Lectures octubre 2014- febrer 2015

De nou, he passat una d’aquestes èpoques en que no puc/no tinc ganes de comentar els llibres que llegeixo, per la raó que sigui (res dramàtic). Després m’arrepenteixo, perquè el bloc em va molt bé per refrescar lectures antigues, perquè amb el temps moltes s’acaben diluint (en alguns casos, s’agraeix oblidar-les). També em va molt bé perquè m’obliga a endinsar-me més en el que he llegit, descobrint aspectes que no m’havia plantejat amb la lectura. És una llàstima, perquè dels que he llegit hi ha algun llibre que mereix ser recordat fins el detall.

En principi volia fer un post resum de les últimes lectures des de l’últim resum trimestral. Però m’ha quedat un totxo difícil d’empassar, masses llibres acumulats, així que faré que cada llibre del que pugui dir quatre apunts tingui el seu post exclusiu.

De moment, només la llista. Els que hi he afegit alguna cosa es que ja tenen post:

La cena, Herman Koch. Inspirat en fets reals, sobre el cas de l’indigent de Barcelona cremada per quatre malparits. Koch ens planteja en aquesta crua novel·la què fariem si fóssim els pares de les criatures. Nota: 4’5/5

Casa de verano con piscina, Herman Koch. De nou Koch, que em va agradar molt la seva duresa i com ens refrega l’hipocresia d’aquesta societat per la cara (la societat som nosaltres, no ho oblidem. Sembla que al dir societat parles d’altres, i no maco, no ). Aquí puja de nivell amb un protagonista del tot repugnant. Nota: 4’5/5

El vizconde demediado, Italo Calvino. Primer volum de la trilogia Nuestros antepasados. Una cruenta faula sobre la dualitat de l’home. Nota: 3/5

Perdida, Gillian Flynn. L’Amy desapareix, i en Nick, el seu marit, té tots els números perquè el culpin. M’ho vaig passar molt bé llegint-lo, llàstima que no pugui dir el mateix de la pel·lícula. El meu home no em perdonarà mai aquelles dues hores i mitja de peli soporífera. Nota: 5/5

Los renglones torcidos de Dios, Torcuato Luca de Tena.  Relectura. Novel·la que amb els anys ha quedat obsoleta, si no es que en el seu temps ja ho fos. Com a primera lectura és àgil, enigmàtica, enganxa. Com a segona lectura, deixa molts caps per lligar i no segueix una lògica adequada per esclarir-ho tot. La protagonista, insuportable, sense ser la intenció de l’autor. Nota. 3/5

El vagabundo que se creía Sherlock Holmes, Felipe Santa-Cruz. Un rodamón sevillà es creu Sherlock Holmes. Divertimento per passar una bona estona i que s’agraeix, perquè realment diverteix. Nota: 4’5/5

Bartleby l’escrivent, Herman Melville. Relectura. Sempre m’ha fascinat aquest personatge, és còmic i alhora incòmode, torbador. Nota: 5/5

– El guardián invisible, Dolores Redondo.

– La hora de las sombras, Johan Theorin.

– Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver.

– Una historia sencilla, Leonardo Sciacia. 

– La brisca de cinco, Marco Malvaldi. 

– Vestido de novia, Pierre Lemaitre.

 

 SÈRIE MILA VASQUEZ

– Lobos, Donato Carrisi. 

– La hipótesis del mal, Donato Carrisi.

 

SÈRIE BEVILACQUA-CHAMORRO. 

– (BiCh 01) El lejano país de los estanques, Lorenzo Silva.

– (BiCh 02) El alquimista impaciente, Lorenzo Silva.

– (BiCh 03) La niebla y la doncella, Lorenzo Silva. 

– (BiCh 04) La reina sin espejo, Lorenzo Silva.

– (BiCh 05) La estrategia del agua, Lorenzo Silva.

– (BiCh 06) La marca del meridiano, Lorenzo Silva.

– (BiCh 07) Los cuerpos extraños, Lorenzo Silva. 

 

Anuncis

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, Torcuato Luca de Tena

renglones-torcidos-de-dios-portada

Editorial : Planeta
Col·lecció: Booket
448 pàgines. Any publicació: 1979

Alice Gould, detectiu diplomada, ingressa en un hospital psiquiàtric seguint la pista d’un assassí. Per poder entrar i moure’s al seu aire es fa passar per paranoica i una homicida que ha intentat enverinar el seu home varies vegades. Però, què és veritat i què no? L’autor jugarà amb aquesta ambigüitat fins al final.

La relectura m’ha servit per desmitificar el concepte que tenia d’aquesta novel·la. Al recordar, més o menys, com anava tot, he pogut gaudir d’una lectura tranquil·la fixant-me més en el contingut i en l’evolució de la trama que en la trama en sí. I això l’ha fet baixar moltes posicions.

