgit una forta sensibilitat amb la crueltat infantil fins a extrems insuportables, no puc evitar-ho. Però la història, tal com l’explica en Marc Pastor, està molt bé i mereixia fer el cor fort. En un moment del relat el narrador ens avisa que si som sensibles ens saltéssim la pagina següent, fet a agrair infinitament, ja que és el que vaig fer al cap de tres línies sense por de perdre’m res important.

L’autor eludeix la seva responsabilitat.

És la segona novel·la que llegeixo d’aquest autor. La primera va ser L’any de la plaga, que és entretinguda i em va agradar, però definitivament, posats a triar, em quedo amb aquesta, que contradictòriament espero no llegir mai més.

Nota: 4/5

La guarida, Shirley Jackson

Una altra de cases encantades. No sé si era per l’època o perquè era l’estil de l’escriptora, però no és sanguinària com foren aquests tipus de relats posteriorment. Aconsegueix produir molta tensió, però no acaba d’anar enlloc. Tot i així, final convincent. (Incís: Shirley Jackson té un famossísim relat curt, La lotería, que val la pena llegir).

Nota: 3’5/5

LA CASA INFERNAL, Richard Matheson

Títol original: Hell House E-book. Any publicació: 1971

(Relectura aquí)

“En 1940 una expedición de cinco personas se internó en la infame Casa Belasco para desentrañar los misterios de la que era considerada como la casa más peligrosa del mundo. Sólo uno de ellos consiguió salir con vida. Treinta años después, el millonario Rolf Randolph Deutsch contrata a cuatro extraños, entre ellos el único superviviente de la masacre de 1940, para demostrar la existencia de la vida después de la muerte. Para ello deberán pasar una semana en la Casa Belasco. La Casa Infernal les ha permitido entrar, pero ¿los dejará salir?”

“De todas las novelas sobre casas encantadas, La Casa Infernal es la más aterradora que se ha escrito jamás. Destaca sobre las demás, como las montañas despuntan sobre las colinas.- Stephen King”

Avui dia sembla que ja hem vist o llegit tot el que es podia dir o imaginar sobre cases encantades. Potser La casa infernal no ens sorprendrà com ho devia fer als lectors dels anys 70, però tampoc decep.

Varis són els protagonistes: Quatre persones, amb unes bases empíriques molt diferents (o potser no tant, però amb unes conclusions molt subjectives), entren a La Casa Belasco buscant un resultat que recolzi les seves creences. Lionel Barret és un parapsicòleg disposat a demostrar que els fantasmes no existeixen, que no es més que residus d’energia que algunes persones tenen la capacitat de manipular per afavorir les seves conviccions. L’acompanya la seva tímida esposa i ajudant Edith. Florence Tanner i Ben Fischer són dos mèdiums capaços de percebre els esperits que ronden per la casa.

Matheson ens col·loca en un escenari incòmode: una casa enmig d’un pantà pudent, on mai toca el sol; una mansió colossal amb totes les finestres tapiades, on l’obscuritat física (i mental) ens mantindrà en tensió al llarg de la novel·la. A cada racó hi ha la petjada de les pitjors depravacions que es van viure sota la supervisió i manipulació d’Emeric Belasco, la presència del qual encara es percep. Precisament les imatges i escenes més potents de la novel·la les causa l’historial de la casa, que no em va provocar terror però tampoc em van deixar indiferent. Matheson és cru i violent, i fila aquesta terrorífica història quasi perfectament. I dic quasi perquè, personalment, he trobat el final poc esclaridor, però m’ha deixat prou satisfeta.

Hi ha una versió cinematogràfica del 1973, i s’està preparant una altra aquest 2014:

Nota: 4/5

Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