RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

  1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
  2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

  1. Diez Negritos, Agatha Christie
  2. Rebeca, Daphne Du Maurier
  3. No está solo, Sandrone Dazieri
  4. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
  5. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
  6. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
  7. Lobos, Donato Carrisi
  8. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
  9. El lector, Bernhard Schlink
  10. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

  1. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
  2. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
  3. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
  4. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
  5. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
  6. Se sabrà tot, Xavier Bosch
  7. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
  8. La chica del tren, Paula Hawkins
  9. El guardian invisible, Dolores Redondo
  10. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

  1. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
  2. Alta fidelidad, Nick Hornby
  3. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

  1. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
  2. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

  1. Los cuerpos extraños
  2. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

  1. Causa de muerte
  2. Cruel y extraño
  3. Un ambiente extraño
  4. La jota de corazones
  5. Una muerte sin nombre
  6. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

  1. Pies de barro
  2. ¡Voto a bríos!
  3. Hombres de armas
  4. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

  1. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

  1. Los amantes de Hiroshima
  2. Los buenos suicidas
  3. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

  1. Defensa cerrada
  2. Noticias de la noche
  3. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

  • Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
  • Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
  • El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
  • Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
  • Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
  • El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
  • En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

CRÍMENES EXQUISITOS, Vicente Garrido i Nieves Abarca

crimenes-exquisitos-9788492929528


Editorial : Versátil
800 pàgines. Any publicació: 2012

Una jove apareix morta a l’estanc d’un parc corunyès, emulant la famosa Ofelia de Millais. Mesos abans, el cos d’una altra jove va aparèixer decapitat en un cementiri londinenc, emulant aquest cop la mort d’un personatge de Dràcula, el famós llibre de Bram Stoker. Quina relació tenen els dos casos? 800 pàgines d’acció contra-rellotge i a cavall entre La Corunya i Londres.

La sinopsi tenia molts números perquè m’agradés. A més, Vicente Garrido és un popular criminòleg espanyol (segons diuen, perquè confesso la meva ignorància al no conèixe’l pas), i a mi m’agrada la novel·la negra, m’agraden els misteris, els assassins – o assassinats – originals… I m’agrada l’art, la pintura sobretot.

Però – i sé que vaig en contra de l’opinió popular – no m’ha agradat. Gens. Té tants contres que encara no sé com s’ho ha fet per tenir tanta acceptació.

Per començar, la narració és un desastre, sobretot amb l’ús de la tercera persona, que usen tan malament que fan confondre sovint sense saber a qui es refereixen. Si a més s’afegeixen descripcions estúpides, sense solta ni volta, com “Sacó la llave y la introdujo en la cerradura bien engrasada. Le dio la vuelta y los puntos de anclaje se movieron a la vez.” m’entren ganes de tallar-me les venes.

Fulles i fulles d’escenes sexuals molt descriptives, sòrdides i sàdiques. Ni el Grey, tu. Val que hi ha una associació sado-maso implicada, i que a més les víctimes són torturades sexualment, però abunda la gratuïtat.

Es ple de contradiccions, algunes tan simples que et fan tornar lela, com un personatge que té neboda però més endavant es solter i sense germans, o quan plou a bots i barrals però els raigs de sol del capvespre tenyeixen les cares dels policies, o sentir el cant dels nens de Sant Ildelfons a les televisions d’un hospital a les 4 de la matinada. Algunes contradiccions són més importants, com el fet de que un personatge no sàpiga una cosa però després, suposo que per telepatia, si ho sap. O saltar-se les explicacions de com punyetes emmordasses a algú quan l’estàs apuntant amb una pistola. És possible? Que m’ho expliquin.

Com més avança la trama, més fulletonesc es va convertint. Tal era el deliri dels autors, que fins i tot em temia que el dolent es tapés amb una capa negra i cridés un “MUAHAHAHA!” digne d’algun personatge decimonònic o similar. I al final es respecta tant les lleis de la medicina com a “Los dias de nuestra vida”.

La documentació és decebedora, bàsicament perquè no n’hi ha. Tot i les 800 pàgines que ocupa la història, i tot i el títol de criminòleg de l’autor, amb prou feines es tracta la criminologia o l’art. L’atenció es centra, sobretot, en les pràctiques BDSM.

Dels personatges principals, poc a dir. La inspectora Valentina Negro es tota una bellesa amb grans pits, això ens queda claríssim. El criminòleg Javier Sanjuán (imagino que és l’alter ego de l’autor), al revés de la co-protagonista, no sabem si té un bon cos (ni tan sols si té un bon cul), però si sabrem que és força intel·ligent, o això ens volen fer creure. Perquè de tots dos ens quedarà clar al final que són uns ineptes per saltar-se un parell de parts increïblement bàsiques de la investigació i que haguessin escurçat considerablement la història.

Faré un esforç per dir quelcom a favor, i que suposo que és el que ha seduït a la majoria de lectors. És una història que enganxa, i té moments de molta acció i tensió. Evidentment, per forçar aquests situacions és necessari que els personatges actuïn de forma totalment il·lògica.

L’èxit aclaparador e inexplicable ha fet que es publiquin dos llibres més sobre el duet Valentina Negro – Javier Sanjuán: Martyrium i El hombre de la máscara de espejos. Pel que he pogut saber, sobretot de l’últim volum, les descripcions sàdiques pugen un esglaó més.

Queda clar, doncs, que dono el carpetasso definitiu  a aquesta sèrie.

Nota: 1’5/5