SOLITUD, Víctor Català

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Any publicació: Publicat setmanalment a la revista Juventut entre el març de 1904 i l’abril de 1905
Pàgines: 269

La Mila i en Matías, acabats de casar, van a viure a una ermita solitària enmig de la muntanya per a fer-se’n càrrec. El caràcter mandrós e irresponsable d’en Matías i l’aïllament del lloc porta a la Mila al límit.

Solitud és una obra molt femenina, i no és només perquè la protagonista principal sigui la Mila. Per una part tots els altibaixos emocionals i la manera de fer-los front són íntimament femenins: la fortalesa per encarar una nova vida, la resignació que porta al desamor i la depressió, les necessitats afectives que porten a les confusions mentals i sentimentals, la rectitud forçada per no sortir-se del paper assignat com a dona de bé… Per una altra part, com en moltes novel·les d’aquesta època, les dones són un blanc fàcil per les xafarderies més cruels i sense base, minvant la vitalitat de la Mila. I per últim, la fragilitat física, que els depredadors saben olorar tan bé.

És un llibre que m’ha agradat molt. Suposo que tota aquesta faceta tan femenina la sentia molt propera i comprensible, unint-me a la Mila molt més que altres personatges que he “conegut”. El vocabulari utilitzat per part de Víctor Català/Caterina Albert és molt ric i molt florit, situa amb precisió, contagia el sentiment que es respira al llibre al lector. Tot i que el text a vegades era un tant dificultós, obligant a baixar la velocitat de la lectura més de l’habitual (en el meu cas). Sobretot amb el pastor, un personatge amb un parlar molt tancat i rural que a vegades em costava seguir.

El que no m’ha agradat i estic en una lluita interior és el final. La novel·la té un dramatisme tan accentuat que no deixa lloc per un final feliç, però el cas es que jo el volia, però en el cas de ser-hi s’hagués vist forçat i poc natural. Déu ser que m’ha agradat tant el personatge de la Mila que volia un final feliç per ella.

Amb Solitud m’ha passat com amb les novel·les de Mercè Rodoreda. Em van costar un xic de llegir, i un cop acabat, com més temps passa més bon record en tinc. A més, tenen una forma de narrar molt visual. No de la mateixa manera que ara, que tot sembla escrit per portar-ho a la pantalla i deixen anar de tant en tant alguna parauleta rebuscada per fer veure que l’autor és un intel·lectual que domina l’art d’escriure. No hi ha dubte de la qualitat d’aquestes dues senyores, que descriuen magistralment els detalls, encomanen les sensacions, fins i tot com si fos una experiència pròpia. Encara em sembla veure el bosc i les papallones ballar a través de la llum tal i com ho descrivia Rodoreda a La mort i la primavera. Un llibre tan feixuc que no vaig poder acabar, però que tampoc he pogut oblidar.

Nota: 😀 😀 😀 😀

Anuncis