Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs.
L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo.
PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres.
Recomanat per: viatgers, mudances, biografies, qui s’imagini una vida diferent
L’autor repeteix la mateixa fórmula de Crónicas Birmanas, Shenzen, i Pyongyang. Aquest cop a la dona d’en Guy Delisle la destinen a Jerusalem. Ella forma part de l’equip administratiu de Metges Sense Fronteres, i com a tal va als països que necessiten ajuda d’aquesta ONG.
Tot i que l’he vist més implicat que altres vegades, Delisle no abandona el seu estil de les cròniques de viatges: la del que hi viu temporalment en una zona conflictiva però una mica com que no va amb ell, com si estigués d’observador, però que hi ha de conviure i s’hi veu afectat per força. Així es dedica a relatar-nos, amb un to còmic però educat i circumstancial, els contrasts culturals, socials, governamentals… També les obligacions i prohibicions, que ho ha fet extensiu als que ho pateixen, amb el patiment i mals de caps diaris.
Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again Traducció: Javier Calvo Editorial : Debolsillo Col·lecció: Contemporánea Pàgines: 160 Any publicació: 1997
Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.
I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.
En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.
I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa.
David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).
Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)
Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar.
Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace.
Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.
En Guy Delisle té publicats 3 llibres sobre les seves estades a l’estranger: Pyongyang, Shenzen, i Cronicas Birmanas. Shenzen potser va ser una mica fluix, però tant Pyongyang com Cronicas Birmanas m’han agradat molt. Delisle té un traç senzill per histories en un principi senzilles però que inviten a la reflexió i a que traiem les nostres pròpies conclusions.
Delisle, per qüestions laborals, va instal·lar-se durant dos mesos a la capital de Corea del Nord, Pyongyang. El país té un regim totalitari. La població esta sotmesa a dues personalitats egòlatres: Kim Il Sung, president mort fa 15 anys però que continua essent una presencia constant a la vida dels nordcoreans, i el seu fill Kim Jon Il. Els habitants són manipulats en part perquè només poden rebre informació d’una font, el govern. Ni internet ni canals de tv estrangers estan permesos. I per l’altre part perquè l’amenaça dels camps de “reeducació” s’encarreguen de que s’obeeixi al govern. Així, l’impressió que donen els habitants de Pyongyang es que semblen robotitzats.
Delisle ens ofereix de nou una visió occidental, la visió que tindríem nosaltres si viatgéssim al país. Una visió interessant, que ens descobreix moltes coses però ens deixa amb ganes de més.
Guy Delisle és un dibuixant de còmics amb la sort de viatjar moltíssim i a llocs molt interessants. Les seves obres anteriors, Pyongyang i Shenzen, estan basades en les seves experiencies a Corea del Nord i Xina. I tal com indica el títol d’aquest còmic, aquest està basat en les seves experiencies a Myanmar, es a dir, Birmania. Mentre la seva dona, membre de Metges Sense Fronteres, fa la seva feina, Guy cuida del seu fill Louis, passeja per Rangun i fa vida social.
El còmic esta format per petits gags, petites experiències de l’autor per adaptar-se a la cultura, el clima, la dictadura, la gent del país,… i explicar altres experiències com petits viatges a través de Myanmar i la dificultat per part de Metges Sense Fonteres de fer la seva feina. Tot vist amb molt sentit de l’humor e ironia, i sobretot, una visió molt occidental.
M’ha recordat a Persepolis, de la iraní Marjane Satrapi. No és que se li assembli, però és el contrast entre un i altre costat. Viure en una dictadura com a visitant o viure en una dictadura en el teu mateix país. Podriem dir que hi ha molts tipus de dictadura, però també que al cap i a la fi una dictadura és una dictadura.
Guy és el tipic occidental que ve una temporada, el que ens representa, mentres Marjane és la que realment viu al país i pateix la dictadura. És podria dir que el comic de Delisle és una amable visió, però que invita a llegir entre línies i a fer certs pensaments. Tot i així, és una lectura agradable i amena.
Títol original: On the road
Traducció: Martín Lendínez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
368 pàgines. Any publicació: 1939
Escrit d’una forma no novel·lada, com un diari de viatge, Kerouac ens relata els seus tres frenètics viatges fets entre 1948 i 1950 a través dels EUA i acabant a la ciutat de Mèxic. Tot sona a bogeria, a inestabilitat mental, a al·lucinar, … però hi ha un fons. Un fons en el qual els protagonistes destaquen les seves ganes de viure, de que les sensacions s’apoderin d’ells per poder palpar la vida, i notar com aquesta entra en els seus cossos, i viure-ho, i experimentar, i sobretot explicar-ho. No són uns sants, tampoc uns intel·lectuals, se’ns mostren com joves amb inquietuds sobre el veritable món en què viuen, amb ganes de barrejar-se amb aquest, agafar el que els ofereix, sense miraments, sense maldat, sense por a les persones ni l’ambient que els envolta. No hi ha objectius a primer cop d’ull, cada coneixement aconseguit, cada descobriment que es fan entre ells, es considera una saviesa assolida.
A un nivell més moderat, però arriba a ser contagiós.
Vaig haver de canviar el “xip” en plena lectura i decidir només llegir-lo, en lloc de buscar algun raonament a tot el que estava llegint, un objectiu. Llavors vaig començar a gaudir del llibre, ja que la seva lectura és … una experiència diferent que cal aprendre a assaborir.
La majoria de les descripcions dels llocs són molt boniques, fregant l’idíl·lic. Et venen a la ment paisatges excepcionals però reals, comuns, que Kerouac descriu gairebé poèticament.
El que menys m’ha agradat és el personatge de Dean. Arriba a desgastar-te, és tan frenètic, impulsiu i esbojarrat que costa acomodar a la seva personalitat.
Hervé es dedica al negoci de la seda. Per raons professionals ha de viatjar al Japó, un viatge que tindrà quelcom de místic i en el que coneixerà una misteriosa dona.
Insípid i el final, depriment. M’ha recordat a aquestes desenes de power points que rebo al meu correu electrònic amb intenció sentimentals i lacrimògenes, aquelles que t’expliquen una història d’amor o amistat amb final tràgic perquè tinguis present als teus éssers estimats.
Doncs aquí passa igual. Amb una prosa intencionadament poètica, sobretot amb les descripcions, però que sona buida, acaba essent una història massa senzilla, ridículament senzilla.
La relació amb la seva dona és tan poc detallada (la veritat es que li falta força detalls en diverses coses) que costa creure un final així. D’això es serveix per sorprendre, el poc detall. No crec que tingui molt de mèrit.
El gir sexual final, inapropiat. No enganxa ni volguent. I el final del tot, horrorós.
No, no m’ha convençut.
LLIBRES & ROSELLES 