Per començar, la protagonista no cau bé. Tant per l’autor com pels personatges l’Alice és molt bona, molt culta, molt fina i molt guapa. Però el que també ens mostra, justificant d’una o altra menra, es que Alice es mentidera, manipuladora, egocèntrica, superba, narcicista,… Els diàlegs (o monòlegs) ens descobreixen una pedanteria incontrolable seguida d’una falsa modèstia. És un personatge que cau malament, però que inexplicablement enlluerna a qui l’envolta, seduint homes i dones. Qui no cau rendit a ella automàticament passa a estar contra ella, i l’autor ens predisposa a tractar-lo de “dolent”. I això m’ha fet pensar que l’autor ha comés els pitjor dels errors, que és enamorar-se del seu personatge. I que fa l’amor? Que quedis encegat de la persona de qui t’enamores. La imatge que reben els personatges i la que el narrador omniscient i partidista (NOP a partir d’ara) ens volen fer arribar no lliga amb el que pensa, diu i fa Alice.

I l’autor no només hi ha abocat el seu amor per la protagonista. Les seves opinions psiquiàtriques i polítiques també es deixen veure.

En el primer cas, ja vaig comentar al primer post que Luca de Tena va passar uns dies en un hospital psiquiàtric per documentar-se a l’hora de fer aquest llibre, apart de tractar amb especialistes del món de la psiquiatria. Amb els especialistes que a ell li convenia, m’imagino. Mentre les teràpies d’electroxoc com la de xoc per insulina (provocant un coma rere l’altre al pacient) no reben cap crítica per part del NOP, l’autor aprofita el personatge “dolent” afí a la antpsiquiatria (concepte molt interessant) per ridiculitzar el moviment amb exemples molt extrems, per tal de compensar el que no té més remei que admetre, que es que en certs aspectes funciona.

Les seves opinions polítiques també queden patents. Entre altres coses, Luca de Tena fou familiar directe dels fundadors d’ABC, i designat a dit directament per Franco per un lloc al Consejo Nacional. Que dos personatges etarres es comportin com salvatges dins el manicomi (corrent i saltant com bojos, pegant a qualsevol que se li passa pel davant, a algun per no parlar en basc) doncs mira, encara ho deixes passar, perquè es fan passar per malalts mentals tot i que qualsevol podria deduir que no és la millor manera de fer-ho. Però després et trobes amb això:

(Monòleg d’un metge sobre els sociòpates) Siendo niños, si roban no es para comer, sino para destruir lo robado. Si rompen un objeto no es porque les desagrade, sino porque agrada a otros. Si maltratan a un animal no es por defenderse de él, sino para verle sufrir. Si huyen de sus casas y abandonan sus familias no es por afán de aventuras, sino por un secreto, indómito e invencible sentido de la insolidaridad primero familiar, después social y por último individual. Son incapaces de querer a nadie. Su capacidad afectiva es nula. Esta es la cantera, la materia prima de donde surgen los “grapos”, los “etas”, las “brigadas rojas” italianas o los “meinhof’ alemanes. Se los enclava bajo el común denominador de psicópatas, término demasiado amplio y, por ello, mucho más inadecuado que el de sociópatas, que ya empieza a hacer fortuna, y que es el que yo defiendo.

El NOP ataca de nou, enumerant grups d’extrema esquerra (ometent els d’extrema dreta, que existien i mataven igual). De nou intenta manipular al lector oferint la versió que a ell l’interessa.

Forats, en té uns quants. Sense desvetllar gaire la trama, les varies trampes de Luca de Tena: que no puguin/vulguin/pensin en contactar amb algú de fora l’hospital psiquiàtric perquè els ajudi a contrastar la història de l’Alice, o que alguns personatges silenciïn fets que poden ajudar a aclarir la trama, i només seran desvetllats al final, sense saber ben bé perquè passa així.

Tant la narració com el contingut és a vegades una mica desfasat. Un exemple:

(Diàleg Alice-metge, sobre un altre pacient)

– Me ha dado mucha pena conocerle. Mucha. ¿Es homosexual?

– Es amanerado, como su escritura, pero no es pederasta. Carece de huellas de perforación anal. 

En aquest cas “pederasta” es refereix al coit anal. És una acceptació recollida a dia d’avui per la RAE, però no es pot negar que sona fatal i porta a confusions.

No tot és dolent. La trama enganxa, els personatges secundaris són curiosos e interessants, el final és rodó. És un d’aquest best-sellers per passar una estona força entretinguda sense que te la miris en lupa, com vaig fer jo el primer cop.

Nota: 3/5